El Racó del Veïnat
Anna Rodríguez Camón
Els pediatres afirmen que els nens tenen molta plasticitat cerebral; són cervells en evolució, tot i que depèn de l’edat. Però podríem dir que s’adapten millor a les situacions adverses.
En part, aquesta gran capacitat d’adaptació la tenen perquè no es projecten en un futur molt llunyà, ells viuen en l’aquí i l’ara: ‘Carpe Diem’ com deien a la pel·lícula El Club de los poetas muertos. Fan el que en diem “mindfulness”, però no un “mindfulness” de manual, sinó innat, sense ser-ne conscients. La seva màxima preocupació és el joc i la diversió, i això és el que els hi toca viure ara.
Els adults en canvi pensem: Sóc amb tu, però penso en el que faré després. T’escolto, però mentrestant construeixo la meva resposta immediata. Em pesa molt la presó del temps i de l’espai, per tant, busco sortides i escapatòries, però quan fujo del present, caic en mans de l’ansietat i de la por. Si ho pensem bé, cada cop que sentim por o ansietat és perquè ens anticipem o projectem en un futur no gaire llunyà.
Tal com diu la psicòloga Laura Servós Forns “en moments de crisi, s’hauria de deixar d’intentar controlar un problema, i més si no depèn de nosaltres. Intentar no buscar la solució, perquè potser en el mateix problema hi trobem la solució. Trobar una manera més o menys còmoda d’estar en la incomoditat. Ningú va dir que fos fàcil però s’ha d’explorar dins de la nostra lògica no ordinària, per a transformar la contradicció en adaptació. D’alguna manera, ser una altra vegada nens, escollir una explicació encara que sigui falsa, però que la convertim en verdadera i això, alhora, ens doni tranquil·litat i ens ajudi a adaptar-nos”.
El secret resideix en tornar a ser nens, on la creativitat ens ajuda a volar. On el món de contes, fades i màgia, ens ajuda a somiar, i ens rescata de situacions difícils on no volem estar.
Tant de bo tots poguéssim tornar a ser nens.
