El Relat
Elsa Corominas
A la Concep
Es retrobaven el divendres al vespre quan arribava amb els seus pares i ella corria a rebre-la quan sentia el cotxe. Una era la petita de quatre germans i l’altra, filla única. S’havien d’explicar totes les coses que havien passat des del diumenge anterior en el poblet sense asfaltar i a la gran Barcelona. Coincidien cada cap de setmana de la seva infància en un nou espai entre els dos mons, el seu món.
Les tardes de divendres des de la sortida de l’escola eren mogudes per la Ci: carregar el cotxe, agafar la carretera, parar al mercat proper a comprar fruita i verdura, sempre més bona i més fresca que la que arribava a Barcelona, fer fins al poble, anar a buscar el pa de forn de llenya i la llet de vaca, amb nata i tot, per esmorzar l’endemà, instal·lar-se i escalfar la casa si era temps de fred… però quan baixava del cotxe corria a casa dels veïns, es trobava amb ella, començava la seva aventura setmanal. Abraçades i petons, riures dels germans que parlaven imitant el seu accent de Can Fanga a la vegada que la feien sentir important i estimada. Per la Po, divendres era dia de parar l’orella escoltant motors de cotxes, amb aquella habilitat desenvolupada per poder distingir el so desitjat.
El dissabte era l’oasi, el dia sencer de festa entre els dies escapçats per l’arribada i la partida. S’omplia de coses emocionants: buscar racons secrets i de difícil accés on construir cabanes al mig del bosc i cuidar-les, i tornar-hi; anar a algun poble proper amb el flamant Citroën nou del germà gran; ocupar algun espai de casa de l’una o de l’altra per organitzar-hi una representació de vida real imaginada, amb tots els objectes i elements necessaris, de la casa, de la natura, de joguina o de la gent gran; ajudar a les tasques casolanes de les dues famílies, tan diferents, però que amb el pont infantil trencaven totes les fronteres.
Dinar on l’olor de les olles els resultés més atractiva i seguir jugant i inventant històries, i a mitja tarda parar per berenar, una bona llesca de pa sucat amb tomata i una presa de xocolata, uns bunyols acabats de fregir a la llar de foc de la cuina i amb l’hule de la taula encara amb restes de farina i sucre i un suau aroma de garnatxa, el clàssic pa amb mantega i sucre, o algun embotit acabat de llescar per fer un entrepà suculent. I a les tardes agafava protagonisme la televisió, la reina de les infàncies lliures de mòbils i d’Internet, la tele dels setanta i els vuitanta que era una caixa de sorpreses perquè quan l’obries hi havia el que hi havia, i si feies tard ja havia començat, si havies d’anar al lavabo, no es podia parar i si feien dues coses bones alhora, havies de triar.
Programes amb actuacions de música en viu, com Aplauso i altres posteriors cada vegada més moderns i encara molt llunyans de les formes d’escoltar música d’avui, eren l’excusa perfecta per apartar els mobles de la sala i posar-se a ballar com si no les veiés ningú, més que l’una a l’altra, ulls còmplices de descobertes juvenils, de primeres confidències, d’ordir trames diverses. Els dissabtes eren llargs i plens, i era el millor dia per anar a dormir tard, amb el vistiplau dels grans i si l’activitat del dia no les havia deixat esgotades.
Diumenge es feia curt. La Ci i la Po miraven d’atapeir al màxim els plans del dia per assimilar-lo tant com es pogués a l’anterior, i procurant no pensar que cap a mitja tarda s’haurien de fer una abraçada ràpida i dir-se adeu, amb la mirada llarga de la Ci des de la finestra del cotxe del darrere i Po plantada al mig del carrer sense asfaltar, fent adeu amb la mà i començant a imaginar el pròxim cap de setmana quan la vista perdia el cotxe.
