Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Relat
Elsa Corominas
Ella: Va ser un d’aquells dies després del confinament en què les normes i els límits canviaven gairebé cada setmana. Recordo molt bé la sensació alliberadora i alhora arriscada d’anar sortint del confinament estricte a casa, anar recuperant espais i possibilitats però amb el perill d’agafar el virus i tornar a ser reclosa o encara pitjor, patir-lo de manera greu i fins i tot irreversible. Qui més qui menys coneixia algú que havia estat hospitalitzat, o casos més dramàtics…
Ell: Cert, eren aquells dies tan canviants en les normes, amb temors continus i decisions sobre si acatar o no el seu acompliment. Em fa gràcia recordar com descobríem aspectes del nostre caràcter que ignoràvem, o del dels altres, que si vacunes sí o vacunes no, que si jo les poso totes als fills però aquesta no, que si jo surto a passejar fora dels horaris establerts, que si la recomanació de dur mascaretes em sembla exagerada… tothom hi deia la seva!
Ella: Sí, impressionava descobrir la major o menor aversió als riscos de cadascú, fins i tot ens sorprenia com gent molt propera reaccionava amb pors o atreviments inesperats. Tinc un molt bon amic que es va quedar tancat a casa durant tot el confinament estricte i després ja no va recuperar la capacitat ni el plaer de socialitzar, es manté encara tan aïllat com pot.
Ell: Li va passar a molta gent això! A nens i nenes també… Després hi havia qui havia patit greument els efectes del contagi amb hospitalitzacions, intubacions laríngies, seqüeles greus o pèrdues de gust i olfacte. Aquestes persones diria que són les que més han trigat a recuperar la normalitat, si és que existeix una normalitat! Ha, ha, però ens estem desviant del tema, no?
Ella: Sí, sí, anem als fets! El cas és que a mi m’agrada molt anar al teatre i vaig patir molt no poder-hi anar durant el confinament. Recordo que veia emocionada les sessions especials que el Cirque du Soleil oferia per televisió, em saciaven una mica les ganes d’espectacle en viu! I, és clar, de seguida que van obrir els teatres hi vaig tornar a anar.
Ell: Jo no soc tant de teatre com ella, però mira, aquell dia, dubtant entre cinema i teatre, m’hi vaig llançar sense saber què anava a veure. Era quan ens feien seure amb dos o tres seients buits entre persona i persona, i mascareta, és clar! Ho penses ara i sembla d’una pel·lícula de ciència-ficció! I ella seia just davant meu, amb la d’espais buits que hi havia!
Ella: Sí, no sé com assignaven les butaques, però el cas és que quan el noi de darrere em va demanar amablement que si em podia agafar els cabells en una cua vaig estar a punt de dir-li de tot. Quin comentari més descarat! Per què no canviava de lloc? Què s’havia cregut? Però el cas és que en veure-li els ulls per sobre la mascareta, em va atrapar…
Ell: Ha, ha, sí tu, quina entrada la meva! Jo vaig pensar que quina barra aquella noia de cabellera abundant i esbullada de no pensar en el pobre espectador que li havia tocat al darrere, mira que érem pocs, i que hi havia espai! Però mentre li suggeria que es fes una cua vaig caure també rendit a la seva mirada i la seva cadència harmònica en girar-se…
Ella: Total que sí, és clar, em vaig fer una cua, més aviat un monyo, per no molestar-lo gens i ja no me’l vaig treure del cap! Diria que fins i tot notava la seva respiració al clatell, tot i la mascareta, quins nervis, quines papallones a la panxa!
Ell: Quina gràcia, jo vaig estar igual durant tota la funció, és clar, només tenia ulls per a ella, que em tapava l’escena no pels cabells sinó perquè m’havia captivat! Però els fets en si van passar en sortir del teatre, era tard, bé, en termes del toc de queda, que era a les deu.
Ella: Que fort, les deu! Quedaven vint minuts i plovia a bots i barrals, com plovia! Era impossible respectar la norma! Al carrer i veient l’hora, li vaig dir de compartir taxi…
Ell: I en apropar-nos ja sense mascaretes ens vam començar a besar desaforadament, una bogeria, en un portal fosc i amb la cortina de pluja que ho tapava tot… Durant hores!
Ella: Crec que era la una de la matinada quan ens van detenir, tres hores, quin deliri!
Ell: Comissaria, multa grossa, cap a casa xops… Però el deliri entre nosaltres segueix!
