Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Relat
Maria Àngels Viladot
Hi anava sempre, aquells dies. Sortia de casa, al carrer d’Hercegovina, amb una mena de ritual que no s’explicava: la gavardina beix, les botes d’aigua, el mocador de seda nuat al coll, la bossa de pell agafada amb decisió. Caminava a poc a poc, sota el mateix paraigua de feia anys. Amb aquell paraigua havia caminat per París. Havien anat a veure Les Parapluies de Cherbourg. El plugim d’ara li tornava aquell record sense demanar permís: una música llunyana, gairebé imaginada, i ella fent de Catherine Deneuve, l’amour à gogo. París havia estat una idea. Cultura. Llibertat. Ara només en quedava el paraigua. Ella havia canviat. Barcelona també.
El parc de Monterols l’esperava tancat en si mateix. L’aire feia olor de romaní i d’espígol mullats. El terra, d’un ocre apagat, contrastava amb el verd compacte de les magnòlies. Tot semblava més viu.
Va arribar a la glorieta de ferro i vidre. Hi havia alguna cosa en aquell lloc que persistia. No sabia des de quan hi anava. Potser feia anys. Potser massa. Amb el temps, les dates es perden. Queden els llocs. Els gestos. Es va asseure. Els baladres inclinaven les flors rosades i blanques sobre els marges del camí. Va inspirar profundament: olor de fusta i de fulles mortes, d’aire rentat. I, com gairebé sempre, ella ja hi era.
La noia.
No recordava haver-la vist arribar mai, ni tampoc marxar; tenia la sensació que sempre hi era abans que ella. Seia a l’altre extrem del banc, prou lluny per preservar la distància, prou a prop per compartir el refugi. La va observar de cua d’ull. Duia una parca blava, lleugera, i les vambes tenyides d’humitat a les punteres; els cabells castanys li queien desordenats damunt les espatlles. Era bonica, però no hauria sabut dir per què. Mirava la ciutat amb les pupil·les clares, atentes; les espatlles lleugerament corbades, com si el món li pesés una mica més del compte, i les mans amagades a les butxaques. Aquella manera d’asseure’s, a la punta del banc, feta un cabdell, li resultava estranyament familiar.
La pluja menuda les separava de la resta del parc. Es van mirar només un instant, el just per desitjar-se bona tarda amb un gest mínim, i després la dona va girar el cap cap a la ciutat, on un exèrcit de ciment semblava assetjar el turó: blocs nous al carrer Muntaner, grues alçades amb braços metàl·lics, el trànsit de Balmes pujant com un riu gris, i el mar, al fons, reduït a una línia fràgil sota el pes del formigó. Al centre de tot, la glorieta resistia, un petit miracle de quietud enmig del brogit.
Abans no era així. El parc de Monterols havia estat una selva, amb Barcelona i el Mediterrani convertits en un decorat llunyà. Ella hi corria amb les cosines aquelles tardes de dissabte, arrencant des del pis del carrer de Berlinès i arribant-hi esbufegant, amb les cames primes i els mitjons rebregats als turmells, endinsant-se entre els arbres com si travessessin un territori sense límits. Tot era immens: pendents impossibles, racons amagats, escorces que esdevenien refugis; eren personatges d’Enid Blyton, inventant grutes i noms secrets, cridant-se amb paraules que només elles entenien. I quan plovia, la pluja no interrompia res: ho feia tot més intens.
Ara la ciutat s’enfilava turó amunt, obstinada, com una heura de morter que ho volia engolir tot: la glorieta, el banc, aquell reducte fràgil de silenci compartit amb la noia, que continuava immòbil a l’altre extrem, mirant els terrats, fins que, amb un gest ràpid i inconscient, es va recollir un floc de cabells darrere l’orella.
I llavors el va reconèixer. Era el mateix gest. El mateix que ella feia.
Un calfred li va pujar pels panxells, lent i precís, com si alguna cosa s’hagués desencaixat dins seu. Sense saber-ho, la noia li obria finestres a la memòria, i ella, sense resistir-s’hi, les deixava obertes.
Després va parar de ploure i, durant dies, el cel es va mantenir eixut; però ella hi anava igualment, expectant, amb un nus a la gola. El parc s’omplia de llum i de veus, de gossos i de corredors absorts que l’esquivaven sense mirar-la, mentre la glorieta restava buida, i aquell buit, tan nítid, li queia al damunt amb tot el pes. S’asseia al banc i intentava reconstruir la noia amb detalls mínims —la posició dels peus, la inclinació del cap—, però tot perdia contorn, com si, sense aquell vel plujós, la realitat s’esfilagarsés. Fins que un dia va deixar d’anar-hi.
Quan el plugim va tornar, la va sorprendre a casa; darrere la finestra, la cortina difuminava els carrers i els empenyia cap a una melangia suau que li va resultar impossible ignorar. Sense pensar-s’ho, va agafar l’abric, la bossa de pell, el paraigua de París, i va pujar fins al parc. Es va asseure al banc i va esperar. Però la noia no va aparèixer.
I, tanmateix, el banc no era buit.
Va cloure els ulls i la ciutat es va replegar, encara lluny de la muntanyola, amb els terrats i el mar protegint-la, mentre el parc recuperava una amplitud antiga, gairebé intacta. Hi tornaven les corredisses amb les cosines, la rialla trencant la grisor, les sabates plenes de fang, les bufandes desfetes, les faldilles voleiant al compàs del joc.
Es va apartar un floc de cabells darrere l’orella.
Quan va obrir els ulls, el plugim ho havia dissolt tot, o potser ho havia tornat al seu lloc. I ho va entendre, sense esforç, amb una calma nova: la noia no havia marxat mai. Sempre havia estat allà. Dins seu. La ciutat continuava enfilada al turó. I ella també.
