Sang a Sant Gervasi (28)
Jordi Quer
Es tractava de posar en marxa l’Estratègia Hannibal Lecter. Així com el personatge interpretat per Anthony Hopkins ajudava a Judie Foster a trobar l’assassí a El silenci dels anyells, jo havia de localitzar algú que il·luminés la investigació sobre les txeques.
Vaig llevar-me la indumentària urbanita: una samarreta negra, uns texans doblegats als turmells i unes vambes Munich; i vaig posar-me la camisa blanca de lli i els pantalons beix d’estiu que havia comprat a Furest. Tot seguit vaig untar-me el rostre, els braços i el pit amb el maquillatge que una antiga amant s’havia descuidat a l’oficina, i que tornava la pell morena. Un cop empolainat, vaig calçar-me uns mocassins marrons que feia segles que no duia i vaig recuperar del fons d’un calaix un anell daurat que semblava de casament.
Amb aquesta fila, disposat a complir la missió, vaig pujar Muntaner fins a la Plaça Adrià. El barri, submergit en la fosca, bategava pausadament. Vaig travessar la plaça, modesta i bufona. S’hi aixecava una font coronada per l’escultura d’un infant. Poca gent sabia que era un homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera, polític cristià i catalanista afusellat per Franco… Des de la banyera on repicava l’aigua, s’albirava la silueta ombrívola de l’església i les palmeres del convent de Vallmajor.
Vaig continuar pel carrer del Camp. Ben aviat, a la confluència amb Prats de Molló, s’obria un xamfrà que quedava arrecerat de Mitre. Allí, entre les branques dels plataners imponents, vaig trobar-hi la cocteleria Psyché.
La porta d’entrada, folrada de fusta obscura, era noble i discreta. El nom del local hi estava gravat amb una tipografia austera, que no cridava l’atenció. Vaig estirar la feixuga batent. Un porter corpulent i ben vestit em rebé en un cancell embolcallat de llum tènue, i m’obrí la porta que venia a continuació.
Vaig entrar a una sala àmplia i fosca, enmig de la qual es dreçava una barra quadrangular, massissa. Feixos de llum exsangüe titil·laven sobre taules i butaques baixes. El sostre era una immensa claraboia cega on resplendia un “Psyché” de neó blau-marí. Vaig seure en un tamboret de la barra. Desenes d’ampolles de tots els colors s’arrengleraven en prestatges de cristall.
El lloc era gairebé buit, potser perquè encara era aviat. Un cambrer, visiblement gai, em cantà la llista de còctels del dia, precisant els matisos que oferia cadascun. A davant del meu absolut desconeixement sobre la matèria, feu un somriure de pillet.
–Necessites una copa forteta, ja saps, una alegria … o véns prou bé i vols relax?
–No ha estat un dia plàcid… Alguna cosa potent anirà bé.
–Doncs tinc l’ideal per a tu. Es diu Pennicillin i porta bourbon, gingebre, llimona i mel. Infal·lible per animar la nit.
El cambrer, parsimoniosament, trinxà gingebre i espremé llimona; ho afegí en un recipient on hi havia abocat dos bourbons diferents i un rajolí de mel i es posà a agitar-ho. Aleshores, feu lliscar un rodal esgrafiat amb la paraula “Psyché” a damunt de la barra i hi plantificà el got amb la barreja resultant. El beuratge era groguenc, llampurnejant. Una capa finíssima d’escuma el recobria. Vaig xarrupar-lo. Era boníssim, i bellament carregat.
Degustant-lo vaig rememorar el que havia estat el darrer encontre amb en Porxas. Com més hi rumiava, més convençut estava que la línia d’investigació que prioritzava el component sexual, en lloc de la motivació ideològica vinculada a les txeques, era un disbarat. Això no volia dir que els paios no fossin uns pervertits. Em feia creus de com el comissari es podia deixar assessorar per aquell parell de galifardeus, especialment l’Henares.
En una cosa sí que tenia raó: havia d’anar en compte amb la Lídia. El fet que tingués necessitat d’ella no presagiava res de bo per a la meva ànima. El més sensat era retornar el manuscrit a Coderola i no veure-la mai més, vaig prometre’m a mi mateix mentre escurava el got, immers ja en l’estat vaporós i lliure produït per l’alcohol.
–Això s’anima, oi? –digué el cambrer fent-me l’ullet– Ara potser una cosa més suau i refrescant? Què tal un Whisky Sour? També porta llimona, però se li afegeix sucre i gel, i baixa bé.
–Vinga.
Mentre el xicot em servia el nou còctel, una parella es posà a la meva vora. L’home s’assegué en un tamboret i la dona es llançà als seus braços. Es besaren arravatadament. Per la fila que feien, eren espècimens prototípics de l’Upper Diagonal. La dona, tenyida rossa i amb cara d’executiva agressiva, vestia brusa i faldilla i s’aguantava sobre uns talons punxeguts. L’home duia americana i pantalons de pinça. La pell torrada i un collar daurat li donaven un aire decadent de constructor mafiós o de directiu de club de futbol corrupte. Quan ell hagué demanat al cambrer, la dona se n’acomiadà fent-li un petó allargassat i tòrrid.
–Adéu, baby, em faràs turmes demà? –digué l’home amb dolenteria picant-li la natja.
–Mmmm, ben tendres i cuites… –exclamà ella posant-li la mà al paquet.
La paraula “turmes” encengué una bombeta al meu cervell. Vaig esguardar l’home atentament, i, dissimulant, vaig obrir el mòbil i vaig buscar els whatsapps que m’havia enviat l’Anna Gil. Les fotos que vaig trobar-hi confirmaren la meva intuïció: era el seu marit, desaparegut des de feia un any i que ella m’havia encarregat de cercar. L’home estava visiblement més gras i inflat, com si es drogués a balquena, però era ell, no hi havia dubte.
–Són excel·lents les turmes –vaig dir-li per entaular conversa–. Llàstima que no és fàcil trobar llocs on menjar-ne…
–Sí, és una tragèdia. En qualsevol lloc trobes la porqueria aquesta insípida del tofu, però turmes no. A la gent li fa mania que siguin els ous d’un toro i, en canvi, es mengen qualsevol alfals amb etiqueta ecològica. I el mateix passa amb la resta de menuts. S’ha perdut la cultura de menjar les entranyes, els ronyons, els cervells… i els joves desconeixen que és el capipota. He, he, això sí que és una drama nacional! Disculpa –digué l’home dirigint-se al lavabo, on tot just havia entrat un altre individu.
Vaig fer un bon glop del Whisky Sour. No sabia avenir-me’n. El marit de l’Anna Gil s’havia esfumat deixant dona i fills i tallant tot contacte amb les seves relacions anteriors, per la qual cosa s’havia valorat la hipòtesi de la “desaparició social”. És a dir, algú que volia canviar de vida absolutament i fugia del seu context existencial. A l’estil d’un pare de família estressat que fuig al Nepal a fer ioga o es fa pagès en un poble deshabitat. Ara, tanmateix, em trobava el personatge en un pub pijo amb una executiva que s’enduia al llit. Semblava tan senzill com que l’home havia escalat socialment, ves a saber si gràcies a un cop de sort al món immobiliari, i s’havia firat una amant que estava més bona que la seva dona i que tenia més peles, i apa a fotre’s de coca fins a dalt.
Vaig engolir més Whisky Sour. Em fascinava el fet que hagués anat a raure a ell en aquelles circumstàncies, que hagués ocorregut sense buscar-ho. Havia passat el que es podia anomenar “Pista Falsa porta a Pista Verdadera”. En primer lloc, tot buscant el marit d’Anna Gil, havia investigat el fet que l’home fos un apassionat a menjar turmes. La recerca havia estat infructuosa i, per tant, la pista de les turmes havia esdevingut errònia. Ara bé, gràcies a això havia topat amb l’home de les rastes, l’havia seguit fins a la Terrassa i l’havia vist amb Ona Puigdellívol, dades fonamentals en la dilucidació del seu assassinat i el cas de les txeques. Tanmateix, segons el Porxas, l’home de les rastes era una “invenció meva” i “ningú més no l’ha vist”, cosa que posava en dubte aquesta línia d’investigació. Així doncs, ens trobàvem a davant d’una nova possible pista “equivocada”, però, al seu torn, a causa d’ella, havia acabat finalment al Psyché i, per un encadenament doble de “Pista Falsa porta a Pista Verdadera”, havia localitzat el marit de l’Anna Gil.
Tot reincidint en el whisky Sour, vaig imaginar la ganyota que faria en Porxas quan li explicaria la meva proesa, aconseguida sense dubte de xamba, però proesa al capdavall.
