12.8 C
Sant Gervasi
| Dilluns 30 de novembre de 2020 |

Consell de guerra

Entrega número 33 de la novel·la de Jordi Quer al voltant de Sant Gervasi

Sang a Sant Gervasi (33)

Jordi Quer

Borja Coderola va deixar-me anar amb un somriure sàdic.

–Prepara’l! –va dir tornant a l’ordinador.

La Lídia va venir cap a mi i va treure’m les sabates. I seguidament els pantalons i la camiseta. Entretant, els seus d’ulls d’ambre em miraven impassibles, i m’embolcallava la seva intensa fortor de foganya. Era estrany, i dolorós, tenir-la tan a prop.

–Urnulfu… –vaig xiuxiuejar.

Una lluïssor feble va resplendir a les seves ninetes, per recaure novament en la fredor. Un cop va llevar-me tota la roba, va endur-se-la, i Coderola i ella van anar-se’n. Vaig quedar-me nu, sota la vigilància dels dos carcellers. La humitat de la cambra aviat va arrapar-se’m a la pell.

Ves per on el germà sonat de Coderola era el capitost de la banda macabra i ella la seva ajudant obedient. La seva actitud col·laboracionista m’havia trencat el cor. Havia estat un babau i sentia ràbia, en bona part contra mi mateix.

Coderola va tornar vestit d’una manera ben extravagant, que no presagiava res de bo. Les seves rastes havien desaparegut, fent gala d’una calvície pronunciada tot i la seva joventut, i s’havia posat un uniforme militar. Els guardians van aixecar-me. Coderola, calçat amb unes botes negres i llustroses, va passar cap a la sala gran i nosaltres vam seguir-lo en processó.

A la taula presidencial, banyada d’una llum esmorteïda i tètrica, hi havia dos homes abillats d’oficials de l’exèrcit. Un senyor d’edat provecta, que lluïa un bigotet i un uniforme solcat de condecoracions, presidia la mesa amb la gallina franquista. A la seva vora hi havia un vell conegut: el poeta Jordi Palimpsest. L’autor de Fetor de pàrquing, l’uniforme castrense del qual li venia gran, va somriure’m murri.

Coderola va fer-los la salutació feixista, i va aclofar-se a la poltrona que quedava lliure. Els carcellers van dur-me fins a un cadira tapada amb un llençol esgrogueït. La Lídia es trobava just al costat. Ella no havia sigut menys: s’havia engiponat un uniforme militar que li cenyia els malucs, i duia una boina falangista i un sabre lluent.

Seguint l’ordre de Coderola, la Lídia va apartar el llençol i va deixar al descobert una cadira elèctrica. Era un model antic i rovellat, que s’assemblava a la foto que havia vist del Preventori del Carrer Saragossa.

Malgrat la meva oposició, els homes vam fer-me seure al sinistre aparell i van lligar-me les extremitats amb unes corretges. Prement-me els turmells, vam entaforar-me els peus en una llauna plena d’aigua glaçada.

–En la plaza de Barcelona y en fecha 20 de junio, Año 79 de la Victoria –va anunciar el vellard amb pompa–, se constituye el tribunal sumarísimo que ha de juzgar a Raimundo Sasplugues Gibert, corrector y detective de Barcelona. El fiscal del Consejo de Guerra, Jorge Palimpsesto, tiene la palabra.

–Con la venia, señoría –va dir Palimpsest–. Señor Sasplugues, ¿es verdad que usted ha conjurado al servicio de las autoridades rojo-separatistas de la Generalidad colaborando estrechamente con el ilegítimo comisario en jefe José Porxas, con la finalidad de evitar el libre y normal funcionamiento de este tribunal?

Vaig quedar-me aterrit, sense poder articular paraula.

–Acusado, ¡conteste! –va ordenar el vell.

L’interrogatori m’abocava a l’embrutiment, i em resistia a participar-hi. I prenia consciència de l’abisme que hi havia entre el saber (jo tenia coneixements aprofundits de les atrocitats de les txeques) i el fet de patir-ne les conseqüències en carn pròpia.

Pel que fa a l’energumen d’en Palimpsest, si no hagués sigut la meva situació patètica i que tot plegat era tan bèstia, hauria pensat que era simplement un poeta ferit en l’ego, amb ganes de venjar-se de mi perquè no m’havia interessat pels seus poemes.

–Solicito al presidente de este tribunal –va dir  Coderola– que, en nombre de la Ley y de invicto Generalísimo Franco, se active el mecanismo establecido para que el acusado, por su propio bien y por el de España, responda a las preguntas.

El “presidente” va assentir. Ipso facto vaig rebre una descàrrega elèctrica, que va reverberar en l’aigua dels peus i va retorçar-me el cos.

–Señor Sasplugues, como demuestra el sumario –va prosseguir Palimpsest aixecant un lligall de papers–, usted ha estado siguiendo fraudulentamente a miembros de este tribunal y ha facilitado al dicho Porxas un mapa de San Gervasio con el fin de proceder a la detención ilegal de los miembros de nuestra organización, incurriendo en sedición y rebelión contra el glorioso Movimiento Nacional. Señor Sasplugues, ¿la descripción de estos infamantes hechos es concorde a la realidad?

No recuperat encara de l’electrocutada, vaig pensar que els donessin pel sac i vaig mantenir-me en silenci.

–Presidente, solicito el mecanismo de corrección.

Tot seguit vaig rebre una nova descàrrega, més potent, que va paralitzar-me el cos i va deixar-me al llindar de la inconsciència.

–Acusado, ¡conteste! –va reiterar el iaio “presidente” del “tribunal”.

–Señor Sasplugues –va continuar Palimpsest–, ¿es certero que usted ha utilizado diversos nombres falsos y ha engañado a las santas religiosas del convento de Vallmajor con la artera finalidad de socavar la autoridad de Franco y prestar apoyo a los golpistas levantados en armas subrepticiamente desde el 6 de octubre de 1934?

Davant del meu mutisme, Coderola va exasperar-se i va demanar d’aplicar novament la “mecanismo”. Quan el guàrdia anava a activar el giny elèctric, la Lídia va impedir-li-ho.

¡Basta! –va exclamar–. Urnulfu dice que es suficiente.

Hi va haver un gran renou a la mesa presidencial.

–Señoría, pido suspender la sesión sumarísima –va dir Coderola guaitant la Lídia.

El “presidente” va accedir-hi.

–El acusado –va dir– queda en prisión preventiva a la espera de la deliberación del consejo. Se le prohibe expresamente moverse del Preventorio D y tendrá que llevar colgada la identificación oportuna.

La Lídia va mostrar la “identificación” als membres de la taula i va atansar-la cap a mi. Era una pintura abstracta. Una mena de diana amb tot de coloraines en cercles concèntrics.

Primer disco simultáneo, del degenerado pintor francés Robert Delaunay –va dir penjant-me-la al coll.

Els guàrdies van deslligar-me de la cadira i van aixecar-me. Tanmateix, no m’aguantava dret i van haver d’arrossegar-me agafant-me per les aixelles. Quan sortíem de la sala, vaig veure de reüll com els tres homes s’atansaven a la Lídia

Una fosca espessa regnava al pati de la cúpula. Els carcellers van afanyar-se a travessar-lo i a encabir-me a la cel·la psicodèlica.

Vaig repenjar-me en el banc inclinat com vaig poder, evitant els totxos esmolats, més perillosos sense calçat. Tot i el metrònom eixordador, i que les descàrregues m’havien deixat trinxat, vaig sentir-me alleujat

La pantomima del “judici” havia estat tan teatral, tan absurda, tan fora de lloc, que vaig pensar que era un muntatge per espantar-me. Jo no era una víctima per a aquells psicòpates. Simplement un paio que passava per allí i que es volien treure de damunt…

Estant en aquests pensaments més o menys optimistes, la porta va esbatanar-se i els guardians van llançar una ombra sobre meu, tornant a barrar-la immediatament. Era la Lídia. El seu cos nu refulgia en la penombra, i una pintura li penjava del coll.

–Ho sento… –va somicar amb els ulls d’ambre plorosos.

–T’han castigat per ajudar-me?

–Sí, m’aplicaran la mateixa sentència que a tu.

–Quina?

–No m’ho han dit…

Vaig observar el quadre abstracte que li havien endossat. Uns rectangles de colors hi dialogaven amb unes línies negres i un fons blanc.

–És Suprematisme, de Malevich –va dir–. El coneixes?

–No…

–És un pintor rus que estava ben xalat.

Això dit per ella era ben significatiu.

–Per què m’has enganyat tot aquest temps?

–No ho sé… –va respondre arronsant les espatlles.

–Quantes persones hi ha ara mateix tancades aquí?

–Cinc o sis.

–És un viver de futurs cadàvers i el primer que la dinya, el porten a passejar?

–La gent no resisteix gaire… Borja Coderola diu que als anys 30 eren més forts i que ara ens hem tornat uns tous.

–M’agradaria veure’l a ell… Tenim alguna opció d’escapar?

–Ho veig difícil. Ningú no ho ha fet fins ara.

–Qui va dissenyar les txeques?

–El Borja, és enginyer. Hi ha introduït innovacions respecte del model original, com la bomba de fum que provoca sensació d’asfíxia als presoners.

–El Marc, el seu germà, té coneixement de tot plegat?

–No en sap res.

–I l’Urnulfu?

–És l’únic que pot ajudar-nos. L’he invocat amb l’oracle-sortilegi que Joan Brossa va dedicar-li a Dau al Set

Pressentint que seria el nostre darrer encontre, vaig abraçar-la. Ella em va correspondre repenjant el cap sobre el meu muscle. Tenir-la a la vora, malgrat el seu comportament còmplice i que una txeca no era el lloc ideal per a una escena romàntica, va reconfortar-me. No me’n fiava un pèl, però l’estimava.

–Vindrà l’Urnulfu, vindrà l’Urnulfu… –repetia al ritme del metrònom, com si desvariegés.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.