Sang a Sant Gervasi (35)
Jordi Quer
Mentre el grinyol em martiritzava i la “nevera” se sacsejava com un terratrèmol, va sentir-se fressa d’aire descomprimint-se i va envair-me un fum fètid i dens. Alhora que em costava respirar i m’ofegava, un seguit de flaixos psicodèlics van rellevar les imatges calidoscòpiques. Fotos sèpia d’infantesa, rostres de penjats, esquitxos de colors vivíssims, escenes porno sincopades, pits cancerosos en una safata, daus gegantins giravoltant, insectes monstruosos, Stalin esmorzant… se succeïen a una gran rapidesa i anaven directament al meu cervell, que estava a punt de petar.
Els timpans van esclatar i un xiulet ensordidor va apoderar-se’n. Estava deshidratat i sense forces. Ja no podia més.
—Urnulfu!!! —vaig bramar desesperat.
Tot d’una els flaixos psicodèlics i el soroll irritant van aturar-se, i la cabina va deixar de moure’s. Una franja blanca i asèptica va estendre’s al meu voltant. Un individu que portava un capot esfilagarsat i una bastó més alt que ell es trobava d’esquena a mi.
—Urnulfu? —vaig dir.
L’home va girar-se. A sota de la caputxa hi havia una calavera, i en el buit dels ulls crepitaven flames.
—Soc la Mort —va informar-me—. Disculpi.
Amb els dits esquelètics va agafar un telèfon mòbil i va teclejar un missatge, reblat amb l’emoticona d’una calavera somrient: “Ara tinc una feina. Quan acabi vinc”.
—Bé, com sap, avui és el moment més rellevant de la seva vida després de néixer —va dir.
Llavors va arremangar-se i va pitjar un botó del bastó. Un feix de llum vermella i brunzent va sorgir-ne per la punta i va dibuixar la fulla afilada d’una dalla.
Tot seguit va llançar-me un petit objecte cilíndric que duia al cinturó i va apropar-se’m amenaçadorament giravoltant la “dalla làser” en l’aire. Vaig agafar l’objecte mirant d’esquivar-ne l’embat. Era l’empunyadura d’una espasa làser. Vaig engegar-la. Un raig de llum verda va brollar-ne. Amb ella vaig poder repel·lir una nova escomesa de la dalla. Els dos làsers, en xocar, van xerricar i van espurnejar.
—Hu, hu! —va riure la Mort.
Per a continuació desfermar un atac virulent. Amb l’espasa anava parant els cops com bonament podia. L’envestida, tanmateix, era tan salvatge que vaig rebre una dallada a la mà, i va esgarrinxar-me la pell. La Mort va aprofitar per abraonar-se’m i, d’una trompada, la meva espasa va sortir volant. Immediatament va alçar la dalla i d’un cop sec va tallar-me un braç. Esglaiat, vaig veure com queia al terra i la sang rajava a borbollons. Tot seguit va escapçar-me l’altre, i em va fer un mal espantós.
Vaig voler xisclar, però no podia respirar i sentia que perdia els sentits. Unes fortes punxades em punyien el pit, com si hagués de patir una aturada cardíaca.
—Si us plau, prou! —vaig suplicar.
—Vostè ha comès errors gravíssims en la revisió dels llibres que li han encomanat —va dir la Mort brandant la dalla sobre el meu cap—. Rebrà la pena màxima que s’imposa als mals correctors.
Vaig percebre, aterrit, com la fulla làser de la dalla em travessava el coll. Tot era vermell de sang, i una foscor espessa va engolir l’horitzó.
—Hola? —va dir una veu.
—Urnulfu, has vingut?
—Urnulfu? —va estranyar-se la veu traient-me el casc.
En veure-hi, vaig reconèixer el rostre de l’Oliver, l’ajudant de la Núria Rovira.
—Estic viu! —vaig celebrar abraçant-lo—. La mare que els va parir, una mica més i no ho explico.
—Ja ho veig…
Quan vaig trepitjar el terra amb el seu ajut, vaig desplomar-me. Estava molt dèbil.
—Tranquil, vinc preparat.
L’Oliver duia llaunes d’Aquàrius i barretes energètiques.
—Ahir vaig seguir-te, però no ha estat fàcil entrar…
Tot engolint i bevent afamat, vaig recordar-me de la Lídia. La seva cel·la armari era tancada. Conjuntament amb l’Oliver vam obrir la portella. El cos estava rígid i immòbil. Vam llevar-li el casc i les manyoples. Havia aconseguit tancar els ulls tot i els cèrcols.
—Lídia, desperta’t!
Les meves paraules no van tenir cap efecte. Vam estirar-la al terra i vam mullar-li els llavis d’aigua. La noia no es va reanimar. Vaig auscultar-la. El cor bategava, si bé molt i molt lentament.
Aleshores va sentir-se una ràfega de trets provinents de la clínica.
—Has vingut sol? —vaig dir observant la silueta ombrívola de l’edifici.
—Amb la Núria… —va respondre l’Oliver.
—Només amb ella?! Són almenys tres paios armats fins a les dents… Tens una pistola?
—Sí —va dir allargant-me un revòlver suplementari que duia sota del camal del pantaló.
—Allibera els presos i mira de buscar una sortida a través del jardí —vaig comentar-li—. Jo cobriré la Núria.
Abans d’anar-me’n, vaig girar-me per comprovar l’estat de la Lídia. Ja no hi era. Vam resseguir els matolls, però no hi havia ni rastre. La noia s’havia esfumat sigil·losament. Una nova rastellera de trets va retrunyir. No hi havia temps per perdre.
Vaig escolar-me per la malesa obscura i vaig entrar al pati de la cúpula. Les cel·les psicodèliques romanien en la foscor. Va produir-se l’esclat d’una detonació. Un bala va passar-me fregant. Vaig protegir-me a recer d’una cel·la. Vaig fer-hi la volta pel costat contrari. Una descàrrega va escrostonar el mur que em protegia. El qui disparava es trobava en una posició privilegiada, a la porta de l’edifici principal.
Un tret va ressonar a dins. Vaig aprofitar per rodolar per terra i encanonar l’entrada. L’home —era un dels vigilants— s’havia girat per veure què passava. Vaig disparar-lo sense que pogués defensar-se, i va caure a l’acte. Vaig esmunyir-me dins la clínica. Els trets no cessaven. Vaig fer via per passadissos llòbrecs i vaig arribar a la sala on s’havia celebrat l’esperpèntic “Consell de guerra”.
Borja Coderola i el segon guardià eren parapetats darrere la taula presidencial de la gallina franquista. La Núria Rovira, s’havia atrinxerat a la cambra on m’havia rebut Coderola. Des de la meva posició eren blanc fàcil. Vaig engegar-los una ràfega de trets. El carceller va resultar abatut. Borja va aconseguir protegir-se amb el caire de la taula i va llançar un contraatac. Vaig resguardar-me al passadís. Coderola va aprofitar-ho per escapolir-se per una porta.
Vaig apropar-me a la Núria. Estava repenjada a la paret. Un regueró de sang li brollava de la cama.
—Estàs bé? —vaig dir-li ajupint-me.
—On vas, així? —va saltar.
Vaig mirar-me. Anava tot nu, empastifat d’una vomitada seca.
—Té això —va dir allargant-me un mocador—. Afanya’t, ves a caçar-lo, que jo ja m’espavilaré.
—Amb una condició —vaig dir-li.
—Quina?
—Que truquis al Porxas.
La Núria va assentir a contracor i vaig córrer cap a Coderola embolicant-me el mocador a la cintura i sentint-me una mica ridícul. La porta duia a unes escales rònegues que baixaven al soterrani. Una olor de foganya i encens que m’era familiar va tapar-me les narius. Una gran llar de foc fumejava entre murs ennegrits. Una pila de roba i de calçat s’alçava a darrere del fogar. Vaig reconèixer-hi els meus pantalons i les meves bambes al capdamunt. Vaig visualitzar la Lídia tirant les peces de les víctimes al foc, amarant-se de la fortor de la cambra.
L’estrèpit d’un tret va deixondir els meus pensaments. La bala va rebotar en la campana de la llar i va fregar-me l’abdomen, esquinçant-me dolorosament la pell. Vaig palpar la ferida arrecerant-me a la paret. Si bé degotava sang en abundància, la clivella era superficial. Coderola s’amagava a darrere de la muntanya de roba. Vaig tornar-m’hi. Els meus trets van foragitar-lo.
Vaig seguir-lo per un corredor angost i ombrívol. Els murs eren de pedra i regalimaven d’humitat. A mesura que m’hi endinsava, l’aigua s’entollava i hi havia menys aire. Vaig arribar a una portalada excavada a la roca. Un rètol inquietant assenyalava que era l’entrada del Museu de la Tortura “Francisco Coderola”.
Vaig caminar per una sala àmplia, coberta d’una immensa volta de pedra. Una munió d’artefactes reblerts de fustes i cadenats eren per aquí i per allà. En alguns ginys hi havia esquelets lligats amb corretjams i travessats de punxes, que feien pensar en suplicis esgarrifosos. Un crani havia romàs esclafat a sota d’un bloc de marbre que baixava lentament fins a assolir el seu objectiu atroç.
—He, he, mai no entendràs el que importa de veritat —va dir la veu de Coderola reverberant en la volta.
Una xarxa de ferro, armada de pues, va abatre’s sobre mi. Vaig esquivar-la, però tot seguit vaig rebre una pluja de llances, maces i destrals. Gatejant, vaig aconseguir aixoplugar- me a sota d’una màquina que, segons un cartell esgrogueït, arrencava els genitals amb un mecanisme esbalaïdor. La calavera del darrer usuari somreia tètricament… Vaig aixecar la vista. Una passarel·la voladissa resseguia el mur arran de la volta. Coderola s’hi havia fet fort. Vaig posar el canó de la pistola entre la ferramenta i vaig disparar-lo. Ell va retornar els trets amb una ràfega que va rebotre per l’artefacte i pel terra.
Vaig insistir-hi, cosa que va obligar-lo a ajupir-se, i, tot aixecant-me, vaig posar-me a sota de la passarel·la. Pel reixat clissava com els seus peus es movien. Vaig disparar-lo. L’home va saltironejar i va arrecerar-se. Vaig localitzar l’escala de la passarel·la i vaig pujar-hi. Coderola tot just s’esmunyia per una porta. Vaig obrir-la i no vaig veure rastre d’ell. Unes escales escarpades ascendien cap a una trapa per on s’escolava una mica de llum.
Vaig pujar-les. De sobte, vaig trobar-me al capdamunt del turó del Putxet.
La xiscladissa dels ocells es desvetllava en el boscatge que recobria la part alta del turó. Els cims del Coll i el Carmel, amb tot d’edificis arremolinant-se a la falda, s’atalaiaven a prop. El sol despuntava a llevant i llançava raigs rosadencs sobre el mar encalmat i la ciutat quadriculada.
—Quiet! —va dir Coderola a la meva esquena— Tira la pistola.
Vaig deixar-la al terra i vaig aixecar les mans.
—No tens escapatòria —vaig dir reparant cotxes patrulla que arribaven a la clínica.
—He, he, ets tu qui no en té —va dir posant el dit al gallet—. I em sap greu. Si haguessis valorat la meva obra, hauríem pogut fer coses junts.
Aleshores va retrunyir l’espetec d’un tret. Coderola va caure fulminat. Els ulls d’ambre de la Lídia van aparèixer darrere d’un pi. Va tirar la pistola i va fugir corrents.
—Lídia!
Vaig cridar-la repetidament mentre s’allunyava i desapareixia en l’espessor de l’arbreda. Vaig recollir l’arma. A l’empunyadura hi refulgia la inscripció “Sant Gervasi Confidencial”…
Tot d’una vaig sentir-me extremadament fatigat. Vaig tocar-me l’abdomen. Havia perdut molta sang, que havia xopat el mocador que em servia de tapall. El cap em rodava i vaig desmaiar-me.
Vaig despertar-me a l’hospital de campanya que els serveis d’emergència havien muntat en les immediacions de la clínica. Una bena m’estrenyia l’abdomen. A la llitera del meu costat hi havia la Núria Rovira amb la cama embenada.
—Vull marxar d’aquí! —insistia a una infermera.
—Ha de quedar-se unes hores en vigilància.
—Jo marxo! —va exclamar traient-se el sèrum.
—Tu no vas enlloc —va dir el comissari Porxas, que entrava per la porta de la tenda.
—Tu no m’has de dir el que he de fer —va rebatre la Núria.
—Ei, no us enfadeu! —vaig intervenir.
—Sasplugues, com se’t va acudir entrar a la clínica tot sol havent-hi aquests sonats? —va dir Porxas.
—La cosa no va anar ben bé així.
—No ho tornis a fer, em sents?
—No li fotis ni cas —va recomanar-me la Núria.
—De fet, ara que no treballo per tu, soc lliure de fer el que em doni la gana, oi?
—Xaval, has tingut un cop de sort —va dir Porxas—, però no et confiïs.
—Quants presos hi havia a la txeca? —vaig preguntar-li.
—N’hem rescatat set. Alguns d’ells estan bastant fotuts, però no es tem per la seva vida.
Com que la ferida era superficial, van deixar-me marxar. Vaig acomiadar-me de la Núria, que havia rebut la visita de l’Oliver.
—Nano, te’n dec una! —vaig dir xocant-li la mà— Un dia d’aquests et convido a fer uns gintònics per Sant Gervasi. He conegut un lloc que t’encantarà.
—Perfecte, i tant —va somriure l’Oliver.
—I jo què? —va queixar-se la Núria.
—També estàs convidada —i tot seguit vaig dir-li a cau d’orella—: És evident que el Porxas està boig per tu…
—Au, calla i fot el camp —va etzibar-me.
Vaig recuperar les meves pertinences i vaig sortir. El sol llampurnejava als casalots blancs del carrer Cadis. I, a dalt del Putxet, alenades de brisa feien tremir les branques esponeroses. Res feia sospitar que al ventre de la muntanya hi havia el museu de l’horror.
A Balmes amb Mitre vaig saltar dins d’un autobús que va catapultar-me fins al Passeig de la Bonanova. Durant el trajecte vaig trucar a l’Anna Gil i vaig dir-li que havia trobat el seu marit i que utilitzava un nom fals. Vaig explicar-li que anava amb una dona més jove i que estava fet un cràpula.
—Et recomano que te n’oblidis.
Les oficines de l’Editorial Zonalta quedaven a prop. A l’Editorial no es parlava d’altre que de les txeques i de la fi de la banda assassina. Pol Folch, rondinant perquè feia tard, va lliurar-me l’original del poemari Mató de butxaca, de Cecili Ausona, l’autor jubilat que es pagava l’edició.
Amb els fulls sota el braç, vaig baixar xino-xano pel carrer Muntaner. A la txeca del carrer Madrazo ja no hi havia vigilància dels Mossos d’Esquadra. El malson havia acabat.
No havia estat del tot sincer amb el comissari. Li havia explicat els fets que havien ocorregut la nit anterior, i li havia fet una descripció detallada dels mètodes de tortura i del “Consell de guerra”. Tanmateix, li havia escamotejat la implicació de la Lídia en l’assumpte i el fet que havia estat ella qui havia disparat el tret mortal contra Borja Coderola. En tot cas, la noia havia desaparegut, i això era el millor.
Quan vaig arribar al despatx, vaig encendre la tele. Tots els noticiaris parlaven de l’“heroi, col·laborador de la policia”, que havia aconseguit localitzar el complex de les txeques i havia acabat amb la vida del perillós “assassí en sèrie” Coderola. Arreu es deia que, per raons de seguretat, el nom es mantindria en l’anonimat… Una supervivent, militant d’Esquerra Republicana, relatava el calvari que havia suposat per ella estar engarjolada a la cel·la armari i a la psicodèlica.
El mòbil va vibrar. Era un missatge del Porxas. M’informava que ja havien detingut Jorge Palimpsesto i el president del tribunal. El vellard es deia Laurelano Llanos de Sol i era un coronel de l’exèrcit espanyol a la reserva. “Bona feina, Sasplugues”, finalitzava el missatge.
L’endemà vaig llevar-me tardíssim i vaig treure el cap al carrer. Rajos de sol amorosien les capçades frondoses dels plàtans. Feia un dia d’estiu magnífic per baixar fins a la Barceloneta i corregir les proves de Mató de butxaca en un xiringuito a davant del mar…
En retornar al despatx, vaig veure que una carta sobresortia de la meva bústia. Vaig agafar-la. Es tractava d’un sobre de paper apergaminat i segellat amb cera vermella.
L’espero avui a dos quarts de 8 del vespre al Parc de Monterols. Li he de dir una cosa summament important, que pot canviar el destí de la humanitat.
Urnulfu.
