8 C
Sant Gervasi
| Dimarts 01 de desembre de 2020 |

Teràpia combinada

Sang a Sant Gervasi (34)

Sang a Sant Gervasi (34)

Jordi Quer

Quan ens havíem abaltit, el forrellat de la porta va grinyolar. La Lídia va esguardar-me aterrida. Els dos carcellers, empunyant rifles, van entrar i van emmanillar-nos. Empentant-nos a cops de culata van arrossegar-nos pel pati de la cúpula i van conduir-nos al jardí de la clínica. La malesa i els arbres que havien crescut sense control es confonien en la foscor de la nit.

A primer cop d’ull era un jardí que havia esdevingut feréstec. Tanmateix, a mesura que la vista s’acostumava a la fosca es perfilaven unes caixes de fusta, altes i estretes, escampades com bolets entre l’embolic d’arbustos i branques. Horroritzat vaig distingir ombres humanes que se somovien a l’interior.

Les “cel·les armari” s’assemblaven a les que havia vist al llibre sobre Laurencic. Per dalt eren recobertes d’una carcassa metàl·lica i una pintura penjava a la part frontal, la “identificació” que el tribunal havia atorgat als “condemnats”. Les extremitats dels reus, que s’entreveien a través de l’enreixat de llistons, es bellugaven espasmòdicament. Gemecs desesperats es perdien en la fressa de la vegetació esponerosa.

Els carcellers ens van empènyer cap a dues cel·les armari que s’alcaven a recer d’uns pins. A diferència de les altres, eren completament revestides de metall i feien pensar en una nevera.

Tot d’una va sentir-se un trepig de branquillons i una ombra va aparèixer entre els matolls.

—Senyors, en l’arqueotortura es pot tenir la temptació de replicar el que es feia antigament. És un error —va dir Borja Coderola, novament disfressat amb la perruca de rastes—. En recuperar tècniques passades cal adaptar-les a l’actualitat. Això, en les cel·les armari, ho fem suprimint el metrònom per uns auriculars que emeten sons irritants i el focus als ulls per unes ulleres “lluminoses” que tenen el mateix efecte abrasiu.

—Urnulfu es venjarà… —va dir la Lídia.

—Estimada, Urnulfu només existeix en la teva ment fantasiosa.

Coderola va obrir una llanterna i va enfocar-la a una “cel·la metàl·lica”.

—Ara fem un pas més. Si les txeques volen entrar plenament al segle XXI, no es poden mantenir al marge dels nous avenços —va dir obrint-ne la porta—. Com veieu, l’interior és més cuidat i modern. Disposa de climatitzador i els respatllers són ergonòmics. Així i tot, hem volgut posar una barra de fusta a l’alcada de l’abdomen, en homenatge al prototip original. La gran millora és el casc de realitat virtual, una autèntica joia de l’enginyeria digital. La qualitat de la imatge i el so són excepcionals. El Tribunal, unànimement, us han sentenciat a pena de “cel·la armari”. Com a deferència li he demanat si podíeu testejar els nous models i hi ha accedit.

—Estàs malalt! —vaig saltar.

Un guardià va etzibar-me un cop de puny a l’estómac. Retorcant-me de dolor, vaig agenollar-me al terra. La Lídia em mirava. Els seus ulls d’ambre reverberaven una tristor infinita.

Els guardians primer van agafar-la a ella. Una vegada van llevar-li la “identificació” del coll, van introduir-la a la cel·la. Van bloquejar el seu cos amb la barra abdominal, van fixar-li unes anelles als ulls perquè no pogués tancar-los i van encaixar-li el casc de la realitat virtual. Els seus ulls, ofegats de llàgrimes, van esguardar-me abans de desaparèixer a darrere d’una visera negra. Finalment, van treure-li les manilles i van encabir-li les mans en una mena de manyoples lligades a unes argolles. A la portella tancada van penjar-hi el quadre de Malevich i van engegar la màquina prement una pantalla digital.

Llavors va ser el meu torn. Els goril·les van aixecar-me a pes i van entaforar-me a la “nevera”. Vaig notar com la barra se’m clavava a l’abdomen i, ben aviat, un cop van posar-me els cèrcols als ulls i van acoblar-me el casc, vaig submergir-me en la foscor. El darrer que vaig veure va ser la faç de Coderola irradiada lúgubrement per la llanterna. Vaig sentir el crec que feien les manilles en obrir-se i el tacte de les manyoples als palmells.

Quan van tancar la porta, vaig provar de moure’m i va ser impossible. L’espai era tan diminut que el cos, lleugerament doblegat, quedava paralitzat. El terra de l’armari no era pla, sinó corbat, cosa que feia que els peus no poguessin descansar correctament, causant una incomoditat enutjosa. El cul s’aguantava en un respatller petit que no el suportava en la seva totalitat, i el pes del cos anava a parar a l’engavanyadora barra travessera. La meva pell va solapar-se al claustrofòbic mecanisme i va restar totalment a la seva mercè.

Era clar que l’estratègia de Coderola era la teràpia combinada. Primer una visita de rigor a la cel·la psicodèlica i, per rematar la feina, vinga cap a la cel·la armari. I les víctimes, més aviat que tard, queien com mosques…

Vaig notar que la temperatura augmentava considerablement, fins a esdevenir un forn. La cabina tot d’una va comencar a vibrar. Primer lleument, i després amb més força, com si es tractés d’un terratrèmol. Aquest fet, i la calor infernal i l’angoixa, van remoure’m l’estómac. Llavors el so del casc va activar-se. Va refilar la melodia d’El cant dels ocells, però aviat una guitarra elèctrica va desvirtuar-lo i va esdevenir punk. El terrabastall de la bateria va barrejar-se amb un guirigall de xiscles i, a la fi, va tornar-se un grinyol estrident i eixordador.

Entretant les ulleres del casc van encendre’s i van emetre un feix de llum molest i enlluernador. Com que no podia tancar els ulls, no vaig poder protegir-me’n. Quan pensava que em destruia la retina, la llum va deixar pas a una imatge, primer difusa i cada cop més diàfana. Era el quadre de Picasso Les senyoretes del carrer Avinyó. Tot d’una les protagonistes de la pintura, les meuques d’un bordell barceloní, van prendre cos i van apropar-se a mi. Els hologrames era tan versemblants que amb els mans vaig fer el gest de tocar-les. Llavors vaig adonar-me que movent les manyoples els meus braços i les meves mans apareixien a la pantalla i que podia acaronar-los els rostres cubistes. Les meuques m’agafaven les mans i m’obligaven a masegar-los els pits, estranyes protuberàncies visibles des de diversos angles. Entre totes vam estirar-me fins a un teló que s’obria.

Llavors, vaig rebre l’impacte d’un objecte vermellós, que va tacar-me les mans. Vaig escodrinyar-lo. Era un cor humà, que encara bategava. Vaig girar el cap. Les meuques havien desaparegut. Tot seguit una pluja de vísceres humanes ensangonades i llefiscoses va abatre’s sobre mi. Vaig protegir-me amb les mans endebades. Vaig quedar colgat de fetges, cors, pulmons, estómacs, ronyons…. Vaig marejar-me, i vaig vomitar.

De cop i volta, les vísceres van unir-se i van esdevenir éssers humans, el xiulet estrident va cessar i les persones es van posar a aplaudir a un pallasso que era dalt d’un escenari. La càmera va apropar-se a ell. Era Salvador Dalí cofat amb una barretina. L’artista va mirar-me de fit a fit.

—Avui em follaré una oca! —va proclamar amb grandiloquència.

Una oca va passar i va amagar-se al meu costat. Dalí va apropar-se’m dient “Perdoni, senyor!” i va agafar-la pel coll. A continuació va cavalcar-la i va sodomitzar-la. Els xiscles de l’animal, a cada envestida del pintor, eren monstruosos. Vaig mirar de separar-los i estalviar el patiment a la pobra bèstia. Dalí, emperò, va treure unes xurriaques i va fuetejar-me. Vaig sentir una punxada dolorosa als dits.

Quan va acabar la feina, va riure obrint la boca, fent-ho cada vegada més estentòriament, de manera que tot va acabar sent la seva boca. Vaig veure’m a dins de les seves mandíbules i baixant per l’esòfag. “És ficció!”, vaig repetir-me a mi mateix, inútilment, mentre lliscava pels intestins de Dalí, que feien un brogit estrepitós, i sorgia pel forat del cul rodolant amb un cagalló enganxifós.

L’excrement va esclatar i un reguitzell d’imatges calidoscòpiques, primer de color marronós i després de mil formes i coloraines, anava i venia, fent giratombs, produint-me un rodament de cap que n’hi havia per matar-los. Alhora que el so estrident repercutia de nou i em perforava les orelles, i el moviment vibratori de la cel·la era tremend.

—Prou! —vaig cridar fotent hòsties amb les manyoples a la porta— Fills de puta!

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.