Dijous 28, març 2024
19.5 C
Sant Gervasi
19.3 C
Sarrià
Publicitat

Hannibal, Hannibal

Publicat el 6.3.2019 9:00

Sang a Sant Gervasi (30) 

Jordi Quer

El Ginvasi no s’acabava mai. Cada glop que xarrupava de la copa gegantina i vermellosa em pujava al cervell, i me l’inflamava.

Publicitat

—Ho heug sentit? —vaig dir—. Ara ens voleng encolomar aquestsg assassinats al barri. Quinsg penques!

Publicitat

—Això demostra fil per randa el que estic dient — va afirmar Sistres amb els ulls brillants—. S’ha armat un rebombori al·lucinant per tres assassinats duts a terme suposadament per “gent de dreta”. Correm-hi tots a defensar les seus de la CUP. Pobrets, ara que els toca a ells, després de dècades perseguint els empresaris “explotadors”, lesionant policies i empastifant les parets, els ha agafat cangueli. Que poc saben el que han patit els altres, que és tenir diners i no pintar res. És tan fàcil ser un okupa i ser un desgraciat…

—És una vergonya! —va bramar Soler exaltadíssim.

Sistres va fer un trago generós de Ginvasi. Com si hagués adquirit la capacitat de veure-hi a través dels cossos, vaig apercebre com el beuratge rogenc li baixava per l’esòfag i els ulls se li encenien de vermell fosforescent. I va continuar:

—Els socialistes, els convergents i els comunistes s’han omplert la boca durant els darrers anys parlant de la memòria històrica. Que si recuperar fosses, que si fer visitable els refugis antiaeris, com el que hi ha en la cort de porcs de la Plaça del Diamant…

»Però, i les txeques? Hi ha cap tipus de rètol davant de la de Vallmajor i Sant Elies, tan famoses de la nit al dia, que digui que allò era una puta presó republicana? Són visitables? Amb àudioguia i recreacions virtuals? Ho expliquen voluntaris a les escoles? Quan la Marta Potau i el seu equip de lesbianes lletges ho solucionaran?

»Tot això provoca dolor, molt dolor…

La paraula“dolor”va dansar per la meva ment, banyada d’onades de gintònic que rebotaven furients, una vegada i una altra, contra les parets del meu crani. El cap em rodava i m’havia d’agafar a la butaca per no desplomar-me.

Sistres va escodrinyar-me amb ulls flamejants i va somriure mostrant unes canines prominents i punxegudes.

—Em sembla que és un infiltrat esquerranós —va dir a l’Albert Soler—. Ho haurem de comprovar…

De cop i volta, va agafar-me el cap amb les dues mans i va mossegar-lo amb els ullals afilats. Va foradar-lo, perquè flocs llefiscosos del meu cervell brollaven a pressió i suraven en l’aire. Sistres els agafava al vol i els cruspia amb delit.

—Hannibalg, Hannibalg! —vaig balbucejar.

El que va passar tot seguit va ser confús. Estant marejat com una sopa, Soler em va acompanyar al lavabo i, després de fer-me vomitar, va preparar-me una ratlla de coca prou esplèndida.

—Amb això et posaràs nou —va dir vinclant-me l’esquena perquè l’ensumés.

La veritat és que, en sortir del lavabo, estava millor. Sistres, que ja no era un Anthony Hopkins malvat i caníbal, es va preocupar per la meva situació. A diferència d’abans, certa sensació de felicitat va envair-me.

—He, he, ja t’has vist dins d’una txeca comunista —va bromejar Sistres.

—Amb un tal Hannibal —va reblar Soler —. Vinga, anem a fer un mos, que a aquest home li fa falta.

Sistres i Soler van pugnar per qui pagava les consumicions, que ascendien a una bonica xifra, i vam sortir del Psyché. Vam travessar Mitre, que de nit entrada era un paratge desert, i vam arribar a la plaça del Camp. En aquest indret plàcid i calm es trobava l’exclusiva hamburgueseria Royale. Asseguts sota una llum suau, ens vam cruspir unes hamburgueses exquisides, acompanyades de gintònics.

Sistres, que s’havia demanat carn de wagyu, es va vantar que eren les burguers més cares de la ciutat; i va comminar als desgraciats que no podien permetre-se-les, i havien d’anar al McDonalds, a treballar fort i amb talent per guanyar calers i poder fer-ho.

La meva vaca anyenca, secundada per unes patates delicioses i un gintònic refrescant, no només era excel·lent, sinó que em va reviscolar.

Observant els meus companys halant, em vaig sentir afortunat de ser amb ells. Una veu interior deia que havia de seguir el seu camí. D’alguna manera, m’havia adonat que la mala fama que corria sobre aquest tipus de gent era senzillament mentida i que eren persones ben normals.

Quan van portar els cafès, Soler, que era un calent, va intentar convèncer-nos d’anar a un bordell que coneixia al carrer Marià Cubí.

—Només a fer un beure, serà divertit…

Sistres es va resistir argüint que havia d’escriure l’article de demà per al diari ArribaBCN. Jo vaig dir que l’acompanyaria un tram perquè em quedava a prop de l’oficina.

Després de fer una clenxa al lavabo, que Soler va considerar imprescindible per a la meva recuperació total, ens vam acomiadar afectuosament de Sistres, prometent-nos de repetir l’encontre, i vam agafar un taxi.

El vehicle, governat per un taxista pakistanès, baixava a tota velocitat per Muntaner. Ràfegues d’aire fresc s’escolaven per les finestres; i els plataners i les façanes esdevenien una massa marronosa i indestriable.

Aviat vam ser a la cruïlla amb Cubí i vam descavalcar. Quan vaig dirigir-me a la baluerna ombrívola de l’edifici Les Amèriques, on hi havia el meu despatx, Soler em va posar el braç a l’espatlla i em va estirar en direcció contrària.

—Ep, on vas? Va, fem l’última.

Vaig acceptar sense oposar gaire resistència. La casa de barrets s’anomenava Paradise. La porta d’entrada era el tronc gruixut d’una palmera que s’obria pel mig i accedies a una sala decorada amb paisatges idíl·lics de la Polinèsia: mars cristal·lins, illes remotes, rengleres de cabanes sobre l’aigua. El mobiliari, de cartró-pedra i aire decadent, imitava els materials associats a aquesta geografia. Una mena de palmeres resguardaven uns sofàs. La barra, regentada per un cambrer amb camisa hawaiana, estava feta de canyissos i una coberta de palla.

Uns quants parroquians conversaven amb fembres abillades en consonància amb el lloc: corones de flors de colors vius, minifaldilles de ràfia, sostenidors minimalistes en forma de coco i mango, vertiginoses tangues de fulla de palmera…

Dues meuques, que jeien emmandrides en un sofà, van aixecar-se i van venir a la barra lluint els seus tapalls polinesis i remenant les natges.

—Hola, guapo, como te llamas? —Messi —va dir Soler rient. —Y tú?
—Urnulfu—vaig dir jo.

La primera de parlar va arrambar-se a Soler i la segona a mi. Laura, així es deia la que m’havia pertocat, va començar a fer-me petons, alhora que insistia que la convidés a un beure.

—Tu tranquil, està tot pagat —va assegurar Soler.

Vaig despertar-me ben bé al migdia. Un mal de cap terrible em perforava el cervell. La meva particular nit amb “fatxes” s’havia saldat amb una ressaca ciclòpia, i mala consciència per haver anat de meuques. Si l’Anna Gil, a qui havia de trucar sens falta, s’assabentava que hi havia anat amb el seu marit desaparegut, esdevingut el cràpula número 1 de Sant Gervasi, muntaria un sarau.

Va ser tenint aquests pensaments, encara endormiscat, que va assaltar-me la sensació que no era sol al despatx. Una olor familiar, d’encens i de llar de foc, em va tapar les narius. Vaig mirar a través dels raigs de sol que entraven per la claraboia. Dos ulls d’ambre, resplendents i impertorbables, em van sobresaltar. La Lídia es trobava asseguda en una cadira, escrutant-me amb rostre seriós. Com si portés moltes hores en aquella posició.

—Lídia!

Vaig aixecar-me i vaig córrer a abraçar-la. La noia, tanmateix, em va rebutjar.

—L’Urnuflu m’ha demanat que vingués —va dir secament.

Davant del seu repudi, imatges sòrdides de la incursió al Paradise em van passar dolorosament per la ment. —Què ha passat? —vaig preguntar recordant que havia usat Urnulfu de nom fals.

—No ho saps? —va estranyar-se esbatanant els ulls. —No sé de què em parles.
La noia va engegar la televisió. El 324 donava l’última hora. Em vaig quedar astorat. Hi havia hagut un nou assassinat.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.