El Racó del Veïnat
Roser Díaz
És maig. És primavera.
La llum embarga les mirades, no els rostres.
De mica en mica s’obren les portes,
deixant darrere moltes ànimes trencades.
Ball de sospirs, d’anhels, d’il·lusions,
al compàs d’un passat esmorteït.
Les rialles, tímidament, tornen al carrer.
El regust de les ganes de viure
es tenyeix de melangia
forçant la cadència d’un somriure.
Les finestres, companyes indiscretes
parlen amb els lluïts balcons,
pressentin la buidor d’un futur pròxim.
Les voreres comencen les ingestes
dels companys que ometen els petons.
Es trepitja el soroll que va emmudir
eclipsant avingudes, carrerons.
La remor de les petjades acluca el silenci.
Es reprenen converses avorrides
amb paraules trivials, sense valor.
Com la màquina que avança sense moure’s,
espatllada en el més fons del seu cor,
així s’omple la ciutat, fora de casa
imbuïda de festa i de color.
Miratge o realitat, potser és un somni
o és la vida disfressada de la mort.
