Arts i lletres
Jesús Mestre Campi
Brossa no deixa mai indiferent però, a més, l’exposició del MACBA sorprèn. Difícilment es pot veure en una sola visita, ja que hi ha molt i molt material exposat; i és dens; i aprens molt; i et fa sortir tota mena d’emocions: ara entristeix, després fa riure.
L’origen de l’exposició és el 2011, quan el Museu d’Art Contemporani de Barcelona va rebre el dipòsit del Fons de la Fundació Joan Brossa, que aplega el llegat de l’artista. El Fons consisteix en obres manuscrites, documents, correspondència i la seva biblioteca personal, entre altres materials, i constitueix una eina inigualable per abordar l’interessantíssim treball d’aquest artista de Sant Gervasi. Així, el que ofereix l’exposició —s’ha de destacar la feinada dels seus comissaris Teresa Grandas i Pedro G. Romero, així com del MACBA i de la Fundació Joan Brossa— és una selecció de tots aquests materials, ordenats cronològicament, cosa que permet seguir la pràctica artística des dels anys quaranta, en un context sociopolític marcat per la dictadura del general Franco i en una situació cultural caracteritzada per l’absència de propostes avantguardistes i innovadores. Des dels inicis, Brossa du a terme un treball de renovació estètica fonamentat en la investigació literària i artística. Fins al moment de la seva mort, la seva extensíssima producció no deixa de buscar noves formes d’expressió i d’experimentar amb els diferents mitjans.
L’exposició també proposa dialogar i confrontar l’obra de Brossa amb els artistes Marcel Mariën, Nicanor Parra i Ian Hamilton-Finlay. Brossa és poeta, però els seus treballs sempre es troben en l’encreuament de llenguatges. Col·laborador freqüent d’altres artistes, així com de músics, cineastes, ballarins, humoristes i fins i tot mags, la seva obra juga constantment a trencar les convencions i els límits entre disciplines.
Què és la poesia per Brossa?
La visió brossiana de la poesia l’especifica en aquest text: “Essencialment sóc poeta. Actuo en moltes pistes, però el meu punt de partida és la poesia. L’únic que faig és vehicular-la per diferents canals. Decidir quin canal utilitzo és un procés automàtic, inconscient. De vegades faig poesia literària i d’altres vegades m’agafa per fer-ne de visual. Si el poeta té realment coses a dir, les pot expressar en diversos llenguatges sense que deixi de ser poesia. La meva producció teatral, per exemple, l’entenc com a poesia escènica, perquè és una poesia que necessita la quarta dimensió del teatre. El meu no és un teatre declamatori, o literari en el sentit estricte. És un teatre en què el text té tanta importància poètica com el tempo d’una pujada i baixada de teló o el color del mallot d’una ballarina. Tot hi va estretament lligat, com la lletra i la música d’una cançó”. (recollit per Jordi Jané: “Joan Brossa, un multipista a Londres”, El Temps, núm. 441, novembre de 1992, pp 47-48)
