Salut
Virginia Signano, psicòloga
A les reunions per a familiars de persones amb Alzheimer i altres demències que du a terme la Fundació Uszheimer és molt comú sentir persones expressant tristesa o ràbia per la situació que els ha tocat viure, per no poder comunicar-se de la mateixa manera amb el seu ésser estimat o per veure com cada vegada va perdent més autonomia. Quan parlem del dol, el primer que ens sol venir al cap és el procés que vivim després de la pèrdua d’una persona propera. Sabem que el dol sol constar d’unes fases -negació, ira, culpa, depressió i acceptació- encara que cadascú el viu de manera diferent i personal.
En el context de l’Alzheimer, aquests processos de dol hi són durant tota la malaltia. Aquesta malaltia es caracteritza per un deteriorament progressiu de les capacitats cognitives, funcionals, socials i de la identitat de la persona, per la qual cosa es produeix una transformació integral del caràcter. L’entorn de la persona malalta i, especialment, aquells que se’n cuiden, necessiten realitzar una adaptació gairebé contínua a l’estat de la persona i als nous rols que les circumstàncies demanden, així com anar acomiadant-se del seu ésser estimat, tal com era fins a aquest moment, tal com l’havien conegut sempre. Aquests canvis i aquesta necessitat d’adaptació a ells poden provocar molt de dolor i estrès a la persona cuidadora i comporten un dol o successió de dols amb les mateixes fases i característiques que un dol convencional.
«És molt important donar l’espai necessari a les emocions»
No obstant això, a vegades, la persona cuidadora està tan enfocada a atendre i cuidar les necessitats de la persona malalta que, sense voler, deixa d’atendre o escoltar el que a ella mateixa li passa. A vegades, també és freqüent que el que se sent provoqui culpa, perquè es considera incorrecte o indegut. És molt important donar l’espai necessari a les emocions. Permetre’ns de sentir el dolor, la ràbia, la frustració o qualsevol dels sentiments que tinguem, i entendre que són totalment normals i adequats. Lluitar contra el que se sent o mirar de negar-ho augmentarà la càrrega emocional i la frustració, i pot comportar, a la llarga, problemes més greus de salut. És com si afegíssim més pedres a la nostra motxilla, que per si sola ja pesa. Posar en pràctica el fet de mirar-nos amb amabilitat i comprensió, procurant no jutjar el que sentim, ens ajudarà a viure el dol de manera més natural i fins i tot a alleugerir el dolor. Això, al mateix temps, ens permet preparar-nos i adaptar-nos més bé a les següents fases de la malaltia.
«Comptar amb persones de confiança serà de gran ajuda en tot el procés de cures»
Amb aquesta finalitat, serà fonamental disposar d’espais personals en els quals gaudir de moments d’oci o descans, per pocs que siguin. A més, comptar amb persones de confiança amb qui parlar o amb cercles de suport serà de gran ajuda en tot aquest procés. Quan compartim el que ens passa amb altres persones, especialment si es troben situacions similars, podem entendre més bé aspectes de la nostra vivència a través de l’experiència de l’altre, i alhora ens permet sentir-nos escoltats, compresos i acompanyats en una situació que, en definitiva, no deixa de ser un procés molt íntim i personal.
