Opinió
Miquel Saumell
Barcelona està dividida en deu districtes, i cadascun d’aquests districtes en barris, amb un total de 73. La divisió administrativa per districtes està feta pensant en la governació de la ciutat, ja que els districtes tenen una certa autonomia administrativa, tot i que molta menys de la que necessitarien els ciutadans que hi viuen.
Sigui com sigui, els districtes tenen molta menys autonomia que la munió de funcionaris adscrits als districtes pot donar a entendre. A més, en l’àmbit polític, per cada districte tenim un regidor, un president i una vintena de consellers designats a dit pels partits, i són càrrecs remunerats per l’Ajuntament. Però, als efectes pràctics, la idea d’una administració municipal descentralitzada no va massa més enllà d’un desig.
La divisió per barris, en canvi, té tot el sentit per a la gent que hi viu. Així, difícilment et trobaràs un barceloní que si li preguntes on viu et contesti al districte de Sarrià–Sant Gervasi, o al de Sants –Montjuïc, o al de Nou Barris; et dirà que viu a Sarrià, o a Hostafrancs o a la Guineueta, però difícilment et mencionarà el districte.
Alguns, però, dividim la ciutat en només quatre zones: l’Upper Diagonal (de la Diagonal en amunt), l’Eixample (que va de la Diagonal a la Gran Via), el Down Town (de la Gran Via fins al mar), i allò que els italians en diuen dintorni, els entorns. A l’Upper hi viu la gent amb més poder adquisitiu. L’Eixample, urbanísticament, seria la Barcelona més endreçada, tot i que l’alcaldessa Colau s’ha proposat destruir allò tan útil i copiat arreu del món que el senyor Cerdà ens va deixar en herència. El Down Town seria la Barcelona estrangera. I, en quart lloc, tenim els entorns, més difícils de definir per la seva gran diversitat. Dit això amb totes les excepcions que calguin.
Són quatre Barcelones bastant ben diferenciades, especialment quan baixes per l’Eixample en direcció mar i creues la Gran Via. A partir d’allà canvia tot, des dels comerços, bars i restaurants que hi vas trobant, fins a un paisatge humà format per una majoria d’estrangers, barreja de turistes i barcelonins, alguns d’ells potser ja nascuts aquí, però amb unes característiques racials que denoten, i espero que ningú se m’enfadi, que no tenen una trentena de cognoms catalans com els que sense haver fet cap mèrit puc tenir jo. Una altra característica del Down Town és que difícilment trobaràs algú que parli la llengua pròpia de Catalunya, i això ho menciono com a constatació d’una trista realitat que costarà molt de revertir.
Miquel Saumell es dedica al comerç exterior
