Societat
John McAulay
Amb una de les rendes més altes de la ciutat, pocs s’imaginen que a Sarrià-Sant Gervasi hi ha problemes d’habitatge. Però la realitat és totalment diferent: aquest mes de maig, s’hi han programat quatre desnonaments. La xifra podria ser superior perquè n’hi ha que es produeixen de forma silenciosa.
Tots quatre desnonaments han estat supervisats pel Sindicat d’Habitatge de Cassoles (SHC), l’únic que opera en tot el districte. L’organització va presentar-se públicament el setembre de l’any passat, enmig de la pandèmia, amb l’objectiu fixat que els veïns es quedin al barri. Aquest maig han complert amb èxit la seva funció: dels quatre desnonaments, no se n’ha executat cap.
De fet, a cap no ha calgut veure les lamentables imatges d’activistes havent-se d’enfrontar amb els Mossos d’Esquadra. I és que els llançaments també poden impedir-se abans de la data assenyalada. “Aturar el desnonament és l’últim pas”, expliquen membres del SHC. “Primer intentem resoldre el problema negociant amb la propietat o busquem alternatives institucionals. És un camí que pot ser molt llarg”.
El Toni, la Jessi, l’Olga i la Christina
Aquest inacabable procés el coneixen les persones que es trobaven en perill de ser expulsades aquest maig. Víctimes de l’atur, dels alts preus del lloguer i de la pandèmia, són veïns del barri amb les seves pròpies històries. Tots ells havien entrat al sindicat per tal de poder afrontar conjuntament la imminent expulsió.
El Toni, de 55 anys, havia de ser desnonat el 10 de maig. Informàtic autònom, va començar a tenir problemes per afrontar el lloguer el 2019. Pagava “a mesura que podia”, diu. Però el gestor del pis va ser taxatiu: “Si no tens els diners la setmana que ve, et portem al jutjat”. I així va ser. El Toni va seguir intentant trobar feina, però el coronavirus ho va capgirar tot. Amb uns ingressos “d’entre un 10 i un 15%” dels habituals, no ha pogut pagar el lloguer. Després de mitja vida al carrer Dènia, només l’acció sindical va salvar-lo de quedar-se sense sostre.
La Jessi, veïna del carrer Calaf des de fa onze anys, havia de perdre casa seva el 20 de maig, juntament amb la seva parella i la seva filla, una malalta a càrrec seu. La família vivia en un infrahabitatge “amb irregularitats en el contracte i sense cèdula d’habitabilitat”, segons explica el sindicat. De fet, una part de la propietat del pis és la Diputació de Barcelona, i l’altra és la comunitat de propietaris de l’edifici. A partir de l’agost, enmig de la pandèmia, ja no va poder afrontar el lloguer. Finalment, però, han aconseguit trobar una alternativa residencial.
L’Olga, de 53 anys, també havia de ser desnonada el 20 de maig. Tenia un negoci de material electrònic, però els problemes econòmics van obligar-la a mudar-se amb el seu fill -que té Asperger- al magatzem que llogava per al comerç, al carrer Mare de Déu de Gràcia. Però aviat, sense feina, ni això podia permetre’s. Va demanar ajuda a l’administració, però diu que les opcions habitacionals “no eren dignes”. Aquest havia de ser el tercer llançament que afrontava després d’aturar els dos primers, i agraeix el suport del sindicat per no fer-la sentir “tan sola”.
La Christina, que pateix asma sever, és la quarta veïna que havia de quedar-se sense sostre aquest maig. Amb el confinament, les seves dues fonts d’ingressos -és terapeuta alternativa i artista figurativa- van desaparèixer. Des d’aleshores, ha anat sobrevivint “amb l’ajuda d’amics”, explica. I per si no fos prou, enmig d’aquesta difícil situació, un home va començar a estafar-li 400 euros mensuals fent-se passar per treballador de la immobiliària. Al febrer, davant un intent de desnonar-la, el sindicat va mobilitzar-se immediatament i ella va poder seguir a casa seva.
‘Pla Sareb’, l’ofensiva
Però el Sindicat d’Habitatge de Cassoles no actua només aturant desnonaments; l’acció defensiva és només una de les seves estratègies. Alhora, juntament amb altres sindicats de la ciutat, impulsa el que anomenen el ‘Pla Sareb’, una ofensiva que té per objectiu ocupar aquells pisos que són propietat d’aquest banc dolent.
La Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) va ser creada el 2012 pel Govern espanyol amb la finalitat de comprar a altres entitats financeres aquells actius -com ara immobles- que van perdre valor amb la crisi del 2008. D’aquesta manera, els 35.000 milions d’euros en pèrdues han passat a ser deute públic.
Davant d’aquesta situació, els sindicats han decidit prendre la iniciativa i convertir en un parc públic d’habitatge les propietats del banc dolent. El 15 de maig, durant una xerrada col·lectiva, els activistes van criticar que dels 16.000 pisos que controla l’entitat financera a Catalunya, només 230 són de lloguer social.
Ocupació al Putxet
El SHC ja ha actuat en el marc d’aquesta estratègia: a mitjans de maig van ocupar una casa de la Sareb al carrer d’Escipió. Després d’estar cinc anys buida -segons l’organització-, ara dona sostre a una petita família i a un grup de joves del barri. “Volem poder quedar-nos aquí. Per nosaltres és una necessitat tenir un espai on poder emancipar-nos i seguir construint vida”, argumenten els activistes.
“Molta gent entén que les persones no poden viure al carrer, però molt poca gent entén que si no tenen alternativa han de poder ocupar”, afegeixen. Més enllà d’això, però, l’ocupació no és un objectiu final. “La idea sempre passa per intentar forçar un lloguer social”, explica una de les noves inquilines. “És intentar fer pressió per veure si d’aquesta manera es pot forçar una regulació de la renda”.
Amb un preu mitjà del lloguer que a Sarrià-Sant Gervasi ronda els 1.300 euros mensuals -el més alt de tota la ciutat-, els veïns poden trobar-se davant una dicotomia complicada. Per a molts, l’única opció és marxar del districte. El sindicat aposta per quedar-s’hi.
