Opinió
Rodrigo Martínez-García (conseller de Barcelona pel Canvi)
Una de les coses que més trobo a faltar de la meva prejoventut (ara continuo sent jove, però tirant a post) és la d’anar caminant a qualsevol racó del districte. A jugar al Camp de l’Àliga o a entrenar al Sagrat Cor. Anar a casa dels uns o els altres avis. Anar a la Jaume Fuster o, més tard, a la Joan Maragall. Al Turó Parc. I, per descomptat, també a la nit. Un sopar a casa d’un amic, els cinemes de Santa Fe de nou Mèxic, unes cerveses… En tots aquells plans, la seguretat al carrer mai va ser una preocupació. Podies creuar el districte de punta a punta sense ni tan sols sentir-te insegur. I això, per a mi, és el privilegi més gran del nostre districte.
En els últims anys aquest problema s’ha agreujat. Abans del coronavirus ja sentíem aquests casos aïllats de robatoris i atracaments on abans era impensable que succeïssin. I amb la crisi de la covid i la falta de turistes, som un nou mercat a explorar. Coneixent al nostre regidor de districte, el tinent d’alcaldia de Seguretat a la ciutat i conegut veí (Albert Batlle) no tinc cap mena de dubte de la seva voluntat i determinació per acabar amb el problema. No puc dir el mateix dels seus socis. En termes de seguretat sabem com és la política dels Comuns. Qualsevol acció policial és abús fins que es demostra el contrari, i si no ho és, donaran les gràcies amb la boca molt petita. En termes electorals, està clar que BComú no té gaire interès en Sarrià-Sant Gervasi. Probablement, l’únic benefici que tregui és omplir el districte de carrils bici. Diran “no em voten, però m’apunto uns quants quilòmetres de carrils a costa dels seus carrers.” A quin preu? Un molt clar és el de Bori Fontestà i Pau Casals. Ho han convertit en un malson per als veïns i conductors. Amb un aparcament de motos enmig de la calçada i sobretot llargs enfilalls de pilones, que ja sembla que li donin “caché” a la ciutat. Serà molt tàctic l’urbanisme, però gens intuïtiu.
Una altra lluita la tenim amb l’aparcament. Ens fan pagar fins i tot a l’agost per la zona blava i verda. I, això, mentre ens van traient places d’aparcament al carrer. Tot molt sibil·lí. Et multen per aparcar la moto en la vorera, però tenim una ciutat de 300.000 motos i menys de 50.000 places d’aparcament lliure.
Un districte amb una riquesa patrimonial envejable: el Tramvia Blau, el Dipòsit del Rei Martí, la Sala Hipòstila, els Jardins i la Casa Muñoz Ramonet… Però tots oblidats durant molts anys, esperant que els donin l’oportunitat per a lluir.
Durant la legislatura hem fet propostes interessants per al districte: un projecte per al solar de Dalmasses 63, la reforma de la plaça Adrià, petites millores urbanes, recobriment dels escocells, homenatges a grans escriptors que han mantingut relació amb el nostre districte… però hi ha poca voluntat política per a les coses del barri, per als problemes dels ciutadans. Per al que sí que tenen temps i recursos és per a primaveres republicanes o tallers de noves masculinitats.
Una de les actuacions en el districte que porta la nostra signatura és tirar endavant la Biblioteca de Sarrià i és un gran èxit de tots. Des de BxCanvi sabíem l’important que era desencallar un projecte que feia 20 anys que es reclamava i va ser una de les exigències que vam lluitar en els pressupostos del 2021. Però no ens podem quedar ara de braços plegats. El districte continua requerint inversió. Continua sent el districte que menys rep. Tal com ha quedat enumerat, tenim un gran patrimoni que espera ser restaurat i posat en funcionament. Però falta ambició política, falta embranzida, falta sortir de la burocràcia, arromangar-se i anar més enllà de les promeses.
Però mentre arreglem tot això, almenys, que no ens treguin passejar segurs i tranquils pels nostres carrers.
Calla, pijo.