gent del barri
M. Antònia Font Fernàndez
Aquest mes, hem quedat amb Ramon Córdoba de Dalmases, un emmarcador de renom que viu i treballa a Sant Gervasi. Naturalment, ens ha citat a l’Astrolabius, el taller que va obrir el 1965, i que constitueix un digne preludi del que ens espera a casa seva. A l’Astrolabius, al carrer Mandri, ens ensenya una entrevista (emmarcada, no cal dir!) que li van fer a Nova York, es deté en alguns dels molts quadres que hi ha penjats i ens mostra una relíquia especial: una màquina enregistradora d’època i que encara funciona. Quina importància pot tenir un emmarcador? Diuen que una dona, per molt que vagi impol·lutament vestida, pot malmetre tota la seva carta de presentació si necessita una restauració a la perruqueria. Doncs bé, l’ofici d’emmarcador potser té punts de contacte amb el de perruquer: unes bones vases acaben de vestir un quadre. La diferència és que alguns quadres, i això prou que ho sap el Ramon Córdoba, no demanen un marc.
El nom d’Astrolabius és si més no enigmàtic. Per què el vau escollir?
Si més no és un anticomercial. Astrolabius fa referència a l’instrument que es feia servir antigament per saber en quina posició estan col·locats els astres. La veritat és que no volia un nom tan banal com ara Novoart o Decoart, sinó un nom amb identitat, i que al cap i a la fi perdura més en la memòria dels clients.
Sempre heu tingut el taller aquí?
Sí, a part d’un altre espai molt més gran, fora de Barcelona, per a quadres que necessiten més espai.
Com vau arribar a l’ofici? La vostra família ja es dedicava a emmarcar quadres?
M’ho han preguntat moltes vegades, i el fet és que no recordo ben bé com vaig començar. La meva família són tots metges i advocats: no hi ha ningú més que s’hagi dedicat a això. Quan vaig haver acabat el Batxillerat, vaig anar a Zuric a estudiar Arquitectura. Vaig viure allà uns set o vuit anys, però després no em van convalidar el títol… i com que des d’abans de marxar ja tenia uns quants amics pintors, em vaig trobar emmarcant-los les obres. Amb l’Alumà, per exemple, havia serrat fustes.
La pregunta és gairebé obligada: quins criteris seguiu a l’hora de posar un marc a un quadre?
Cal observar què demana la pintura, l’estructura del quadre. Emmarcar un Velázquez, posem per cas, és fàcil, perquè el que demanen els seus quadres és un marc d’època. En canvi, amb Miró és diferent: jo que el vaig conèixer sé que tant li agradaven les vases carregades com les vases minimalistes.
Quin va ser el primer encàrrec que vau rebre?
No me’n recordo…
Tampoc no ens deveu saber dir quants quadres teniu aquí a casa vostra…
No… En tinc molts. En aquesta paret del menjador, per exemple, n’hi ha… 25 (els compta).
Amb la perspectiva que us dóna l’experiència, com veieu el mercat d’art actualment?
Al contrari del que pensa la majoria de gent, jo crec que va bé. La gent es fixa que han tancat algunes galeries però, en realitat, després n’han obert més de les que havien tancat. N’hi ha prou anant al carrer d’Enric Granados: t’hi trobes un bar, un restaurant i una galeria, un bar, un restaurant i una galeria. El que passa, si de cas, és que hi ha un excés d’oferta, tant de pintors com de galeries. Però no hem de patir: simplement hi ha més competència i, per tant, cal espavilar-se més que mai.
Temps enrere, al barri del Putxet hi havia molts artistes. Continua sent així?
Ara està tot molt diversificat…
I teniu cap pintor o galerista de referència?
Penso en la Sala Parés, la Sala Gaspar… però com que els conec tots, no en tinc cap de preferit.
I algun quadre que, pel motiu que sigui, valoreu especialment?
El millor quadre del món? No es pot dir: això és com preguntar per la dona més bonica del món. Depèn. I ens poden agradar coses molt diferents, potser precisament per això.
Miró us agrada molt, oi?
Sí (es nota l’estima que té tant a la persona com a l’artista). A més, si ens fixem en el grafisme, Miró ha deixat més petjada que Picasso.
Parleu-nos una mica dels pintors i dels artistes en general.
S’ha estès el mite que els pintors han estat pobres. Doncs bé, això no acaba de ser veritat: si n’hi ha molts que van anar a París és perquè s’ho podien costejar. Diuen que Van Gogh només va vendre un quadre en vida… Tot això són llegendes. I aquestes llegendes afecten els artistes en general, potser, però amb els pintors i els escultors és més evident.
Tot és qüestió que se’ls descobreixi…
Exacte. Tant és així que un pintor pot ser molt bo, però és imprescindible que un bon marxant el descobreixi i el doni a conèixer. Per exemple, ara es parla molt de Barceló: ha sabut trobar bons marxants i fer-se bona propaganda als mitjans. I és que cap pintor es fa famós ell sol: un 80 % el mèrit és del marxant. Sense ells, no hauríem conegut Picasso ni Miró: els quadres d’un Picasso de 20 anys valien el que val un quadre d’un noi de 20 anys.
De què depèn el valor de l’art?
El valor de l’art depèn del mercat i, naturalment i lligat a això, depèn també del marxant. Hi ha llocs en què, si no has exposat a cap museu important, no ets rendible, no interesses.
Quines adquisicions recomanaríeu ara mateix?
Quadres pintats per dones. Les dones artistes han estat amagades molt de temps, però aviat això canviarà. A nivell mundial, tenim dones cantants, dones empresàries… Aviat sortirà tota una munió de pintures femenines que seran bones inversions.
Heu exposat mai?
No, no, jo no.
L’entrevista acaba amb una xerrada sobre els quadres que té a casa seva: el rebedor, la sala, la cuina, totes les estances estan no empaperades, sinó enquadrades. Els astres conviuen amb les ànimes artístiques.
Fotografia de Ramon Córdoba a Astrolabius, de Javier Sardá
