Cultura
Natalia Avellan
Al llarg dels segles, la musa ha estat retratada com una presència silent al taller dels artistes. De la mateixa manera que els esborranys, els motlles i els esbossos, el seu lloc mai ha estat a les sales dels museus. En canvi, aquest cop, el procés creatiu pren el protagonisme a Re-Escriure la història, l’exposició de l’artista Eulàlia Llopart, que es va estrenar el 13 de febrer i es podrà veure fins al 15 de març al Centre Cívic Pere Pruna.
“Històricament, sempre ha estat l’estampa el que s’ha exposat. Jo, des de fa uns anys, em vaig començar a interessar en les matrius com a peça definitiva”, explica l’artista. La mostra recull una quinzena de “xilo-matrius”, el terme que s’ha inventat Llopart per anomenar la tècnica que hi ha darrere d’aquest tipus de gravat fet sobre fusta, dibuixat amb gúbies. Totes les obres comparteixen el mateix format i un fil conductor comú: el color vermell com a representació de binomis contradictoris, per exemple, la violència i la passió. Encara que la major part de l’exposició gira al voltant de la matriu – és a dir, la planxa que permet realitzar un cert nombre d’exemplars –, tres de les obres estan exposades al costat de l’estampa definitiva.
Tot i estar especialitzada en escultura per la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Belles Arts, Llopart ha volgut endinsar-se, per primera vegada, en un terreny més proper a l’art pictòric. I l’estrena en aquest camp ha tingut una gran rebuda, ja que una de les obres exposades, Fragilitat, ha estat guanyadora de la cinquena edició del Premi de Pintura Tat Vilà, per retratar, de manera innovadora, “la vulnerabilitat de l’ésser humà”.
La capacitat cíclica de crear vida: la feminitat i la vegetació
La pandèmia del 2020 i el consegüent confinament domiciliari va ser el que va empènyer a Llopart a jugar amb elements quotidians, entre ells, xarxes similars a les de pescar. Va ser aleshores, a través de l’experimentació, quan es va adonar que les matrius simbolitzaven molt més que una peça essencial de la creació artística, també suposaven una revisió del relat hegemònic.
A partir d’aquest element com a idea clau, Llopart associa el cicle menstrual femení – representat amb el color vermell – amb el cicle vital de l’espècie vegetal, la qual, gràcies a la germinació de la llavor, dona lloc a una nova vida. És per això, que la força femenina, a ulls de l’artista, es podria equiparar amb les forces de la naturalesa, ambdues com a motor de canvi.
El valor de l’error: una infinitat de possibilitats
“Si jo m’equivoco, he de veure què faig. Ho veig com una oportunitat per evolucionar i crèixer”, explica Llopart. Les seves obres no es basen en esbossos ni dibuixos realitzats prèviament. Aquesta manera de treballar, de forma automàtica, li permet explorar la multitud de possibilitats en què pot derivar l’obra. “Reescriure la història és una actitud davant la vida”, assegura l’artista. A través dels seus quadres, Llopart s’oposa a una societat que veu amb mals ulls el fracàs i l’equivocació.
“Espero que la gent tingui curiositat, s’emocioni i vibri per les obres. Sobretot, que els faci reflexionar i pensar una mica més enllà, perquè hi ha un missatge darrere de tot això”, recalca Llopart. L’exposició busca generar un impacte en els veïns que es passegin pel Centre Cívic i convidar a debatre al voltant de qüestions com l’ecofeminisme, el relat històric i el valor del fracàs.
