Opinió
Xavier Tenorio Segarra i Laia Jubany i de Solà
En acabar la paella i el sobretaula cada primer diumenge de Festa Major de Sarrià, baixem a l’acte dels balcons que organitza Casa Orlandai. Més enllà que ens encanta i any rere any som assistents garantits, durant aquestes festes hem detectat una diferència. Un alt ús del castellà. Artistes clarament catalanoparlants presentaven l’acte en la nostra llengua, però l’execució de l’art procedia en castellà.
Aquest fet no és banal, ja que l’ús lingüístic diferenciat segons la seva funció social d’una llengua majoritària (el castellà) per sobre d’una minoritzada (el català) és un dels factors, anomenat diglòssia, que més perjudica aquestes darreres i que, en última instància, porta a la seva pèrdua de prestigi social i en el seu ús.
Sovint podem trobar arguments que s’escuden en la llibertat d’elecció de les persones a l’hora d’explicar els usos lingüístics, arguments que exposen que vivim en una societat bilingüe i que cadascú es pot expressar en la llengua que vulgui. La realitat, però, és que aquesta afirmació parteix d’una falsa percepció d’igualtat entre el català i el castellà. La pretesa neutralitat bilingüe no existeix, sinó que aquest és el pretext necessari perquè en una situació de desigualtat lingüística es vagi produint una substitució progressiva fins a la pèrdua de la més dèbil. Les llengües no desapareixen d’un dia per l’altre, deixen d’utilitzar-se.
No és causal que la substitució del català es dona prioritàriament en aquells àmbits de poder i prestigi, com són el poder judicial, policial, l’administració pública, negocis, contractació de serveis, o l’exemple que utilitzàvem: l’art i la cultura. Aprofundint en la tendència a reduir el català a l’àmbit familiar i quotidià.
Mentre que l’any 2003 el català a Catalunya era la llengua d’ús habitual del 46 % dels ciutadans, 15 anys més tard havia caigut al 36 %. Passant a ser la tercera regió dels Països Catalans per darrere de La Franja (50 % d’ús habitual) i Andorra (44 %). Una situació extremadament greu si tenim en compte el pes demogràfic del Principat pel que fa al nombre de parlants.
A ningú se li escapa que arreu dels Països Catalans en pocs anys hi ha una alarmant regressió pel que fa a l’ús del català. Per això considerem que cal posar especial atenció, sobretot per part d’aquells espais amb impacte (i responsabilitat) públic i vetllen per la cultura.
Cal compromís amb el català, utilitzant la llengua en el nostre dia a dia, donant-li el prestigi i reconeixement que li cal -i que es mereix- i això implica, també, apostar pel seu ús en els espais culturals.
