La mirada política
Roger Rosich
Fa tres anys un dels grans temes de fons que corrien d’anàlisi en anàlisi política, d’article d’opinió a reflexió tuitaire, de reportatge de revista a tertúlies de ràdio, era el concepte de la “regeneració política”. Se’n va parlar molt amb les potents aparicions electorals de Podemos i Ciudadanos a nivell espanyol. Es parlava dels “nous partits” enfront dels “vells”. Es parlava molt de la “nova política”…
Es parlava de la necessitat de regenerar la política, de donar-li aires nous. I bàsicament es parlava també de cert relleu generacional i de fer les coses d’una manera nova i més fresca. Així mateix com de la incorporació d’independents de fora de la política. Es venia a parlar molt també, clar, i en definitiva, d’una manera de comunicar políticament diferent.
Tot això, però, ha durat en el gran debat continu dels mitjans allò que han durat les cares sense arrugues de les formacions de Pablo Iglesias i Albert Rivera: a mesura que els seus moviments s’han anat incorporant com a socis de govern dels vells partits espanyols, tot s’ha anat esvaïnt. El màxim exemple és Ciutadans pactant tan amb els socialistes a Andalusia com amb el PP a la Comunitat de Madrid. Òbviament que ells sí van aportar part d’aquest relat de regeneració institucional i política en aquestes sumes, però la cosa ja va quedar aquí.
Procés i regeneració
A Catalunya això s’ha mogut de manera diferent. I és que l’eix motor d’aquesta regeneració té un únic nom, del qual ens afartem de parlar: “el Procés”. El Procés ha estat un autèntic revulsiu en regeneració política. Mai cap Parlament s’ha regenerat de forma tan ràpida com el català en els darrers anys.
No conec un cas semblant a Alemanya, Regne Unit o Portugal. Tan sols el “Factor Macron” ha canviat tan de cop l’Assemblea Nacional francesa, però fins i tot aquesta manté molts diputats que ja tenien certa trajectòria, en el mateix partit de Macron, o a dreta i esquerra. Semblant va ser l’arribada en tromba de Syriza al parlament grec (la llei electoral del país hi va ajudar), amb Alexis Tsipras al capdavant. El mateix penso amb l’arribada de Berlusconi i els seus a Itàlia després de la crisi d’Estat de la Tangentopoli. Tot i que a dia d’avui els diputats berlusconians porten ja un reguitzell d’anys…
L’arribada de Ciutadans i de la CUP i els relleus al PSC i a Esquerra Republicana van ser avantsales d’aquesta regeneració aplicada a Catalunya. Al llarg del Procés molts noms han anat sortint de la nostra política, una llarga llista. En aquesta legislatura és quan comença on podríem dir que s’ha culminat aquest altre “procés”, el de la regeneració.
Roger Torrent, nou president del Parlament, arribat al càrrec jove, als 38 anys, és un altre “símptoma” com ell mateix va dir en el seu discurs d’investidura, d’un traspàs generacional, de la regeneració exprés del Parlament català.
