Testimoni anònim: “Ajudeu-me a viure sense consumir”

Reportatge

Carme Rocamora @CarmeCRS

“Jo era un nen amb una família disfuncional i una situació econòmica bona, on se’m consentia tot. Ho tenia tot, tret d’afecte.” Així em respon l’E (no en descobrirem la identitat) a la típica pregunta de qui eres tu de petit. En el moment de fer aquesta entrevista porta més de 24 hores net (sense consumir cap droga). “No vull que posis quant temps porto. Per mi són 24 hores, felices.”

El testimoni de l’E

Nascut en un dels barris del districte que mantindré en l’anonimat, es va criar en diferents escoles de renom, tot i que el pas per aquests centres no va ser precisament alegre. Recorda com de molt petit, a casa, es tancava dins l’habitació i jugava hores i hores sol creant-se un món paral·lel. “Era molt introvertit i em sentia diferent a la resta.” Tenia vergonya, por del que pensarien d’ell i per afrontar tot això “comprava a la gent”, els donava tot el que tenia perquè creia que era l’única manera d’apropar-se i tenir algú al seu costat.

Publicitat

“Als 14 anys, quan per primera vegada cau a les meves mans la droga, el primer porro, descobreixo la pedra filosofal.” Aquell dia l’E va ser capaç de fer riure a la gent, es va inhibir i es va atrevir a parlar amb alguna noia, cosa que mai havia fet abans per voluntat pròpia, i va pensar que això, aquell porro, era “de puta mare.” Li permetia deixar totes les seves pors de banda i ser com la resta. I evidentment, va pensar, si un porro havia aconseguit això, una droga més dura, potser faria un efecte encara més satisfactori. Així va començar la seva vida que l’acompanyaria més de 30 anys. “Ja era addicte.”

“Amb 7 anys vaig agafar un coma etílic”

“Ningú em va explicar mai la part dolenta de les drogues, només vaig entendre la romàntica. Ningú em va explicar que em podrien destrossar la vida”. Així van passar els anys i l’E va seguir consumint i va assolir un dels seus somnis, que era ser discjòquei en bars de Barcelona, però sobretot tenia molt clar que, per seguir en aquesta bombolla, no podia deixar de consumir, perquè sinó tornaria a ser aquell nen que tenia tanta por.

“Les drogues em van treure tots els somnis”

De cop, afinem memòria. Anem més enrere. Una mica més. Tenia 7 anys. Unes festes al poble, recorda: “Vam comprar unes botelles per fer broma amb els amics. Ells van fer quatre glops, jo em vaig beure dues botelles. Amb 7 anys, vaig agafar un coma etílic”. Tot havia començat molt abans.

Tornar a l’habitació

L’E ja era addicte, ho reconeix, tot i que evidentment no ho sabia. I seguia amb la seva vida, consumint setmanalment, sortint de festa per bars de Barcelona… Però van passar uns anys i “no sé com, vaig tornar a aquella habitació” on de petit havia passat hores en un món paral·lel. Tornava a estar allà tancat, en una sala consumint tot el dia. Sense menjar. Sense poder treballar. “Tancat com una rata”. No sap ni sabrà mai com va arribar a aquella situació, només recorda que tot era un fracàs perquè tenia molta por a l’èxit. “Les drogues em van treure tots els somnis”. Tot es va anar diluint i va quedar tancat, es va casar, es va divorciar, va tenir un fill, el va abandonar. I llavors la mare, aquella que no li havia donat afecte de petit, el va portar a Narcòtics Anònims (NA).

Felices 24 hores net!

Assistim a una sala que cedeix d’una forma més assequible una petita parròquia de Galvany per reunir-se. Primer som 5, però acaben arribant més persones i acabem sent 15. Les converses oscil·len entre com ha anat el dia d’avui i quants dies fa que estan nets (sense consumir). Una sola norma: si avui has consumit, no pots parlar. L’ambient es converteix en una rotllana on es comparteixen energies, on es pot parlar lliurement de les situacions personals, de com la droga, per exemple, t’ha portat a ser rebutjat per la teva família, t’ha tancat dins d’un cercle, i quan ho verbalitzes, et treus un pes de sobre i comparteixes la felicitat de portar 24 hores net.

Arriba una noia, és el segon dia que assisteix a una de les reunions que organitza Narcòtics Anònims (NA). És benvinguda, és abraçada i animada per tot un grup de persones addictes, perquè mai ho deixaran de ser, que s’ajuden entre elles. Sense serveis socials. Sense treballadors professionals. La pròpia experiència d’alguns més veterans en l’abandó de la droga és el que ajuda altres a deixar-les. Sense obligacions ni compromisos. Qui vol anar a la sessió, pot. Les portes són obertes. Com aquesta sessió que es fa a Galvany, se’n fan múltiples arreu de Barcelona, però també del món. És una associació sense ànim de lucre que es dedica de manera concreta a això.

“Em van dir que havia patit cinc infarts cerebrals i me’n vaig anar a dormir esperant que fos un somni”

Tornem amb l’E. “El primer dia que arribo a NA no li dono importància. No era conscient que tenia un problema. La meva distorsió era tan bèstia que em pensava que tothom consumia. Un dia a les quatre de la matinada vaig anar a picar a una veïna de 80 anys, convençut que tenia alguna cosa per donar-me”, en definitiva, pensava que si ell era així, tothom era així.

La primera posada en contacte amb l’associació no va ser l’abandó definitiu de les drogues per part de l’E, que abans de deixar de consumir va acabar tenint cinc infarts cerebrals. “Les drogues em provocaven incapacitat per afrontar els problemes. Em van dir que havia patit cinc infarts cerebrals i me’n vaig anar a dormir esperant que a l’endemà ho hagués somiat, i prou. Al dia següent, quan em vaig despertar, el primer que vaig fer va ser consumir”.

Llavors va anar a l’hospital i el van ingressar, el van tenir més d’un mes fent proves i cap metge entenia com podia seguir viu després de tots aquests infarts. No n’hi vahaver prou, va seguir consumint, i un dia se li va obturar la caròtida, se li va fer una placa, i també, de forma miraculosa, va pujar sang al cervell i va revifar. “Va ser l’última vegada que vaig consumir”.

“Ajudeu-me a viure sense consumir”

Era l’hora de sortir de l’hospital, i la por, una vegada més, va acompanyar l’E. Abans de sortir, el metge el va alertar que una ratlla més el mataria. “Com havia de viure ara, després de 30 anys consumint? Com es fa això?” En aquest moment recorda aquell dia en què va conèixer un grup de persones que parlaven de com afrontar la vida havent deixat la droga. Es va plantar de nou a una reunió de NA i va dir: “Ajudeu-me a viure sense consumir, perquè jo no en sé”. I des de llavors, segueix assistint a aquestes reunions per, dia a dia, aprendre a viure. L’E ho tenia clar. O assistia a aquestes reunions o l’ingressaven a l’hospital Sant Pau, on no volia anar de cap manera. “No em vaig sentir ben tractat pels psiquiatres d’allà, que em tractaven com un ionqui. Jo ho era, sí, però no calia que em tractessin malament”.

“La gent de Narcòtics Anònims va ser la meva nova gent”

Li pregunto si mai va pensar en deixar d’anar a les reunions. “No. Tenia tanta por de morir, que sabia que necessitava aquella gent que portava 20 anys, o 15, o 1 any sense consumir”. Ell mai havia pagat una factura, no havia pagat lloguer, no s’havia fet càrrec del seu fill i dins del grup va aprendre a viure i responsabilitzar-se de totes aquestes coses.

“Vaig començar a anar a reunions cada dia. Matí i tarda. Tenia clar que a casa no m’hi podia estar i que tampoc em podia relacionar amb gent del passat. La gent de NA va ser la meva nova gent”.

“M’havia rendit”

“Quan estàs a NA es parla de rendició, una cosa que jo no podia entendre. Jo no estava rendit, estava resignat per no saber viure sense la droga.” Però arriba un dia que s’ensorra. Un dimarts, a les 11 del matí, l’E trenca a plorar enmig d’una reunió i no pot parar. “Lloras porque no sabes lo que te está pasando”, li va dir una veu que avui en dia és la seva parella i la persona que més l’ha ajudat dins de NA. “Aquell dia ho vaig entendre tot. M’havia rendit.” L’E va entendre que havia passat del “no puc consumir més” al “no vull consumir més”. Va entendre que s’havia rendit a les ganes de consumir. Que no volia tornar a viure mai més d’aquella manera, que a partir d’ara volia ser una persona productiva.

“No puc deixar aquest camí. Sé que em queden molts regals per viure”

“Des de llavors la meva vida ha canviat una barbaritat: he recuperat el fill que vaig abandonar, puc treballar, visc sol i pago les meves factures, tinc una parella que estimo moltíssim, tinc molts amics i també gent dins de NA que em demana ajuda a mi!” Per l’E això era impensable. “Com podia ser que jo pogués servir per ajudar a algú, quan jo abans ho destruïa tot?”

“Em queden molts regals per viure”

Un dels passos que estipula la recuperació a NA, el novè, és demanar perdó a les persones a qui s’ha fet mal. L’E recorda com va quedar amb un amic seu de tota la vida al qual havia deixat de banda. En retrobar-se, aquest amic li va dir: “Fa 15 anys que t’estic esperant”. L’E va considerar això com un regal. “No puc deixar aquest camí. Sé que em queden molts regals per viure”, es va dir a si mateix. Aquest aprenentatge és el que fa a l’E seguir assistint a les reunions de NA setmanalment. Per què? “La meva prioritat és la recuperació, per davant de tot. Després ja venen el meu fill, la meva parella i la feina. Però sense la meva recuperació, no puc sostenir cap d’aquestes coses”.

“Necessito regalar el meu temps com han fet amb mi per ajudar-me”

La recuperació per l’E significa fer coses normals com mirar la tele, fer-se el sopar, ficar-se al llit… sensacions que durant 30 anys no va tenir. “Jo abans em drogava, em prenia sis pastilles i despertava al cap de dos dies. Les coses normals que faig ara són fantàstiques!. NA m’ha facilitat viure.”

“Per què no estudies per ser terapeuta”, em preguntava l’altre dia un amic meu. I li vaig contestar: “No ho trobo just. A mi m’ho han regalat i jo necessito regalar-ho també. No puc cobrar per això.”  T’agrada ajudar a la gent? “Sí, m’agrada molt. Igual que ho han fet amb mi”.

“Soc una persona lliure”

Qui ets ara?, li pregunto. “Una persona lliure. Feliç. Una bona persona, un bon pare, un bon company”, coses que mai abans havia estat. Avui l’E va tranquil pel carrer, no té por; sap que si en té, però, pot comptar amb un grup de gent que l’ajudaran a superar-la. Acabem la reunió.

“Sé que soc un malalt i això requereix cura dia a dia”

“Però sobretot, sé que soc un malalt. Que això que tinc és una malaltia i que requereix cura dia a dia. Demà puc tenir una desgràcia i potser no la sé gestionar, i potser vull consumir. Aleshores, no et puc assegurar que demà estigui net. Però una cosa és ben certa: avui sí. Avui són 24 hores felices.

La presència a la sala d’una periodista pot ser, a primeres, hostil. Després hi ha veus que agraeixen que parlem d’aquests temes i que conviden que si tu, que m’estàs llegint, saps d’algú que necessiti ajuda, o tu mateix o tu mateixa en necessites perquè vols sortir d’un forat, hi ha espais on potser pots trobar la llum. A Narcòtics Anònims, al Centre d’Atenció i Seguiment de Sarrià, o a través d’infinites fundacions arreu del districte. Només, si vols, evidentment. Al cap i a la fi, el més important és que jo no et digui què has de fer. Ni jo, ni ningú. Ni les drogues. El més important és que tots puguem ser persones lliures que puguem decidir lliurement.

L’APUNT

Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) de Sarrià c/Dalmases 76

• REQUISIT: ser major de 18 anys

• ANY 2018: 566 atesos (l’any 2015: 534)

• Edat mitjana inici tractament: 39,5

• 72,3% Homes – 28,7% Dones

• Consum (de més a menys): alcohol – cànnabis – cocaïna – opiacis

• Tractament (de més a menys): alcohol – heroïna – cocaïna – altres

Narcòtics Anònims (al districte) c/ Madrazo 99

Telèfon a Catalunya: 93 268 02 09

Dimarts i dijous de 19 a 20.30 i dissabtes de 10 a 11.30

*Primer dimarts de cada mes reunió oberta (per familiars, interessats…) Es poden consultar horaris i altres llocs de reunió al web www.narcoticosanonimos.es

**No tenim dades del consum de drogues perquè una de les normes és no parlar de la substància, evidentment, per no pensar-hi.