Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Cultura
Les ressenyes de la Casa Usher
Pol Guasch (Tarragona, 1997) s’ha consolidat com una de les veus més potents, rigoroses i rellevants de la literatura catalana contemporània. Després de l’èxit internacional de Napalm al cor (Premi Anagrama 2021) i de la novel·la Ofert a les mans, el paradís crema (2024), l’autor tarragoní fa un pas endavant d’una maduresa corprenedora amb Relíquia (Anagrama, 2026), una obra que s’endinsa sense filtres en les aigües tèrboles i enigmàtiques de l’absència paterna.
Escrit des d’un “jo” vulnerable i exposat, el llibre neix d’una premissa colpidora: el suïcidi del pare quan el narrador tenia només quinze anys. Tanmateix, lluny de conformar-se amb el lament o de buscar un consol privat, Guasch fuig del dramatisme convencional per oferir un text estranyament lluminós. L’autor despulla la memòria familiar —sovint construïda sobre silencis estructurals, mentides repetides i la por a la repetició de patrons hereditaris com la depressió— per mirar el dol de cara, transformant l’home de carn i ossos en material literari immortal.
Tota l’obra batega al voltant d’una pregunta persistent i un buit central: l’absència d’una nota de comiat. Davant d’aquesta mancança d’arxiu, Guasch refusa la historiografia clàssica i abraça la creació artística, dialogant amb grans referents de la tradició com Sylvia Plath, Anne Sexton o Marina Tsvetàieva. La literatura esdevé així la interfase capaç de comunicar el món dels vius i el dels morts.
Però Relíquia no exclou la vida; és també una celebració dels anys posteriors, del descobriment de l’amistat i de l’amor. Com l’objecte sagrat que li dona títol, aquest llibre actua com el rastre físic d’una absència, un pont perfecte que ens convida a conviure amb els nostres morts i a vèncer l’oblit definitiu.
