21.4 C
Sant Gervasi
| Diumenge 25 d'octubre de 2020 |

Retratar la llibertat

L’art d’Observar

Pau Farràs Ribas

Camino cap a la Fundació Tàpies amb ganes de poder veure, abans no la treguin, l’exposició Sísif col·lectiu del fotògraf nord-americà Allan Sekula (1951-2013). Tinc la sort de poder-me afegir a la darrera de les visites guiades i gratuïtes que s’haurà fet de la mostra —avui n’és el darrer dia. Carles Guerra, director de la fundació Tàpies, i Anja Isabel Schneider, tots dos comissaris de l’exposició, ens ajuden a entendre Sekula. A mesura que ens anem endinsant en l’obra del fotògraf, m’adono que és una obra impregnada de sentit o, potser millor, que lluita per donar sentit al món d’avui, per descobrir i per transmetre aquest sentit. A poc a poc, l’emoció em va corprenent i em sap greu d’haver esperat tant a venir; ja no hi podré tornar ni podré recomanar a ningú d’anar-hi. Em sento interpel·lada per l’obra de Sekula. El fotògraf no buscava transmetre la realitat material en si mateixa i sento que la seva obra és més una proposta ètica que estètica, malgrat la indiscutible qualitat de les seves imatges. Al llarg de la visita, Guerra ens ajuda a entendre com el testimoni fidel d’uns fets esdevinguts a la realitat i captats per la càmera no necessàriament ens aporten comprensió. Sempre una imatge val més que mil paraules? Ens posa com a exemple el cas d’uns fets delictius, esdevinguts fa uns anys als EEUU, que van ser filmats per un testimoni i ens recorda com aquestes imatges no van servir per defensar la veritat. La persona acusada del delicte, malgrat que el testimoni de la càmera no ho avalava, va ser condemnada. Les imatges fidels no van poder transmetre el sentit de la veritat.

Com ho fa Sekula per transmetre sentit?

Sekula juga amb el contrast de les imatges, amb les connexions entre unes i les altres, amb les seriacions i acompanya la fotografia de text. Com ens transmet, per exemple, el sentit de la llibertat? Una de les fotografies exposades mostra la carbasseta i les peces de la loteria que els estibadors del port de Barcelona fan servir per distribuir la feina equitativament. Aquest sorteig és un acte de llibertat, un acte d’unes persones que entenen que el treball no els és donat per ningú, sinó que els pertany com a cosa pròpia. El treball no els el donen el amos de les navilieres ni de les empreses comercials, tampoc les autoritats portuàries. Propietaris i autoritats només els brinden una oportunitat d’organitzar el treball. Tot això em ressona profundament en el context que vivim i em ve al cap: “Votarem per ser lliures”. I tot seguit penso, no, “Votarem perquè som lliures”. També em ressona una vegada i una altra el títol de l’exposició i em pregunto: perquè Sísif col·lectiu? Guerra ens explica com el nom ve arran de l’experiència que Sekula va testimoniar a les platges de Costa da Morte plenes de chapapote on els voluntaris que les netejaven havien de tornar-hi sense parar perquè seguien omplint-se insistentment de petroli i més petroli. Sísif, un dels reis de la mitologia grega, a causa de la seva astúcia per deslliurar-se de la mort, va ser condemnat a empènyer, pels segles dels segles, una pedra gegantina muntanya amunt que, en arribar al cim, rodolava cap avall. Sísif. I penso en el tragí del nostre ritme de vida globalitzat, com sembla que ens convida a fer l’autor. També em pregunto si el nostre petit poble serà castigat, per la seva astúcia, a lluitar indefinidament pel seu dret a ser. Quants intents caldran? Arribarem a sostenir, per nosaltres mateixos, la pedra al cim? Quan arribo a casa, vull saber més coses d’Allan Sekula. En un article signat per pabloelorduy i publicat a diagonalperiodico.net arran de la mort del fotògraf llegeixo: “(…) Una de les tesis defensada per Sekula és que l’art (…) respon a una finalitat transformadora (…), la d’ajudar-nos a comprendre que la realitat no és definitiva i que el que ens envolta pot arribar a ser d’una altra manera.”

Pau Farràs Ribas, www.nodre.com

Fotografia destacada: Allan Sekula. Sorteig que determina una distribució equitativa del treball. Sala del sindicat d’estribadors “La Coordinadora”. Barcelona, novembre de 1990.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.