Publicitat

Rosa Maria Arquimbau, la presidenta del Front Únic Femení Esquerrista i defensora del vot femení

Tenia vint-i-tres anys quan es va proclamar la República i s’hi va implicar fins a les darreres conseqüències

Publicitat

Semblances

Manuel Castellet

Rosa Maria Arquimbau i Cardil va néixer el 27 de març de 1909,  en el si d’una família humil. Tot just a l’adolescència, va publicar els primers escrits a la revista Joventud Catalana sota el pseudònim de Rosa de Sant Jordi. A partir de l’any 1926 escriu, en prosa i en poesia, al setmanari Dona Catalana, i un any més tard a Flames Noves amb una sèrie d’articles que ja mostren el seu punt de vista sobre l’art, l’amor, l’amistat i els seus plantejaments sobre el feminisme. Un feminisme que ella mateixa va definir com «una mica especial».

Publicitat

Periodista, escriptora, feminista, sufragista, en els seus articles es compromet políticament, en els seus llibres traspua la imatge d’una dona moderna, desenfadada i desimbolta, amb una  manera de viure i de pensar provocatius, i del feminisme en diu: «És necessari que no tractem el feminisme entre glopadetes de te, com l’hem tractat sempre. Cal que li concedim una més gran atenció que la que es concedeix a un passatemps de tarda.»

“Arquimbau freqüentava bars, tertúlies, cabarets…, però també biblioteques i diaris”

Publicitat

Com a periodista va col·laborar en diaris prestigiosos com La Publicitat, L’Opinió o La Humanitat, amb articles sempre punyents. Tenia vint-i-tres anys quan es va proclamar la República i s’hi va implicar fins a les darreres conseqüències: va començar a escriure al setmanari La Rambla una secció fixa titulada «Film&Soda», des de la qual comentava, sovint amb ironia, els canvis que protagonitzaven les dones, essent l’única dona amb una secció pròpia en una publicació regular. A banda d’aquesta feina, començà a treballar com a secretària particular de Joan Casanovas —que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i seria després president del Parlament de Catalunya. Mesos després, entrà com a funcionària de l’Ajuntament.

Com a escriptora, l’any 1933 publica la novel·la breu Al marge i, l’any següent, Història d’una noia i vint braçalets. Durant aquests anys emmalalteix d’anèmia, cosa que l’obliga a deixar d’escriure amb regularitat, i passa períodes de convalescència a Begues i a Castellterçol. El 1935 fa pública l’obra de teatre Es rifa un home!, que és la primera comèdia de l’autora que es representa, a la Sala Empordanesa. Posteriorment, també s’estrenen, al Teatre Romea, Amunt i crits, Les dones sàvies i Maria la Roja. Arquimbau freqüentava bars, tertúlies, cabarets…, però també biblioteques i diaris; tots aquests escenaris van quedar reflectits en els seus relats.

“El periodisme i la literatura no la van apartar de la política ni del feminisme”

El periodisme i la literatura no la van apartar de la política ni del feminisme. Militant activa a Esquerra Republicana de Catalunya, va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista, va participar en la campanya de recollida de signatures de dones en favor de l’Estatut de Catalunya i va promoure l’agrupament de les catalanes en favor del vot femení. Parodiava, sovint, la figura de la feminista, des de la presentació de la hipocresia  i la falsedat d’unes idees assumides més a disgust que per convicció.

L’any 1937 es casà amb el polític Joaquim Girós i el 1939 s’exiliaren a París, Marsella i Perpinyà, d’on retornaren anys després. A ella no se li permeté recuperar la seva feina a l’Ajuntament de Barcelona i el seu marit començà a treballar com a representant d’una empresa de cacau, de la família Rius, que, més tard, crearia el Cola-Cao. Girós fou enviat a Tànger per ocupar-se del negoci d’importació i exportació de l’empresa, activitat que durà fins a l’any 1956.

“Formava part de l’elit d’escriptores catalanes com Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana o Anna Murià”

Arquimbau, que als anys trenta, formava part de l’elit d’escriptores catalanes com Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana o Anna Murià, no va tornar a escriure fins als anys setanta, quan publica les novel·les La pau és un interval, on es narra l’ocupació de París per part de les tropes alemanyes, i Quaranta anys perduts, que té la Barcelona de postguerra com a rerefons històric.

El 1973 mor el seu marit, el 1985 es pot beneficiar de l’amnistia als funcionaris de la República i va passar els seus darrers anys en una residència de Barcelona, on morí el 28 de febrer de 1992. De jove havia viscut a Gràcia, al número 70 del carrer Gran de Gràcia, on fa tres mesos es va inaugurar una placa en la seva memòria, i als anys setanta va viure a Sant Gervasi, al número 67 del carrer de Laforja.

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

No hi ha articles per mostrar