Societat
Natalia Parejo
Aquest dijous diversos joves de Sant Gervasi van sortir al carrer per commemorar els 18 anys des que Rosario Endrinal, una dona que no tenia llar i passava la nit a un caixer de la sucursal de la Caixa a la cantonada del carrer Guillem Tell amb Saragossa, va ser assassinada. Els seus agressors van ser tres homes joves, un d’ells menor d’edat, que després d’intimidar-la, van cremar-la viva, posant fi a la seva vida.
És per això, que cada desembre, ara ja per vuitè any consecutiu, diversos col·lectius que conformen el moviment juvenil i popular de l’antic Sant Gervasi de Cassoles es concentren per recordar Rosario Endrinal, per fer que els fets tan atroços i deshumanitzadors que van ocórrer la matinada del 16 de desembre del 2005, no caiguin en l’oblit. Aquest any, l’acte ha estat organitzat per Encassolats, entitat nova a la qual estan adherits grups juvenils del barri com Arran Casoles i el Sindicat d’Habitatge de Cassoles. A la tradicional encesa d’espelmes i lectura d’un manifest, aquest any s’ha afegit una xerrada sobre l’aporofòbia i el sensellarisme femení amb el Centre Assís.
El cas de Rosario Endrinal o ‘Chelo’ no va ser processat per aporofòbia
El diccionari defineix la paraula aporofòbia com la por a les persones pobres o desfavorides, és la constant relació de termes que ens trobem en la societat, que associa pobre amb problema. Però no sempre se li ha pogut posar nom a aquest succés, doncs “no va ser fins a l’any 2017 que aquesta paraula va ser acceptada per la RAE, i va ser encara més endavant, l’any 2021, quan el concepte d’aporofòbia entrava a formar part del Codi Penal”, explicava en aquesta xerrada el responsable de l’àrea social d’Assís, Roger Fe. Per tant, el delicte que acabava amb la vida de Rosario Endrinal o ‘Chelo’, com a ella li agradava dir-se, no va ser processat com a un delicte d’aporofòbia.
A Barcelona hi ha més de 4.800 persones que es troben en situació de sensellarisme, i d’aquestes se n’ha comptabilitzat 1.231 que dormen diàriament al carrer, segons les dades proporcionades per la fundació Arrels. Si encara acotem més les xifres i parlem dels barris de Sarrià-Sant Gervasi, se’n comptabilitzen 34, unes dades creixents si ens traslladem dos anys enrere, quan n’hi havia 26. Aquestes xifres són reveladores quan es coneix que a la capital catalana hi ha més de 75.000 pisos buits, que són propietat de bancs i d’immobiliàries, que juguen amb l’especulació. Des del Sindicat d’Habitatge de Cassoles es lluita per canviar aquesta situació, defensant que “l’habitatge ha de ser un dret, i no un negoci“.
Però la situació de les persones sense llar no es pot reduir únicament a passar les nits al carrer, la problemàtica s’allarga a infinitats de perillositats que en moltes ocasions es veuen invisibilitzades. Aquestes persones, no només lluiten contra una precarietat econòmica i una societat que els dona l’esquena en moltes ocasions, sinó que es veuen exposades a desenes d’agressions de tota mena, que majoritàriament van acompanyades de la violència. De fet, tal com s’exposa al manifest que es va llegir en honor a Rosario Endrinal, “el 46% de les persones que viuen al carrer han patit agressions i violència de diferent tipus“.
Els joves, principals agressors de persones sense sostre
El que és realment impactant és que quan s’analitza quins són els principals grups agressors, el primer lloc l’ocupen els joves que normalment “es dirigeixen a festes, en horari nocturn“, afegia Fe a la xerrada en contra de l’aporofòbia. Per tant, el cas de la ‘Chelo’ no és cap coincidència, ni cap cas aïllat, tot el contrari, és part d’una onada d’agressions molt vigent a la societat, que passava l’any 2005 quan ella va ser la víctima d’un crim brutal, i continua passant avui dia.
El sensellarisme femení i la violència de gènere
Com en molts altres àmbits, la pobresa també ha patit un procés de feminització. És a dir, existeixen uns fenòmens determinats quan es parla de pobresa que afecten amb major freqüència a les dones. Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), per cada dòlar que ingressa un home, les dones ingressen 0,51 centaus. Ingressar menys diners és sinònim, en gran part de les vegades, de tenir més dificultats per accedir a l’habitatge, que en principi està recollit com un dret universal.
Concretament, són les dones monoparentals les que més recorren a Serveis Socials per demanar ajuda, ja que són el grup més majoritari quan es parla de desnonaments. A més a més, l’any 2020, “un 57% de les famílies monoparentals a càrrec d’una dona patien vulnerabilitat econòmica“, tal com recordava el Sindicat d’Habitatge de Cassoles. Un fet que fa pràcticament impossible trobar un habitatge en condicions, perquè els propietaris busquen sobretot estabilitat econòmica entre els seus arrendadors.
El sensellarisme femení també està molt relacionat amb la violència de gènere, on els feminicidis són únicament la punta de l’iceberg. Quan es dona una situació de violència masclista dins d’un espai familiar, el més important és que la dona en qüestió pugui fugir a un altre lloc, i és primordial que aquesta alternativa sigui segura. En el context actual, on els preus dels lloguers només fan que augmentar i encarir-se, en moltes ocasions és dificultós fugir de la violència de gènere sense acabar en un estat de sensellarisme.
A Assís, es van adonar d’aquesta problemàtica l’any 2016, quan van veure que el sensellarisme femení tenia patrons desiguals en comparació amb el masculí. És per això, que van decidir posar en marxa el projecte Llar Rosario Endrinal, que s’espera que estigui en funcionament durant els mesos vinents de gener o febrer, i que es basa en 10 habitatges per a dones que es troben en aquesta situació de carrer per diversos motius, que poden arribar a ser molt variats.
Com lluitar contra aquesta problemàtica?
Tal com s’ha exposat prèviament, el cas de Rosario Endrinal no és aïllat, sinó que forma part d’una realitat molt abundant. La veritable pregunta que hauríem de fer-nos és com poder combatre aquestes situacions amb l’objectiu de fer que almenys, aquestes estadístiques es redueixin.
En primer lloc, cal evitar legitimar els discursos d’odi tan presents en els nostres dies, i sobretot, reivindicar el dret a l’habitatge i lluitar per aquest, és així com s’acaben conquerint els drets. En segon lloc, és realment important conscienciar a les noves generacions, i que es polititzin des d’una perspectiva crítica i realista, ja que tal com explicava una membre d’Arran, la Calara, segons el Baròmetre de Joventut i Gènere del Centre Reina Sofía, “un 20% dels joves d’entre 15 a 29 anys nega la presència i l’existència del masclisme a la societat”. I el que hem de tenir present és que les lluites “han de servir no per tornar enrere sinó per avançar cap endavant”.
