Història
Pau Vinyes i Roig
Tal com ha esmentat l’historiador Joan Serrallonga les recerques històriques mai es poden donar per tancades. A mesura que anem investigant, obrim més carpetes amb noves dades historiogràfiques. Els membres del Taller d’Història de Sarrià, amb la commemoració del centenari de l’annexió de la població de Sant Vicenç de Sarrià a la ciutat de Barcelona, han tret a la llum noves dades que fan replantejar de nou el debat de la societat sarrianenca de finals del XIX i principis del XX. L’estudi a fons del padró d’habitants de 1916 ha fet sortir a la llum noves dades sobre el caràcter poblacional de la vila. Fins ara es tenia la idea fixada que Sant Vicenç de Sarrià era una població de pagesos i classes benestants, però amb el document conservat entre els fons de l’Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi el tòpic es desfà com un glaçó en ple desert. L’estudi del padró ens il·lustra un poble de menestrals, de petits propietaris i comerciants; i amb una dada prou significativa de 400 religiosos empadronats.
Tal com diu el periodista Jaume Clotet: “La nostra va ser la darrera vila independent del pla de Barcelona a ser annexada, però sempre he pensat que Sarrià va ser agregada gairebé en temps de descompte i que només uns quants anys més tard s’hauria salvat”. I segurament hauria estat així, ja que el 1897 Barcelona va annexionar Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Santa Maria de Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles i Gràcia, i set anys després seria annexionat Sant Joan d’Horta. Aquest desig de creixement de la capital de Catalunya venia de lluny, però sempre topava amb la negativa de Madrid per por que la destronés encara més amb nombre d’habitants. L’historiador andreuenc Martí Pous i Serra (1910-1997) explicava en referència a les annexions que eren com la fruita dels arbres que quan estaven madures queien. Tard o d’hora, la ciutat de Barcelona s’havia de cruspir aquests termes municipals. I segurament se n’haguera cruspit més, com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac…, si no fos per la negativa del govern de Madrid.
Per tal de commemorar l’efemèride de l’annexió, el Taller d’Història de Sarrià ha publicat el llibre Sarrià 1921. Centenari de l’agregació de Sarrià a Barcelona. Profusament il·lustrat amb imatges de gran qualitat de l’època de l’annexió i amb textos dels historiadors Jesús Mestre Campi, Jaume Oriol Lladó, i el biòleg Carles Romaní Blancafort. A través de les fotografies es va narrant la vida social, cultural i política de Sant Vicenç de Sarrià de principis del segle XX. Un retrat d’un temps que reflecteix com van viure els sarrianencs el procés annexionista a Barcelona, el qual no va ser de bon grat. Ni se’ls va preguntar si volien ser barcelonins, ni se’ls va tenir en compte en la nova configuració administrativa. El govern municipal de Barcelona va tirar pel dret. Com un peix gros que es menja un peix petit.
El llibre, editat per l’Editorial Efadós, es divideix per capítols: com era Sarrià, qui vivia a Sarrià, què pensaven els sarrianencs, i cases i famílies de Sarrià. La presentació va anar a càrrec de l’historiador i museòleg Daniel Venteo —qui coordina a escala municipal els actes del centenari de l’annexió de Sarrià a Barcelona— i el pròleg del citat Jaume Clotet. 200 pàgines plenes de memòria en blanc i negre que ens transmeten un temps que ens és llunyà però proper en la retina memorialista. Com no, ara que venen festes de Nadal, és un bon obsequi per a familiars i amics.
