Sang a Sant Gervasi (29)
Jordi Quer
El marit de l’Anna Gil tornà del lavabo certament més eufòric de com hi havia anat, cosa que feia gens descartable que hi hagués esnifat unes clenxes.
—Va, que et convido a una copa i brindem per les turmes —proferí demanant un parell de Manhattans al cambrer.
—Genial —vaig dir encaixant-li la mà—, em dic Joan Ponç.
—Albert Soler, per servir-te.
El paio utilitzava un nom fals. El seu veritable (poc s’imaginava que el sabia) era Joan Úbeda. El misteri era de quina manera havia pogut fer efectiu el canvi d’identitat i portar una vida nova a Barcelona sense que el pesquessin.
—Visca les turmes, mori el tofu! —exclamà Soler aixecant el còctel que li acabava de servir el cambrer i fent-lo dringar amb el meu.
—Visca! —vaig correspondre xarrupant el got cònic de Manhattan— Em fan gràcia aquests que van de vegetarians i després es foten pernil. Flexitarians, en diuen?
—La meva exdona n’és una… Vinga a menjar hamburgueses vegetals! Ecs, això sí que fa fàstic, no les turmes! Però, quan veu una safata d’ibèric, s’oblida de tota aquesta mandanga i s’hi llança com un lleó famolenc. I, quan té la regla, li agafen una ganes boges de halar-se un bistec… Ara seriosament: tot això semblen ximpleries i no ho són —afegí mirant-me fixament, l’home tenia fusta de comercial—. El creixement desaforat del vegetarianisme és la prova que demostra la decadència de la masculinitat al país. És innegable. Els homes ja no som el que érem. Ja no fumem puros, ja no bevem cigalons, i, en canvi, ens posem unes malles horribles del Decathlon i ens n’anem a córrer. Tot això ha de tenir conseqüències. La gent comença vestint bermudes els diumenges i acaba menjant fricandó de seitan.
—Hi estic absolutament d’acord —afirmà un individu que es trobava en un taula bevent-se un gintònic solitari—, s’estan perdent les tradicions. I sabeu qui en té la culpa? —ens interpel·là emergint de la penombra i apropant-se a la barra.
L’home, d’uns quaranta anys i amb una calvície avançada, anava vestit amb uns pantalons i una camisa d’una blancor impecable. Un barret del mateix color circumdat d’una faixa negra descansava sobre la taula.
—La Marta Potau? —suggerí Soler.
—He, he, la nostra estimada alcaldessa comunista alguna cosa hi té a veure…
—Del feminisme? —vaig dir jo.
—Us hi esteu apropant. La causa —sentencià el nouvingut— és el desprestigi total de la dreta.
—Completament d’acord —afirmà Soler—. Jo sempre m’he reivindicat conservador i he estat un fan de Winston Churchill, però la meva exdona es reia de mi…
—Això no es pot permetre! —prosseguí l’home aixecant teatralment la mà, mostrant un anell d’or massís—. Jo estic casat per l’església, vaig cada diumenge a missa i sóc de dretes, i què passa?
—Jo també! —exclamà, sorprenentment, Soler.
—I jo! —vaig apuntar-me ensenyant el meu anell de quincalla.
—Amics, això s’ha de celebrar —deixà anar l’home convidant-nos a seure a la seva taula i dirigint-se al cambrer.— Johan, prepara’ns tres Ginvasi.
El cambrer va explicar que era un gintònic fet d’una ginebra exclusiva anomenada Sinera, que una destil·leria d’Arenys de Mar produïa a base de ginebró vermell del Montseny. Es barrejava amb una tònica argentina que duia aigua de l’Antàrtida, i se li posava unes fulles de cardamom fresc portat directament de l’Índia.
—Em dic Santi Sostras —digué el nouvingut mentre esperàvem el Ginvasi.
—No fotis? —exclamà Soler fent un bot i encaixant-li la mà.— M’encanten els teus articles. Ja era hora que algú fotés canya a tots aquests ineptes que ens governen…
Vaig quedar-me flipat. Sostras era un periodista polèmic, d’orígens socialistes, que havia virat cap al bàndol contrari i havia esdevingut un flagell inclement de la progressia barcelonina. Fins al punt que l’havien fotut fora de diversos diaris i havia acabat escrivint a l’ultramuntà ArribaBCN. Ell es vantava que, tot i que no ho reconeixien, molta gent el llegia d’amagat, perquè era l’únic periodista que no queia en el políticament correcte i deia la “veritat”. A mi mateix, durant algun temps, m’havien fet gràcia les seves barrabassades, però, al final, el personatge fatigava.
Quan el cambrer ens dugué el Ginvasi, el que més em sorprengué no fou el roig intens del beuratge, ni els branquillons de cardamom que hi nedaven, sinó la mida. Les copes era gegantines. Per cadascuna et devien clavar 30 euros pel cap baix.
—És el cim del gintònic de Barcelona —observà Sostras tot brindant amb nosaltres i provocant onades de fluid vermell—, una obra mestra creada expressament en honor al barri.
Aclofats en flonges butaques, brandant les copes ciclòpies, ens posarem a parlamentar. Més aviat que tard, la conversa derivà en un monòleg de Sostras. Era un virtuós llançant dards contra les “funestes ideologies” que considerava “del tot equivocades” i la causa de “la fi de la civilització occidental”: l’ecologisme, el feminisme, l’antiamericanisme, el relativisme, el marxisme, el sobiranisme…
El seu adjectiu preferit era “atroç”. Els postulats de tots aquests moviments eren “atroços”. La gent que es manifestava al carrer era “atroç”, els ateus eren els màxims “atroços”, el pa torrat amb all era gastronomia “atroç”… A tot plegat hi contraposava un fort sentit de l’existència basat en la creença en Déu i la Creació, en tant que Naturalesa meravellosa oferta als homes per servir-se’n; una fèrria defensa de la jerarquia, especialment dels humans que considerava genis i que estaven per sobre la massa “imbècil”, i una exaltació de la família tradicional, de la seva muller i dels seus fills. Pel que fa a la política, defensava a ultrança que Franco fou un mal menor que ens salvà del comunisme.
Mentre Soler l’escoltava com un escolanet certa eufòria creixia en mi arran dels còctels que m’havia trincat i les descobertes que la nit m’estava deparant. El Sostras era un candidat immillorable per a Hannibal Lecter de les txeques. A la Terrassa, de fet, hi havia llegit un article seu que l’home de les rastes s’havia descuidat i que demanava entrar amb tancs a Gràcia per tal de “desinfectar-la” d’okupes i hippies.
—N’estic fart que la gent me miri com un bitxo rar per pensar com penso —vaig exclamar com si em trobés en una teràpia de grup de militants del Partit Popular català, imaginant que la Núria Rovira em miraria orgullosa.
—La superioritat moral de l’esquerra ha fet molt mal —argumentà Sostras libant Ginvasi—. Ens han governat durant anys i panys gentussa basada en idees absolutament errades sobre el món. Però la culpa no és d’ells, ni dels votants. Tot ve del franquisme. La dictadura va desprestigiar enormement la dreta i encara patim d’això. Durant quaranta anys, no va saber generar una elit amb cara i ulls a la ciutat, a diferència de Madrid. Els rics van haver d’amagar-se o, pitjor, fer-se catalanistes o d’esquerres. I això és un drama. On són les grans famílies que van governar la ciutat durant el franquisme? Viuen en la clandestinitat de les seves torres de luxe, carregats de diners fins a les celles, però la seva rellevància social, llevat de les engrunes del Círculo Ecuestre i el Club de Polo, és ínfima. El fet que el poder no l’ostentin els qui l’han de tenir provoca dolor. Ens cal una classe dirigent espanyola, forta i operativa a Barcelona.
—Millor catalana, no? —protestà Soler aixecant el gintònic—. Els espanyols ens xuclen la sang…
—Amic, abans pensava el mateix però, amb el temps, m’he adonat que estava equivocat —rebaté Sostras amb aire paternal, com si Soler fos un cadell a qui hagués d’ensinistrar—. Els catalans, a diferència dels espanyols, no sabem res del que és el poder. Del que significa tenir-ne. Del que comporta usar-lo. Hem estat massa anys sense tenir-lo i el pòsit llibertari que això ens ha deixat ens ha pervertit el caràcter. Fixa’t, per exemple, en el vestir. A Barcelona es vesteix d’una manera horrorosa, fins i tot els qui tenen calés. Tothom va mig tirat, amb texanots, samarretotes i vambes, sense cap elegància. Així no es té credibilitat per manar a ningú. En canvi, mira aquest home, que va amb una camisa i uns pantalons pulcres i perfectes —digué assenyalant la meva roba—, no confiaries amb ell com a governant?
—És clar! —exclamà Soler, que ja anava mig trompa—. La roba casual és una epidèmia.
