Opinió
Miquel Saumell
Encara que no ho admetin en públic o fins i tot diguin el contrari, són molts els polítics que aspiren a governar societats precaritzades. El seu ideal és una societat formada per ciutadans dependents dels poders públics. Una societat, això sí, on tothom pugui menjar un plat de bledes i tingui garantits uns serveis bàsics mínims, com la sanitat i l’ensenyament. A l’altra banda, els ciutadans capaços de treure’s les castanyes del foc sense els ajuts públics són més difícils de manipular.
Així, hi ha governants que tendeixen a normalitzar la precarietat laboral, a considerar correctes uns salaris baixos que ni tan sols permeten al treballador llogar un habitatge en condicions, i ja no parlem de formar una família i tenir fills. De vegades, aquests polítics arriben a l’extrem de presentar l’estabilitat laboral com un premi, i no com un dret bàsic que haurien de tenir tots els treballadors.
Com més en precari es troben les societats, més fàcils són de manipular els ciutadans. Partint d’aquesta realitat, els governants s’han anat traient de la màniga tot un catàleg ampli de subvencions públiques, que és la gran eina que tenen els governs per fer creure la gent. Una gran preocupació de les persones que depenen de la subvenció pública és el temor a perdre-la. Saben que, si la perdessin, més d’un seria incapaç de tirar endavant.
A més a més, sense les subvencions públiques unes quantes entitats deixarien de ser econòmicament viables i haurien d’abaixar la persiana, i uns quants treballadors anirien a l’atur. A Sarrià en tenim algunes. Així que, arribat el moment de mostrar públicament la discrepància amb els governants, molta gent opta per callar.
L’error d’alguns polítics és associar l’èxit amb la riquesa, i com que amb els anys s’ha creat el relat pervers de considerar la riquesa molt mal vista socialment, per associació d’idees també tendeixen a criminalitzar l’èxit. Mort el gos, morta la ràbia.
Un exemple entre molts: quan una promoció immobiliària anuncia la construcció de pisos de 70 metres que s’ofereixen a preus de mercat —al nostre barri de Sarrià n’hi ha unes quantes—, el món dels ciutadans subvencionats, o els aspirants a ser-ho, ho bateja com a pisos de luxe, amb les crítiques habituals als promotors, redactades, per cert, en el ridícul femení plural que se’ns intenta imposar fora de tota lògica.
Hi ha una falsa equació que sosté que un pobre, d’entrada, és una bona persona, mentre que a un ric sempre se l’ha de veure com un presumpte delinqüent. I de tant sentir-ho, molts ciutadans que per anar fent la viu-viu aspiren a ser subvencionats acaben afegint-se al carro de les persones acrítiques amb el poder.
Ara bé, deixant de banda la ridiculesa d’aquesta falsa equació, sovint es passa per alt que qui es guanya bé la vida i se’n surt amb èxit és qui paga més impostos, uns impostos que serveixen, precisament, per ajudar els ciutadans que tenen més dificultats. Tothom sap que els diners de la caixa de les subvencions no cauen del cel, algú els hi ha posat abans. Se’n diu solidaritat fiscal.
