El Racó del Veïnat
Anna Rodríguez Camón
En una gran ciutat com Barcelona hi ha molta soledat. I potser podríem dir que a les ciutats la soledat es fa sentir més que als pobles, on la gent es coneix i s’ajuda. Segons l’Institut Municipal d’Estadística, de 662.787 llars, 205.198 són persones que viuen soles, això correspon a un 31% de la població de Barcelona. I d’aquestes llars soles, 100.000 corresponen a persones majors de 65 anys.
Hi ha gent que està sola perquè vol estar-ho, n’hi ha que viuen acompanyats però se senten sols perquè ningú els entén, i hi ha gent que està sola simplement perquè ha perdut els éssers estimats. A vegades, la soledat es converteix en la nostra por més gran. Mai haguéssim imaginat que el més difícil de fer-se gran fos la soledat. A vegades les persones senten haver fracassat en l’amor, en la pèrdua de les seves amistats i en la vida en general. Potser pensen que el món els ha girat l’esquena, potser han perdut pel camí els amics i família, o potser simplement s’han guanyat a pols estar sols/es. Costa molt de valorar-ho i potser en el silenci del confinament apareix la idea.
I si la soledat no és desitjada, farà aparèixer una gran tristesa dins del cor. En certes ocasions, la vergonya que acompanya la soledat és tan dolorosa o més que la mateixa soledat. Atès que és diferent la soledat imposada que la soledat desitjada. Sigui com sigui, és precisament en aquest confinament silenciós on penses en la sort que tens de conviure amb els éssers estimats. És precisament en el silenci i en la tranquil·litat on penses el difícil que deu ser passar el confinament en soledat, el difícil que deu ser perdre els éssers estimats i no poder acomiadar-se, perquè ara el que toca és la soledat i el distanciament.
