Societat
Sergi Alemany
El dissabte 9 d’abril al migdia els sentiments de l’Anna Navarro no seran fàcils de gestionar. Ha viscut 50 dels 71 anys de la ‘Pollería y Huevería Loreto’, al carrer Sant Eusebi, despatxant darrere del taulell d’un negoci que va obrir la seva mare, Loreto Catalán, l’any 1951. “Som dels últims comerços històrics que queda en aquesta zona, amb la farmàcia i la matalasseria”, comenta l’Anna un dimarts del mes de març mentre entren clients al local, situat a tocar de l’Hospital del Pilar entre els carrers d’Alfons XII i Balmes.
Amb 65 anys -va començar a treballar a la botiga amb 15- ha decidit que ha arribat el moment de jubilar-se, i així ho ha anat fent saber als seus clients des de l’últim Nadal. No hi haurà traspàs, perquè entén que l’essència i la manera de fer no es traspassen: “Si volen posar una fruiteria, que la posin, però no em puc responsabilitzar de com respondran els veïns”. Té un fill, però no s’ha dedicat a la botiga.
Només amb la pandèmia va dubtar per uns moments si mantenir el comerç obert: “I si deixava tirada a la gent gran que no sortia de casa a fer la compra per por?”. Ara que la situació sanitària està més controlada, l’Anna ho té clar. Ha viscut, com diu ella, una vida “molt programada” pel negoci, i a partir d’aquest dilluns vinent no vol planificar res: “Quan em llevi, decidiré què faig”.
L’Anna va entrar al negoci familiar sent una adolescent, donant un cop de mà després de la mort del pare, i en surt en edat de jubilació. Tot i que va estudiar informàtica, mai va exercir la professió. Els seus dos germans, en canvi, també van començar despatxant a la botiga, però van acabar treballant d’allò que havien estudiat. El que va començar sent un negoci d’ous i pollastres -al barri se n’han proveït restaurants-, al cap de dos dies es va ampliar també a fruita i verdura. “Les dues coses han funcionat sempre molt bé” afirma l’Anna, que no sap trobar el mot exacte per definir a la seva clientela: “Falta una paraula per descriure el que han estat els nostres clients”.
La rebotiga
“Tanco el negoci, però també casa meva”. L’Anna va néixer a la rebotiga, en una habitació que hi ha al darrere d’un dels dos taulells que té el local. Les portes estan obertes i avui dia, on hi havia el llit de matrimoni dels seus pares, es veu un despatx amb un ordinador. Aquí hi havien arribat a viure cinc persones (mare, pare i tres fills), una família sencera, i encara quedava una habitació per una treballadora o per qualsevol convidat que vingués de visita a Barcelona.
L’Anna ho compara amb la situació actual de la comunitat paquistanesa: “Viuen com vivien els nostres pares, acollint a la família que ve de fora”. Explica que els seus pares eren nascuts en un poble molt petit de Castelló de la Plana, i que sempre que algú visitava la ciutat li oferien poder dormir a la rebotiga, així no s’havien de gastar els duros en una pensió. “Ens queixem molt, però també ens hem tornat molt exquisits”.
Amor pel barri
“Jo soc molt del barri (Sant Gervasi), molt barcelonina i molt catalana”. L’Anna se sincera, per un vincle familiar: “El meu pare sempre insistia que havíem d’estar molt agraïts a aquesta terra, que ens havia donat a menjar i la possibilitat d’estudiar als tres fills.” A ella i als seus germans els va fer estimar molt on han crescut, i així ho ha mirat de transmetre al seu fill Ivan, a qui va criar a la rebotiga quan va ser mare. Els últims anys ha comptat a la botiga amb el suport del seu marit, jubilat fa uns anys.
“Fins que em vaig casar, vam viure aquí; vivíem i treballàvem aquí” recorda l’Anna, que ho considera el més normal del món: “Tancaves la porta i estaves a casa”. Una casa on avui dia encara es conserva part del rètol original, “Hueveria”, però que va perdre l’altra meitat del cartell: “Pollería”. L’Anna considera que no ha fet res especial per fidelitzar a la clientela, tanmateix creu que avui dia costa trobar un servei romàntic com el d’abans: “Entres en una botiga i tot és molt impersonal”. Ella, que ha vist passar a tres generacions de clientes del barri, defensa que mai ha viscut la seva feina com un negoci, sinó com un servei als veïns de Sant Gervasi.
Amb l’arribada dels supermercats recorda com les vendes es van reduir. Reconeix que ara hi ha una altra manera de comprar, perquè la gent ha viatjat i ha vist altres maneres de fer. Només fa que veure passar furgonetes d’Amazon, però, tot i això defensa que sempre s’ha aconseguit mantenir estable. Si ara pogués obrir en diumenge -que tindria l’oportunitat- no ho faria ni boja: “Què passa, que les botigueres no podem tenir un dia de festa? Com conciliem la vida familiar?”. Es pregunta, igual que les seves clientes, on anirà a comprar a partir d’ara. Però també té part de la resposta: “Ara em toca no pensar, gaudir, llogar el local i posar-me al dia amb la informàtica.”
I un missatge final a les seves clientes: “M’heu fet molt feliç”.
