Gent del Barri
Sergi Alemany i Jesús Mestre
Teresa Cunillé (Sabadell, 1924) és una actriu catalana amb una llarga carrera professional en el món del teatre. Ha actuat en més d’un centenar d’obres diferents. Va recitar el seu primer paper en públic quan tenia 14 anys i des d’aleshores no va baixar dels escenaris fins als 83. Té l’honor de ser l’actriu que ha estrenat més obres al Teatre Romea i aviat farà 70 anys que viu al barri del Farró, on va compartir anys de teatre, vida i família -té dues filles- amb el també actor i director de teatre Domènec Vilarrasa. Una dona vital i riallera als seus 98 anys, celebrats el 22 d’octubre, que ens rep amb la seva cuidadora i la filla Araceli al pis de la ronda General Mitre on viu. En paraules del difunt polític i filòleg català Jordi Carbonell a la revista Serra d’Or l’any 1960: “Teresa Cunillé i Domènec Vilarrasa són els actors que parlen un català més correcte i aquest fet influeix en la resta de la companyia”.
La vida és una obra de teatre?
No ho sé (riu). El meu teatre és el Romea. El teatre ha estat la meva vida i m’ha donat molta felicitat.
Una carrera d’èxit durant molts anys.
Soc l’actriu que més comèdies (en el sentit d’obres de teatre) ha fet al Teatre Romea. Suposo que he tingut sort i la vida m’ha anat bé. De joveneta, no veia altra cosa que teatre.
Et va venir de família.
El meu pare era un drapaire, com es deia a Sabadell. Tenia una nau amb cinc teleres, però també era aficionat al teatre. Amb un amic mestre músic van fundar la companyia Cunillé Cabané i feien sarsuela.
Què va passar?
Un dia fent La del manojo de rosas, la parella teatral del pare es va posar malalta i jo la vaig substituir: “Papa, que jo m’ho sé”, li vaig dir. “Impossible, que no veus que som pare i filla?”, em va respondre. Tenia 14 anys, i a partir d’allà va ser un èxit.
“De la Guerra Civil, només recordo les coses divertides”
Amb catorze anys t’agradava la sarsuela?
Realment, m’agradava més el teatre de debò (riu) i sobretot la comèdia. Per sort, el meu pare ho va arreglar tot perquè anés a estudiar a l’Institut del Teatre a Barcelona. En aquell temps vivia a Sabadell, igual que el meu nòvio i després marit, el Dòmenec Vilarrasa.
Recordes la Guerra Civil a Sabadell?
De la guerra, només recordo les coses divertides. Anàvem a menjar als menjadors socials i a la porta d’entrada hi havia una dona amiga de la meva mare que em donava dos panets de Viena, en comptes d’un. I jo estava la mar de contenta.
La població no va ser bombardejada a Sabadell.
Mai. Cap bombardeig. Quan sentíem les sirenes, això sí, sortíem de casa i enfilàvem una mica carrer enllà fins al refugi, mentre vèiem els avions sobrevolar Barcelona.
La Barcelona del Teatre Romea.
Primer vaig voltar per Espanya amb la companyia de teatre de la Irene López Heredia, però amb 22 anys em volia casar i vaig tornar a Sabadell a fer teatre. Un dia, a l’entreacte de Terra Baixa, van arribar uns senyors de Barcelona que ens van oferir a mi i al Domènec (ell feia el paper de Manelic i jo el de la Marta) entrar a la companyia titular del Romea.
“Vam buscar un pis a Sant Gervasi perseguint els bons aires del Putxet”
Als anys 50, maletes i cap a Barcelona.
Ens donaven 75 pessetes a cadascun, cada dia! I aleshores, el meu home en cobrava 1.200 al mes treballant en una fàbrica de Sabadell. La desgràcia va ser que vam buscar un pis a prop del Teatre Romea, al carrer del Call, que va resultar ser molt humit.
Vas caure malalta.
Vaig acabar agafant una bronquitis i el metge em va dir que, si no marxàvem del pis, no me la trauria mai de sobre. Va ser quan vam buscar un pis a Sant Gervasi perseguint ‘els bons aires del Putxet’. Era l’any 1955 i per sempre més he viscut aquí.
Vau acabar vivint a la ronda General Mitre, a la part del Farró.
Quan van obrir la ronda la gent s’esperava un passeig de Gràcia amb botigues, i no va ser així. Eren tot casetes baixes i als amics del davant no els vam veure més. Ara hi ha semàfors per creuar, però llavors ens van posar una escala amb un pont. Com volies anar a comprar al Putxet!?
Amb el Domènec vau fundar la Companyia Teresa Cunillé.
Vam deixar el Romea junts el dia que es volia vendre per fer-hi un cinema, i vam muntar una companyia. Hem compartit la vida, el teatre i la feina. Ell es va jubilar dels escenaris amb 72 anys i jo encara vaig aguantar fins als 83.
“He acabat sense anar al teatre, perquè ho passava molt malament”
El vostre teatre és el de la postguerra i també el postfranquisme.
Durant un temps no es podia fer cap obra en català que no fos d’un autor local. No es podia traduir res, i dalt l’escenari canviàvem el text en funció de si a primera fila hi havia un senyor amb una gavardina prenent notes.
Anys després, continues anant al teatre?
Tinc una gran desgràcia, i és que no hi sento gens. Al final he acabat sense anar-hi, perquè ho passava molt malament. Tinc una butaca a primera fila al Romea sempre que ho vull, però els aparells que em permeten escoltar la tele, no funcionen al teatre.
A quina actriu t’ha agradat més veure actuar?
L’Emma Vilarasau trobo que ho fa molt bé. De la meva època, vaig tenir com a companya moltes vegades a la Montserrat Carulla. També vaig treballar amb la Sílvia Munt, l’Esteve Polls, el Mario Gas i molts altres.
Algun director, a banda del Domènec, que us hagi agradat especialment?
Lluís Orduna era un home molt educat i simpàtic. No puc dir el mateix com a autor de Sagarra, que també m’ha agradat molt, tot i que com a persona era una mica desagradable. Les obres que més m’han agradat són les de Guimerà: Maria Rosa, Terra Baixa, etc.
“L’Institut del Teatre s’ha convertit en una cosa massa grossa”
Com has viscut les denúncies d’abusos de Joan Ollé?
Aquestes coses que han passat darrerament, són terribles. L’Institut del Teatre era una cosa molt petita i molt nostra, entranyable. Ara, s’ha convertit en una cosa massa grossa, hi ha massa gent.
Molta demanda teatral per un pressupost baix en cultura.
Estic segura que hi ha moltes coses que es voldrien fer i que no es pot per falta de diners. Cal destinar més diners a la cultura.
Com portes la vellesa?
Trobo que per l’edat que tinc, he d’estar contenta d’estar com estic. Tinc les cames molt malament, però, per sort, tinc una cadira de rodes que em permet anar fins als jardins de la Tamarita.
Hi ha cap secret amagat?
Ha anat passant la vida, hem sigut molt feliços i ens ho hem passat molt bé. Suposo que tot el que he anat fent m’ha portat fins aquí. I llegeixo molt. M’agrada molt llegir.
“Ha anat passant la vida, hem sigut molt feliços i ens ho hem passat molt bé”
Recites teatre a casa?
Quan no puc dormir. Vaig dient les meves coses, repasso tots els versos que em sé, tot i que de vegades ja se me’n van (riu). Tothom porta el teatre una mica a dins.
Convocada la 3a edició del Premi Teresa Cunillé
El Teatre Romea ha convocat aquest octubre la 3a edició del Premi Teresa Cunillé, amb la col·laboració de l’Institut del Teatre. El guardó, de caràcter biennal, amplia aquest any el seu àmbit i s’ofereix en dues modalitats: la de recerca, dotada amb un premi de 4.000 euros, i la de dramatúrgia, dotada amb 3.000 euros. En tots dos casos, l’objectiu és premiar els millors treballs sobre la història del teatre català dels segles XIX i XX. Les bases es poden consultar al web del Teatre Romea.
*Al Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre també es pot consultar el fons Teresa Cunillé i Domènec Vilarrasa, que recull documentació professional des de l’any 1936 fins al 2007, guardada pel matrimoni.
