‘Tomb de nit’, un relat d’Elsa Corominas per als lectors d’El Jardí

El relat

Elsa Corominas

Accelero el pas. És de nit, vaig sola, fa fred i ara fa una estona que no em creuo amb ningú. Veig una silueta a l’altra vorera i m’hi acosto amb pressa buscant que el primer contacte visual em calmi el neguit, que em resulti algú afable i bo. Però no, camina massa a poc a poc i quan sent la meva presència s’atura de cop i simula un atac de tos. Accelero i giro pel primer carrer a la dreta i quan crec que no em veurà corro, cansada, maldestre i fent veure que no corro, dissimulant només per a mi mateixa, perquè resulta que no em veu ningú, ja que he anat a petar de nou a un carrer solitari i a més ara he perdut l’orientació i no recordo si la boca del metro queda a la dreta o a l’esquerra. Valoro, mentre camino de pressa i pendent de tot, si serà oportú treure el mòbil, però només de pensar en tot el que hauria de fer abans no sortís el petit mapa indicador del metro més proper, m’atabalo i opto per seguir caminant recte i una mica més de pressa, no puc trigar a trobar un bar obert, algú a qui preguntar, o potser tinc sort i apareix de cop la boca del metro. Però no, em diuen alguna cosa desagradable des de l’altra vorera, o potser no hi havia mala intenció al comentari, però a mi em sona hostil, abaixo els ulls, agafo el mòbil i simulo parlar amb algú i em sento absurda i m’enfado amb mi mateixa… Però què fas! Veig un taxi amb llum verda a una distància massa gran perquè em pugui detectar i efectivament tot i els meus moviments desesperats, no para. Jo m’aturo un moment, abatuda. Va, seguim cap a casa que ja falta menys, i apareix de sobte algú amb un gos lligat, el porta a passejar i a mi em porta serenor i li pregunto pel metro, uf! És aquí mateix i està obert, pels pèls! Hi entro. Baixo les escales mirant de no caure, que abans corrent he girat malament el peu i em fa mal… Maleïdes sabates de sortir a sopar, que s’haurien de transformar en carabasses pel camí de tornada! A l’andana som tres. Miro de no mirar i que no em mirin, em faig l’ocupada en alguna cosa que porto a la bossa. Falten 3 minuts i 48 segons, diu la pantalla, però es fan eterns. Arriba el ferrocarril i va pleníssim, deu ser l’últim de la nit. M’arracono amb vocació de desaparèixer i somric quan un grup fora de to m’adreça una brometa, el somriure és tort i surt mentre penso que si baixen a la mateixa parada que jo, jo baixaré a la següent. Per sort no cal, se m’avancen. Arribada a la meva surto volant, ja soc al barri i ara el camí no em genera dubtes. Apresso el pas, ja gairebé arribo i des de la parada abans de baixar que porto estratègicament la clau de la porteria col·locada a punt per entrar al pany. Entro, pujo les escales volant i obro la porta de casa. El meu sospir es deu poder sentir a tota l’escala.

Publicitat

Em fico al llit. Ah, i envio un missatge al grup d’amigues del sopar: “Ja soc a casa, tot bé! I vosaltres?”