Relats de Confinament
Eduard Reig Palau @Neuscatala1
I si extraiem alguna cosa positiva de la pandèmia? I si fem de la desgràcia virtut? És tan difícil tenir esperança en l’espècie humana que aquestes preguntes sonen idiotes. Fa tres setmanes que estem en d’estat d’alarma i al barri ens hem conegut tots millor. A la fleca, al mercat, a la farmàcia, durant els passejos del gos, o a les vuit del vespre, quan sortim a aplaudir des dels balcons i ens saludem. La tragèdia ens humanitza. De veritat estàvem tan bé abans? De veritat érem tan feliços? Als vespres, els carrers fan olor de pinassa. No s’escolten ni cotxes ni botzines, cap maleït rumor que interrompi els meus pensaments. De debò enyoreu les motos pels carrers de vianants? Per què sono tan somiatruites? Segurament perquè ho sóc, i amb tot, avui ens agraïm qualsevol gest per petit que sigui.
Cada vegada que em topo amb algú a un carrer estret i li cedeixo el pas, per allò de respectar la distància prudencial, i aquest sempre m’ho agraeix. Abans de la pandèmia, era una lluita per veure qui s’imposava i passava el primer. Els pardals del cantó de casa, que són els pardals de darrere l’església, canten i se’ls escolta no només els diumenges, sinó cada tarda de cinc a vuit. Les plantes del balcó estan més florides que mai. Cal que podem milers de roses per Sant Jordi? Jo no vull comprar més roses, les vull cultivar a casa i vull que tots els veïns cultivin el seu roser. Amb aquest aire tan net i aquest sol tan benigne els hi creixerien a tots, ni que tinguessin dues hores de sol al dia, com és el cas del meu balcó. Les editorials ens ofereixen lectures gratuïtes de manera virtual. A mi m’agrada llegir en paper, però també llegeixo des del mòbil i no em passa res, poso la llum al mínim i se’m cansa una mica més la vista, però tan i fa, perquè abans amb el paper també se’m cansava.
No puc dormir, no perquè el carrer estigui agitat a causa dels crits dels borratxos al bar de sota, sinó perquè no gasto energia, confinat tot el dia a casa, amb un ERTO al contracte i un abisme al compte bancari. Però si em deixessin sortir a córrer una mica, dormiria com si estigués a un poble de muntanya. Avui, Sarrià torna a ser vila. Quan tot això acabi, no vull que siguem el barri noble de Barcelona, si fos per mi, m’independitzaria de la ciutat. Ho repeteixo, sé que sono com un capsigrany, que un món així és insostenible, que la gent necessita gresca, necessita moure’s, que tots consumim i que tots volem més. Més diners, més metres quadrats, més prestigi, més família, més responsabilitats, sempre més, doncs la vida és això.
I ara que no podem créixer, què som, zombis? Frisosos per reprendre la civilització. És que la civilització la marquen els diners? Pensava que els individus civilitzats eren aquells que s’ajudaven de manera abnegada, que tenien cura els uns dels altres pel simple fet de formar part d’una mateixa comunitat, aquells que respectaven els torns, que no cridaven quan volien alguna cosa i que educaven els nens amb l’exemple. Però no, necessitem competir. Ara que el virus ens ha blegat a tots per igual, tant a rics com a pobres, tant als que viuen en palaus, com als que ho fan en habitacions de pisos compartits, no ens agrada. Necessitem ser més que els altres.
La ment és una somiatruites, però el cos, més pragmàtic, ja s’ha acostumat al confinament. A més de passejar la gossa, alimentar-me, netejar la llar, escriure o exercitar-me a casa, cada tarda, de quatre a set, rebo dues o tres trucades d’alumnes als quals preparo per a la selectivitat. Així com al museu on m’han fet l’ERTO -soc pluriocupat-, on ens hem coordinat per penjar fotografies i vídeos del mateix de manera virtual, utilitzant les xarxes socials, i estem tenint una gran resposta del públic. Tanmateix, els que escrivim al diari del barri ho fem de franc, per la pura passió de l’ofici, per la necessitat de defensar un mitjà que es nega a ser mera propaganda, perquè la puta publicitat ja no mana, perquè de franc no viurem, però, avui maneu vosaltres, el nostre públic, els nostres subscriptors, el veïnat. Fem-li pam i pipa al sistema.
Cal que extraiem alguna cosa positiva, si no de què haurà servit tot plegat? Qui ens assegura que l’any vinent no vindrà un altre virus més letal? Fa dos mesos, el que ens està succeint hauria sonat a rucada. Som més fràgils del que ens crèiem, no només com a individus, sinó també com a comunitat. Si ens unim exclusivament per interessos, ja hem vist el que passa. No som déus. Podríem canviar el sistema amb la mateixa coordinació que hem usat per frenar la pandèmia, i no em refereixo a l’acció política, sinó a la ciutadana. L’economia són homes i dones. I sí, els diners són poder, però de què serveix el poder sobre malalts i morts? Tenim les eines per coordinar-nos sense haver de sortir de casa, per fi hem experimentat l’autèntic valor de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), més enllà que serveixin per compartir insults o intimitats estereotipades.
O sigui, les TIC poden transformar les professions, fer-les més eficients. Però és clar, l’idiota sóc jo per pensar que podríem canviar el nostre barri només amb la cooperació. Perquè és evident, tenim ganes que passi l’Estat d’Alarma per tornar a embrutar, a fer fum, a emborratxar-nos, a comprar productes vinguts de l’altra punta del globus, a fer-ho tot ràpid i sense reflexionar, a guanyar, a esclafar als dèbils per demostrar-nos que nosaltres no ho som, a créixer per sempre, perquè el creixement és immortal, oi?
