La barcelonina Carmen Laforet va escriure Nada el 1944, quan només tenia 23 anys. De prosa innovadora, intimista i delicada, la novel·la va rebre el Premi Nadal el 1945 i ha esdevingut no només un referent en la literatura espanyola del segle XX, sinó també una contribució destacada a la Gran novel·la de Barcelona. Nada relata l’arribada de l’Andrea, una noia d’origen humil i rural, a la Barcelona de la postguerra, on iniciarà els seus estudis universitaris. Tot i que l’epicentre de la història es localitza fonamentalment en un pis petit i brut al carrer Aribau (a tocar de la Plaça Universitat), l’Andrea descobreix Barcelona a través de passejos i incursions al Raval, el barri Gòtic, l’Eixample i també, Sant Gervasi.
Atravesé Barcelona en un tranvía. Me acuerdo de que hacía una mañana maravillosa. Todos los jardines de la Bonanova estaban cargados de flores y su belleza apretaba mi espíritu demasiado cargado también. También a mí me parecía desbordar como desbordaban las lilas, las buganvillas, las madreselvas, por encima de las tapias.1
Immersa en un entorn opressiu, ple de por, violència i tristesa, la protagonista de la novel·la s’introdueix amb timidesa en el món del jovent universitari barceloní. És en aquest univers on l’Andrea coneix l’Ena, una estudiant de classe alta amb qui estableix una profunda amistat. De la mà de la seva amiga, l’Andrea explora una Barcelona diferent, esplendorosa, plena de possibilitats i noves oportunitats: la Bonanova.
Pons vivía en una casa espléndida al final de la calle Muntaner. Delante de la verja del jardín —tan ciudadano que las flores olían a cera y a cemento— vi una larga hilera de coches. El corazón me empezó a latir de una manera casi dolorosa. Sabía que unos minutos después habría de verme dentro de un mundo alegre e inconsciente. Un mundo que giraba sobre el sólido pedestal del dinero y de cuya optimista mirada me habían dado alguna idea las conversaciones de mis amigos.1
Però és també aquesta mateixa Barcelona, a vegades arrogant i altiva, qui farà sentir, a la protagonista, miserable, avergonyida i exclosa d’un món que creu que no li pertany.
El aire de fuera resultaba ardoroso. Me quedé sin saber qué hacer con la larga calle Muntaner bajando en declive delante de mí. Arriba, el cielo, casi negro de azul, se estaba volviendo pesado, amenazador aun, sin una nube. Había algo aterrador en la magnificencia clásica de aquel cielo aplastado sobre la calle silenciosa. Algo que me hacía sentirme pequeña y apretada entre fuerzas cósmicas como el héroe de una tragedia griega.1
Laforet, que va néixer i viure justament al carrer Aribau, retrata amb magistralitat la Barcelona asfixiant, famèlica i estancada de la postguerra. Amb uns ulls que podrien ser els propis, l’escriptora fa esclatar a Nada l’existencialisme en el seu estat més pur. Potser, s’insinua en la novel·la, cal resignar-se i acceptar que els camins de l’avenir estan ja determinats per uns estigmes i uns vestigis de difícil evanescència i forçós bagatge.
Unos seres nacen para vivir, otros para trabajar, otros para mirar la vida. Yo tenía un pequeño ruin papel de espectadora. Imposible salirme de él. Imposible libertarme.1 Potser.
1 Nada. Carmen Laforet. Editorial Destino, 1944
A la imatge destacada, retrat de Carmen Laforet, d’Hakima El Kaddouri Hadouti.
Al l’esquerra, primera edició de la novel·la.