Opinió
Carlos Monfort
Que Espanya ha estat un dels països més afectats per la pandèmia de la covid-19 no és cap novetat. La greu situació sanitària en què es troba el país ha provocat la presa de mesures dràstiques per a reduir l’impacte de l’epidèmia. La gestió del govern (i de l’oposició, que tampoc se salva) ha estat pèssima, posant en risc les vides de milions de ciutadans.
Les dades no enganyen, entre els mesos de març i maig la Universitat de Cambridge va elaborar un informe internacional en què va donar a conèixer els països amb una millor gestió del virus: en darrera posició, Espanya.
La covid-19 no només ha afectat la salut de milions de ciutadans, també segueix provocant constants enfrontaments entre el col·lectiu polític, que no ha sabut deixar de banda les diferències ideològiques. Malgrat que en un principi van assegurar que fer política d’una pandèmia mundial seria una “vergonya col·lectiva”, no han acabat complint amb la seva promesa i ens hem fet un fart d’escoltar discursos demagògics i populistes de tots els partits (d’esquerra a dreta, sense excepció) per tal de debilitar la figura de l’altre i enfortir la seva, amb un sol objectiu: guanyar les properes eleccions.
Segons l’enquesta que emet mensualment el CIS analitzant quines són les preocupacions dels espanyols, la falta d’acord i la inestabilitat política preocupen més que el mateix coronavirus. Fa pensar: ha baixat la preocupació pel Covid-19 o ha augmentat la preocupació dels ciutadans envers una classe política incapaç de cooperar? La resposta és prou evident.
Per si no fos poc, el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, va enviar un dur missatge en ple mes d’abril que sembla que no va recalar gaire a Espanya en què instava a deixar de fer política “a no ser que es vulguin més bosses de cadàvers”. “Si us plau, treballem més enllà de partits polítics, ideologies o creences, hem de comportar-nos”, assegurava Ghebreyesus, expert en immunologia.
En ple 2020 són molts els ciutadans que es pregunten si és coherent l’elevat nombre de polítics (congressistes, senadors, parlamentaris autonòmics, diputacions, organismes locals…) en relació amb els minsos resultats sanitaris que aconsegueixen. Paradigmàtic és l’exemple d’Itàlia, que en plena pandèmia va aprovar en forma de referèndum una retallada de més d’un terç del nombre de congressistes estalviant 100 milions d’euros per a dedicar-los a altres finalitats. És aquest el camí a seguir?
Ens hem acostumat a escoltar discursos poc fonamentats i amb poques dades amb l’únic objectiu d’atacar el contrari. Les últimes sessions vistes al congrés són un clar exemple: no enalteixen la política i desmoralitzen als ciutadans, atònits davant tan poca sensibilitat.
Tal com assenyala Antonio Molina, del diari El País, “a cada moment la política espanyola s’està tornant més tòxica que el virus de la pandèmia. És tan destructiva com el virus. Contra el virus, arribarà la vacuna i aniran millorant els tractaments pal·liatius; contra el verí espanyol de la baixa política, no sembla que hi hagi remei”.
La política hauria de ser el procés de prendre decisions aplicables a tots els membres d’una comunitat humana per tal de millorar-la, amb convivència, enteniment i tolerància; i no pas, com deia Groucho Marx “l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”.
El passat diumenge 4 d’octubre les principals societats científico-mèdiques del país van dir prou i van redactar un manifest que va aparèixer als principals diaris amb el següent titular: “En salut, vostès manen però no en saben”. El manifest, signat per 55 entitats, demanava als polítics que acceptessin que “per enfrontar-se a aquesta pandèmia les decisions dominants s’han de basar en la millor evidència científica disponible, deslligada per complet del constant enfrontament polític”.
Ras i curt, si alguna cosa hem après al llarg d’aquests mesos ha estat que no mereixem aquesta classe política que no està preparada per fer front a una pandèmia mundial. Han tingut temps de reaccionar, però ni les morts ni els constants avisos de la població han fet que la classe dirigent recondueixi la seva manera d’actuar. No obstant això, aquests polítics els hem votat nosaltres. Els canviarem o seguirem sent fanàtics incondicionals dels nostres, com si es tractés d’un club de futbol, i oblidant les conseqüències de la seva pèssima gestió? Tot està a les nostres mans.
