Opinió
Albert Llobet
Cada cop és més evident que l’emergència climàtica és una realitat més que una amenaça de futur. Si fa uns anys els científics deien que si no fèiem res les temperatures mitjanes pujarien i els esdeveniments climàtics catastròfics (onades de calor, grans pluges, sequeres, etc..) serien cada cop més freqüents, ara ja tenen la confiança suficient en els models per a relacionar esdeveniments concrets amb l’escalfament del planeta. Amb aquesta contundència s’expressa el darrer informe de l’IPCC publicat a inicis d’agost: «El canvi climàtic induït pels humans ja afecta molts extrems del temps i el clima a totes les regions del planeta». No hi ha gaire espai pel dubte; l’ús d’expressions com «virtualment cert», «altament probable», «probable» o «inequívoc» es troben a tot el document lligant l’activitat humana amb l’escalfament global i les seves conseqüències.
L’única opció que donen els científics perquè no vagi a pitjor és reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, principalment CO₂, i apartar-se de l’objectiu del creixement perpetu com a motor de l’economia global.
Per a reduir les emissions de gas hi ha dues opcions no excloents: reduir el consum d’energia i generar-la de fonts que no emetin CO₂. Hi ha una tercera opció, capturar el CO₂ que s’emet, però ara per ara no sembla que es pugui desenvolupar prou ràpidament. La segona opció és la que està impulsant el creixement de la generació renovable a tot el món, inclòs en el nostre país.
Amb aquest panorama poden sorprendre les manifestacions en contra de la construcció de parcs fotovoltaics i eòlics a diferents parts de Catalunya que s’han produït a diferents punts del país sota el lema «Renovables sí, però no així.». Sobretot, perquè les han liderat activistes que estan a favor de la generació renovable.
Les entitats convocants d’aquestes mobilitzacions tenen unes quantes demandes compartides. Sense ser exhaustiu, demanen que el desenvolupament de parcs solar i eòlics es faci de forma consensuada amb la societat civil de les zones on s’instal·laran i que siguin equilibrades a escala territorial. També denuncien que ara mateix els plans de desenvolupament no responen als interessos dels ciutadans sinó que ho fan als de l’oligopoli, grans empreses del món energètic i els fons d’inversió, que no tenen prou retorn econòmic pels habitants de les zones on s’instal·len i que tenen un fort impacte paisatgístic i sobre el medi ambient.
Els ciutadans estem sent capaços d’organitzar-nos mínimament per a denunciar com s’està fent la transició cap a un model de generació renovable. Però la realitat és que la societat civil està sent incapaç d’organitzar-se perquè es faci d’una altra forma. Ara mateix, els únics que estan instal·lant generació eòlica i solar fotovoltaica a un ritme mínimament d’acord amb el que es necessita són les grans empreses de l’oligopoli i els fons d’inversió. És molt clar que necessitem que s’instal·li generació renovable a una velocitat molt major del que s’està fent i si no ens organitzem seran ells qui ho faci. I, un cop feta la transició, seran els propietaris de les instal·lacions de generació d’energia. I amb això, continuaran tenint un poder econòmic i polític que, com fa anys que veiem i els darrers mesos de forma especialment preocupant, utilitzen per a engruixir els seus beneficis a costa del benestar de famílies i teixit empresarial.
Cal que l’administració dediqui molts més esforços a crear consciència que estem en una cruïlla que pot definir el model energètic per a les properes generacions. I cal que els ciutadans deixem de desconfiar dels nostres conciutadans i comencem a desenvolupar projectes en l’àmbit comunitari. Si no ho fem, l’energia ja no vindrà del petroli, el gas o l’urani, però les factures continuaran venint dels mateixos despatxos. Així que mans a la feina! Obriu Google i cerqueu «comunitats energètiques», «autoconsum compartit» i «cooperatives d’energia». I demaneu als vostres representants polítics que posin aquests temes a l’agenda política del districte.
