24.3 C
Sant Gervasi
| Divendres 24 de setembre de 2021 |
Publicitat

Un any de l’1-O

Publicitat
Publicitat

Especial 1-O

El Jardí fa un recull de testimonis i vivències de l’1-O per recordar com es va viure la jornada al districte: gent a favor del referèndum, gent en contra, gent decebuda, gent encoratjada, gent que va fer possible l’arribada d’urnes, gent que va fer possible les votacions. Aquest recull ha estat possible gràcies a Sergi Alemany, Elena Bulet, Juanjo Compairé, Roser Díaz i Carme Rocamora.

El barri unit

CARME ROCAMORA

*Aquest text és una opinió personal i no de la publicació El Jardí

Dilluns farà un any d’aquell dia. D’aquell dia de por, de dolor, de cops de porra, de sang, de plors, de crits. D’aquell dia d’emoció, d’organització, de solidaritat, d’abraçades. D’aquell dia que vam veure com d’espectacular pot arribar a ser l’organització dels barris. D’aquell dia que veïns i veïnes que mai abans s’havien dit “hola” pel carrer, dormien plegats en escoles, es protegien, s’agafaven les mans, es cuidaven, jugaven. D’aquell dia que per uns es va cometre una il·legalitat flagrant i per altres es va donar una lliçò de democràcia.

D’aquell dia intens, i dur. No s’havia aconseguit (i avui encara tampoc) una solució política que resolgués una necessitat evident d’una bona part de la societat: poder decidir. La gent va haver de pagar-ho amb cos i ànima. Posant-se en perill. També han pagat les conseqüències els polítics, avui empresonats i exiliats. Polítics que sí, es van saltar les regles de joc, però ho van fer obeïnt a la demanda dels vots que havien rebut per portar a terme un referèndum. Legalitat? Legitimitat?

La jornada no hauria d’haver anat així. Els governs haurien d’haver pogut seure i parlar. Però dos no es troben si un no ho vol i ara tots hem patit les conseqüències: les persones que no estan a favor del moviment pel dret a decidir, enfadades, emprenyades i decebudes al veure el rumb de Catalunya; les persones sobiranistes, i en especial totes les repressaliades i famílies de repressaliats, pagant un preu molt car per tot el que va passar. D’altres intenten alimentar una suposada fractura en la societat.

El Jardí va viure l’1 d’octubre amb intensitat. Els periodistes ens vam desplegar pels diferents col·legis del districte. El dolor quan estàvem fotografiant i enregistrant cops contra els veïns i veïnes que s’aplegaven de manera pacífica davant els centres de votació ens va acompanyar i encara avui ens acompanya. Però també ens va acompanyar veure un Sarrià – Sant Gervasi unit, amb persones de totes edats, de diverses ideologies i partits, homes i dones. Agafats de la mà. Herois anònims que es van entregar a la causa. Persones pacífiques que protegien les urnes. Aquell dia vam veure els barris com mai els havíem vist abans.

Gaudiu d’aquests textos. Els han recopil·lat els periodistes d’El Jardí amb sensibilitat i cura. Cal recordar per no oblidar.

La il·lusió tot ho pot

ROSER DÍAZ

“Tu et dedicaràs a controlar que tot vagi bé en un col·legi electoral”, li va dir una veu anònima per telèfon, i ell, cofoi de la importància del seu paper, ho va acceptar. Crònica situada a Infant Jesús

Com un gran terratrèmol, la possibilitat de fer real aquells ideals que part de la societat catalana havia vist només com il·lusions i utopies, va engegar un tsunami alimentat per l’alegria, la unitat i l’esperança d’una part del poble que ja havia heretat dels seus majors aquesta encomanda. Dos milions de nous militants en l’exèrcit de la votació esperaven, com una porta oberta al seu demà, el dia 1 d’octubre. El nostre protagonista, un noi amb ideals, perquè d’això va aquesta història, no va tenir cap dubte en afegir-se en el que es creia seria la festa del futur.

Es veia que anaven mal dades, però com un petit heroi, fidel a les seves idees, es va presentar voluntari. “Tu et dedicaràs a controlar que tot vagi bé en un col·legi electoral”, li va dir una veu anònima per telèfon, i ell, cofoi de la importància del seu paper, ho va acceptar. Era el diumenge anterior al dia de les votacions. El dimarts d’aquella setmana va assistir a una reunió on amb altra gent va rebre les instruccions lògiques d’un interventor electoral (com es devia desenvolupar la votació, com es feia el recompte…) fins aquí, tot segons el previst.

“El dijous, us diran a quin col·legi aneu assignats”. Perfecte, va pensar el nostre amic. Però va passar el dijous i va ser el divendres cap al vespre, quan una altra trucada anònima li va dir ¿Senyor, vostè té el diumenge una festa d’aniversari? Per un moment va dubtar, però ho va entendre de seguida, era el dia de la votació. Sí senyor, va respondre. Doncs vingui a buscar el “confeti” de la celebració, porti el cotxe, en aquesta adreça li ho donaran. Les coses es complicaven, el nostre protagonista va entendre que allò era més exigent i sobretot més compromès que el fer d’interventor, però de nou la il·lusió i sobretot la confiança en un projecte el van vèncer. A les fosques amb el seu cotxe va recollir el” confeti” (les urnes). Esporuguit a més no poder va guardar les bosses d’escombraries dins del cotxe a la planta més fonda del pàrquing.

Allò era molt seriós. Mentre les notícies que la policia buscava les urnes i la possibilitat que trobessin la llista de distribució amb les seves dades, no el deixava descansar. Per fi era dissabte. Aquell dia 30 es va celebrar una reunió de tots els responsables de les votacions dels col·legis del districte a una església. Allí van rebre les últimes instruccions. “Entreu el material per votar a les escoles a les 8 del matí, el poble ho farà possible, us resguardarà de la policia”. Era una mica “campi qui pugui”.

El nostre amic tenia assignat el col·legi de l’Infant Jesús (Una escola compromesa per la importància política de la gent a qui l’hi toca anar a votar). Així que es va dir: “Ho entraré de nit, perquè al matí segur que està a petar de policia.” Aprofitant que un grup de pares s’havia quedat a vetllar l’escola durant la nit, va ordir un pla per a fer possible la votació.

La gent de dins estava literalment tancada. Les claus s’havien dipositat amb persones que havien de vetllar perquè ningú entres ni sortís, amb això si afegia l’alçada dels murs de l’escola. Però ell anava llençat. Amb l’ajuda de dos companys va recollir “el confeti” camuflat amb bosses negres d’escombraries (tres paquets que amagaven sis urnes). Va passar per cada paquet un cordill creuat, fent un nus i deixant una cua llarga, a la que va lligar un objecte de pes. Eren les dues de la matinada. Quan van arribar al carrer Avenir (part de darrere de l’Infant Jesús)…… allà va trobar gent fent gresca. No ha estat res… sant tornem-hi!

A les tres de la matinada no hi havia ningú. Van trucar a dos amics alts i forts que estaven dintre perquè s’atansessin a la tanca i van llençar la cua del cordill amb l’objecte de contrapès. Amb aquesta corriola improvisada van entrar les urnes, que es van amagar fins a les vuit del matí.

Escola Infant Jesús

El dia havia arribat. Entre la gent que hi havia es va fer una selecció de voluntaris i es va obrir el cens universal amb ordinadors portàtils. A les 8.45 la policia carregava amb força amb la gent de l’entrada que volien impedir el seu accés. Fora, hi havien ferits. A les 10 del matí es va tallar la xarxa informàtica, i es va decidir, sobretot per aquell munt de gent gran que havia vetllat tota la nit i que ja no podia més, fer la votació manual, per després passar-ho informàticament per evitar la duplicitat de vot (aleshores el nostre amic ja va veure la dificultat de la legalitat final del resultat electoral)

Càrrega a Infant Jesús

La policia no va tornar, malgrat que la seva amenaça planejava de forma evident sobre l’acte. Aquella senyora que tots recordem, amb el cap obert, va votar al migdia. Com a suport hi havia un diputat que vetllava pel decurs de tot. A poc a poc va anar votant més gent, perquè els col·legis del voltant anaven tancant. Les sis urnes es van omplir i davant la possibilitat que fossin requisades es van amagar deixant només una a la vista. A les vuit del vespre tot va acabar. Començava el recompte.

Una hora i mitja més tard, el nostre amic, o el que quedava d’ell, no tenia humor de donar els resultats, així que un grup de joves ho va fer en el seu nom, enmig d’aplaudiments. Ell acompanyat d’una noia que el va ajudar en tot, va entrar amb el llibre d’actes, discretament dins d’un cotxe, decidit a escriure una nova plana de la història.

“Votaré nul”

MANEL, va votar al Centre Cívic de Sarrià.

“Gent propera que defensava el referèndum, ara no ho té tan clar. Mentrestant, ens hem adonat que conciutadans que anys enrere implícitament s’havien adherit als objectius del catalanisme polític, ara se n’han allunyat i voten a partits que hi són hostils.Què hem de fer? Parlem-ne”

Gent propera s’ha llevat molt d’hora per anar a fer guàrdia al Centre Cívic de Sarrià. Gent propera del procés, que votarà “sí”. Jo tinc decidit anar a votar i votar nul. Estic a favor que es faci un referèndum, però considero que aquest no és efectiu i ha deixat fora la meitat dels catalans. Per aquest mateix motiu, gent propera no anirà a votar. Gent propera tampoc està d’acord amb la manera com s’ha plantejat el referèndum però no es vol quedar fora d’un moviment que abasta la meitat dels catalans. Gent propera es deixa convèncer que malgrat tot hem de votar per mostrar el nostre rebuig a la política del PP durant tants anys. Gent propera no volia votar però surt a fer-ho quan s’assabenta de la repressió policial.

Després ve el dia 3. Vaig amb gent propera a la manifestació, caminant des de Sarrià. Contra la violència policial és fàcil unir-se. Gent propera no està contenta perquè a l’institut on treballa no ha pogut decidir si volia fer vaga: ho ha decidit la directora. En diuen “aturada de país”. Els treballadors de les indústries dels voltants de Barcelona, han fet vaga?

Ha passat un any. Els líders del procés a la presó. Pot ser que hi siguin per bastants anys. El principal dirigent diu que no passarà 20 anys a l’estranger perquè abans hi haurà la república. Una altra diu que “anaven de farol”. És evident que van perdre la partida. Una tercera diu que l’equivocació va ser no defensar la república després de proclamar-la. Uns altres diuen que cal eixamplar la base.

Gent propera no defalleix, s’ha instal·lat mentalment en la independència, lluita pels objectius a curt termini —la llibertat dels presos— i no es planteja si cal canviar d’estratègia. Gent propera que defensava el referèndum, ara no ho té tan clar. Mentrestant, ens hem adonat que conciutadans que anys enrere implícitament s’havien adherit als objectius del catalanisme polític, ara se n’han allunyat i voten a partits que hi són hostils.

Què hem de fer? Parlem-ne.

La filla d’un policia, presidenta de mesa

SERGI ALEMANY
“Cap a les deu del matí va córrer la veu que venia la policia i en aquell moment em vaig sentir com una puta delinqüent.” Vaig dir als companys, “però què collons estem fent? Nosaltres no hem fet res dolent.”

L’Alícia és filla d’un “guàrdia urbà franquista i maltractador”. Després del que ella va viure a casa quan era petita, res del que va fer la policia l’1 d’octubre la sorprèn en absolut. “El que feien contra la gent, per mi era normal. Si aquesta gent ho fa a casa, com no ho farà contra algú que no coneixen?” L’Alícia es va incorporar al canal de Telegram del centre de votació de l’Agència de Residus de Catalunya la nit prèvia a l’1-O. Amb ella, també el seu fill petit, que no la va voler deixar sola. Els dos es van presentar al centre i es van oferir voluntaris per presidir una mesa electoral. Va pensar “això s’ha de fer sigui com sigui”, i es van apuntar com a voluntaris.

Urnes i paperetes però no wifi

Van descansar com van poder i a dos quarts de cinc de la matinada tothom es va despertar. “En aquell moment al carrer plovia i pràcticament no hi havia ningú, però en qüestió de trenta minuts va ser al·lucinant: davant la porta no es veia el terra del carrer de la gent que hi havia!”, recorda l’Alícia. Van arribar les urnes i de seguida l’hora d’obrir el centre de votació. Això sí, hi havia un problema amb el wifi. A l’hora d’introduir els DNI a la pàgina electrònica de votació el sistema quedava bloquejat. L’Alícia, fanàtica de descarregar-se arxius amb el Torrent, va pensar que quan refresques un ordinador, per exemple amb la tecla F5, es tornen a carregar totes les dades però molt sovint es perden. En aquests casos ella té el costum de clicar la pestanya de tornar enrere quan et trobes dins d’una pàgina web i acte seguit clicar per tornar endavant (aquelles fletxes a esquerra i dreta que t’apareixen al marge esquerra superior de la pantalla). “En aquell moment, instintivament, em va sortir fer-ho i vaig veure que aconseguira processar els DNI.” D’aquesta manera va aconseguir registrar al llarg del dia 1.009 vots a la seva taula. Al seu costat, una taula de votació més enllà però invisible per la gentada, el seu fill feia servir el mateix sistema per processar les dades i validar els DNI en cada vot. De seguida el van compartir amb la resta de taules de votació.

Ràpid com a la caixa del supermercat

La vocal de la taula de l’Alícia, la Mariona, plorava i plorava. “Jo feia broma i li deia que havíem d’anar ràpid com a la caixa d’un supermercat, perquè no sabíem en quin moment podia venir la policia i fer-nos fora.” En cas que vingués la policia, les instruccions eren agafar ordinador i urna i mirar d’escapar-se per alguna banda. “Cap a les deu del matí va córrer la veu que venia la policia i en aquell moment em vaig sentir com una puta delinqüent.” Baixant amb les urnes per unes escales vaig dir als meus companys: “però què collons estem fent? Nosaltres no hem fet res dolent.” Va ser un moment horrorós, tothom estava molt esverat. Al final no hi va anar la policia i tots van tornar altra vegada a la taula i a comptar vots.

Quin dia dius mama que s’ha d’anar a votar?

“Aquell dia vaig veure des d’una persona gran amb alzheimer acompanyada per la seva filla fins a parelles joves amb nens petits plorant per poder exercir el seu dret a vot.” L’Alícia reconeix que sempre ha estat d’anar a votar però que a casa no ho viuen tant. El seu fill gran es declara espanyol i després català. “L’1 d’octubre també va anar a votar considerant que era una aberració el que ens estaven fent des del 20 de setembre.” El dia del registre al departament d’Economia el seu fill gran treballava al centre i ho va viure de prop. L’Alícia recorda que estava molt cabrejat i que li va preguntar: “Quin dia dius mama que s’ha d’anar a votar?”. Aleshores ella li va preguntar què votaria i ell fill va contestar amb un “votaré que sí, òbviament, perquè això no es pot permetre.” Al final els seus quatre fills van votar SÍ al referèndum. El més gran fins i tot va haver de demanar permís a la feina perquè el deixessin sortir a votar.  “Li explicava a un amic seu com se sentia sabent que la policia estava pegant a la gent a les escoles i que la seva mare i el seu germà estaven en una taula de votació.”

La ironia del destí

Abans de les vuit del vespre, després d’un primer recompte de vots a porta tancada, l’Oscar, un dels vocals, els va ensenyar imatges de gent ferida per les càrregues policials. En aquell moment els va confessar que feia tot el dia que ho sabia però que no els havia volgut espantar més del que ja ho estaven. L’Alícia va veure en aquell moment que a l’escola Dolors Monserdà, on havien estudiat els seus fills, hi va haver cops de porres. També que a l’escola Orlandai, on votava la seva germana, els havien tancat l’escola. “Amb la instauració del cens universal es va córrer la veu que on érem nosaltres funcionaven els ordinadors i la gent va venir durant tot el dia”, recorda l’Alícia. “Al final del dia vam comptar i recomptar no sé quantes vegades. Tot va ser molt seriós. Els observadors internacionals ens van demanar per escrit si ens podien gravar mentre fèiem el recompte.” A partir de l’1-O l’Alícia va donar vida al seu compte de Twitter i suposa que com que és “molt irònica i directe a l’hora d’escriure”, de seguida va començar a tenir més de mil seguidors. D’aquell dia també conserva una foto amb Sergi Roberto, el futbolista del Barça que poc abans de les vuit del vepsre va anat a votar. Per acabar, un dard dirigit a l’aleshores president de l’estat espanyol: “El meu gos feia anys el dia 1 d’octubre i es va passar tot el cap de setmana sol a casa. Això no li perdonaré mai Sr. Rajoy.”

Com van arribar les urnes?

ELENA BULET

“El confeti per la festa de demà ja està preparat”, així es va comunicar a la persona encarregada que podia recollir les urnes de la zona Galvany. Descobrim com van entrar les urnes a les escoles per l’1-O.

Tots vam veure les urnes. Però com van arribar fins als col·legis? Com es van organitzar al districte? Hem pogut parlar amb una de les persones encarregades de portar les urnes a les escoles. Aquest testimoni prefereix mantenir-se en l’anonimat.

La informació en comptagotes

Prèviament a l’1-O, els/les encarregades de distribuir les urnes van assistir a diverses formacions en l’àmbit de Barcelona, cadascuna en un lloc diferent. Fins i tot, els repartien informació sobre medi ambient per si de cas venia la policia. Els mòbils, per descomptat, havien d’estar apagats i calia deixar-los a l’entrada. La informació es donava en comptagotes.

De sobte, reps una trucada: “El confeti per la festa de demà ja està preparat”. Et deien l’adreça on calia anar a recollir les urnes i et demanaven esborrar el registre de trucada. Les urnes s’entregaven embolicades en una bossa negra. Discretes, camuflades.

Els secrets de Galvany: urnes amb cordill i cullera

  • Nausica. Aquest va ser el cas més fàcil.  La gent que hi dormia les va protegir.
  • Ensenyament. Hi havia gent tancada a dins. Molt probablement, treballadors del departament. Un dels dispositius electrònics d’una mesa electoral era la tableta de la Clara Ponsatí. Se’l va quedar la policia. Les urnes van entrar pel pàrquing.
  • Infant Jesús. Va ser el centre on més va costar entrar les urnes. Les portes estaven custodiades i només es podien obrir en casos d’emergència. Com que no es van poder obrir, es va buscar una alternativa. Analitzant l’entorn es va muntar un sistema de cordills per passar les urnes per sobre del mur de l’escola. A un extrem les urnes i, a l’altre, una cullera. Així, el cordill arribava a l’altra banda. Des de dins les van agafar i estirar.
  • Augusta. Van entrar durant la matinada. Arriba un cotxe, para a prop de la porta. Obren el maleter, obren la porta de l’escola, moviment ràpid de bosses i dins. Com si no s’hagués vist res.

El nostre testimoni ressalta com la gent es va mobilitzar per defensar els seus col·legis. Per exemple, al mur de l’Augusta va haver-hi pintades contra el referèndum i els veïns van anar a tapar-les amb pintura del mateix color de la paret. I d’aquestes breus històries, segur que n’hi ha centenars.

Confiscament d’urnes al Departament d’Ensenyament. @ Martí Bech

El referèndum des dels ulls d’infants

Com van viure el referèndum els infants? Com els ho expliquen els pares? Parlem amb un grup de nens entre 7 i 10 anys de l’escola Nausica per saber les seves vivències.

La majoria dels nens amb què hem parlat tenen entre 7 i 10 anys i es van quedar a dormir a l’escola Nausica la vigília de l’1 d’octubre. “Vam veure pelis i vam menjar pizza”, explica un. “Vam buscar un lloc per amagar-nos si venien els policies”, apunta l’altre. L’escola es va transformar. “Va ser com una casa”, diuen. Alguns alumnes de primària, per exemple, feien un retorn al passat i dormien en les aules de preescolar. D’altres, van arribar ja al matí. Destaquen les llargues files de gent que van veure. També els aplaudiments que es feien a la gent gran. Els va agradar molt l’experiència. Per ells va ser “divertit, perquè hi havia tots els amics”.

Acompanyant els infants en aquest procés trobem les mares i pares, que fan una feina didàctica molt important. Intenten que no es percebi qualsevol policia com a dolenta. “Per mi el més important era mantenir els nens lluny de tot aquest tipus d’imatges de violència”, explicava una mare. L’1-O estaven separats de l’entrada, perquè en cas d’aparició de la policia, haguessin quedat al marge. El fill d’una mare li preguntava cada vegada que veia policia, “¿estos son los polis buenos o los malos?”.  Ella afegeix que “cal explicar que hi ha diverses maneres de pensar, reaccionar, que hi ha ordres justes i injustes, que cal dialogar… Que de vegades el poder i la força fa mal i que quan ells la tinguin que no trepitgin als altres”. Ara bé, les imatges policials van impactar a totes les edats. Una de les mares explica que dies després, en una manifestació, tres infants jugaven a “polis i urnes”. “Ara jo pico, jo vull ser l’urna, jo me l’emporto, jo pego… Va ser molt fort”.

Un dels missatges que mares i pares volien que quedés clar era que el dia 1-O s’havia anat a fer un referèndum. Que tenia una part política i una part lúdica. Que no s’estava fent res dolent. Que es volia votar i que hi havia gent que no volia deixar votar. “Que sempre s’ha de lluitar pels drets que creus que tens”, afirma una.

Sobre el lèxic del moviment independentista, els infants estan més al marge. Cal anar amb cura vocabulari com ‘independentistes’, ‘catalans’, ‘espanyols’, expliquen les mares. No es parla en termes de nacionalitat. “Això és Espanya i és maca i és preciosa i hi ha gent molt bona”, descriu una de les entrevistades sobre la imatge que vol transmetre al seu fill. A la vegada, també vol que entenguin que es vol votar i que s’ha de saber fer d’una manera no violenta.

“El que vaig veure va ser gent fent cua per votar i policia pacífica que vetllava per la seguretat dels ciutadans”

MARTA, no va votar

Tot el que està passant a Catalunya des de fa temps i sobretot els últims anys em sembla una absoluta bogeria. Crec que la falta de diàleg entre el Govern d’Espanya i el Govern de Catalunya ha fet que arribem a l’actual situació, la qual cosa m’entristeix profundament. Si l’1 d’octubre de 2017 vaig decidir no votar, és per diverses raons: la primera perquè no em va semblar bé que el govern de Catalunya se saltés totes les lleis imposant el seu criteri proindependència, tot i sabent que són molts els catalans que no volen separar-se d’Espanya, la segona perquè considerava que no era un referèndum legal i per tant sense cap mena de validesa i finalment perquè crec que va ser alguna cosa gestada per demostrar la força de Catalunya enfront d’Espanya, i crec que aquest problema ha de solucionar-se parlant i cedint tots una mica, mai utilitzant la força.

Per mi l’1 d’octubre va ser un dia molt trist. Recordo perfectament que plovia, així i tot vaig anar a fer una passejada per Barcelona per estirar les cames i veure una mica què passava a la meva ciutat. La veritat és que a Sant Gervasi, que és on jo visc, no vaig veure cap mena de baralla o similar en cap dels col·legis oberts, l’únic que vaig veure va ser gent fent cua per votar i policia nacional i autonòmica pacífica a les portes dels col·legis, que vetllaven per la seguretat dels ciutadans. Va ser un dia gris en tots els sentits perquè evocava la fractura social que s’havia estat gestant els últims mesos i fins i tot m’atreviria a dir anys. En definitiva uns moments molt dolorosos pels que estimem Espanya, Catalunya i Barcelona i que l’únic que volem és viure en pau rodejats de les persones que estimem.

“La por es va convertir en abraçades i agafades de mans”

DIANA, va votar al Centre Cívic de Sarrià

“Un any després segueixo confosa dins aquest moviment, segueixo no sentint-me representada a les institucions. La revolució la vaig viure, als barris i als col·legis. I la seguiré vivint a les assemblees, la revolució no s’organitza. L’organització és la revolució”

Emocionada és com vaig acabar el dia 1 d’octubre del 2017. El que vam viure al Centre Cívic de Sarrià va ser únic, tant i igual que el què van viure totes les escoles obertes d’aquell dia. Va ser una nit tranquil·la, ens llevem emocionats, contents, i organitzats. Es declara cens universal, per què? No ho sabíem, però alguna cosa començava a passar. Un neguit a l’estomac. Es començava a omplir de gent. Gent contenta. Eren festes majors de Sarrià. Aquell neguit que havíem sentit, que corria per l’aire, va començar a tenir nom, forma i sentit. L’escola Dolors Monserdà-Santapau, estava rodejada de policia, teníem veïnes i amigues, ferides. Més tard a l’Escola Orlandai.

Les que feien cua miraven els mòbils, se’ls passaven i la por corria per les xarxes, les converses i les cares de la gent. Però cada vegada érem més, més organitzades, la gent estava disposada a defensar el dret a decidir. I la por es va convertir en abraçades i agafades de mans.

El que més recordo un any després és això. És la gent aguantant la pluja, són les veïnes portant menjar, cafès… Recordo molt quan es van col·lapsar les xarxes i no es podia votar, va sortir un informàtic entre la gent, i  va demanar que poséssim els mòbils en mode avió. A l’instant, totes les persones que hi havia allà ho van fer. 5 minuts després seguíem votant. Al Centre Cívic de Sarrià vàrem acabar el dia tranquils i cansats, però en pau. Les festes de Sarrià es van suspendre, i al final del dia vàrem ser conscients del que havia passat, de la violència i la guerra que havia coexistit amb la nostre pau.

Dos dies després organitzàvem el 3-O. Des de les 6 del matí al carrer, en peu de vaga. Vaga general. Sarrià ple de gent, visitant les escoles, reunida a les places, dinar popular, gent de totes les edats. Columnes de gent que anava al centre de Barcelona. Per mi tot es va fondre quan va acabar la manifestació. Pujant a casa caminant, rambla Catalunya, i els seus bars oberts, i gent amb estelades lligades al cos consumint a les seves terrasses. Per mi, allà, tot es va fondre. Tot el meu esforç va quedar colpejat.

Un any després segueixo confosa dins aquest moviment, segueixo no sentint-me representada a les institucions. La revolució la vaig viure, als barris i als col·legis. I la seguiré vivint a les assemblees, la revolució no s’organitza. L’organització és la revolució.

“Vaig votar, encara que no soc independentista”

POL

L’1 d’octubre del 2017 vaig votar perquè encara que jo no soc independentista, crec que tothom hauria de tenir dret a votar, ja que és un fet imprescindible en la societat actual i més ara que és quan més es parla que vivim en una democràcia.

De totes maneres, no comparteixo com va gestionar el Govern català la situació, desobeint unes lleis que ens afecten a tots els espanyols i que estan per complir-les. Per això, hauria estat millor si s’hagués fet de forma legal, tenint el vistiplau del govern espanyol, encara que per arribar a aquesta situació haguéssim tardat cent anys. De fet, si s’hagués organitzat d’aquesta manera, el famós referèndum hauria tingut validesa no només a l’Estat espanyol sinó a tot el món, i ara no estaríem parlant de si hi ha presos polítics o no a l’Estat espanyol.

A casa ho vaig viure amb tensió durant els dies d’abans i els de després amb les posteriors manifestacions i vagues que es van fer, no només per parts dels independentistes si no també per part de la banda unionista. La meva família no va anar a votar perquè el seu argument era que el referèndum era il·legal, i que per tant no participarien. La meva mare deia que no seria tan mala idea que votéssim tots els del no, ja que així es demostraria que a Catalunya hi ha més unionistes que separatistes. En contraposició, la meva germana deia que l’absència de gent anant a votar  era un fet clar que a Catalunya hi ha més unionistes que separatistes, segons ella els que no anaven a votar era perquè ho consideraven il·legal.

Pel fet que fa referència les càrregues policials considero que van ser excessives i que al final semblava que la policia en comptes d’anar per les urnes fossin per les persones. De totes maneres, hi ha la sospita que algunes persones aquell dia van voler manipular algunes imatges on  feien veure que estaven més ferides del que en realitat estaven.

Els dies posteriors a l’1 d’octubre, qualsevol persona ja sabia que hi hauria una grossa, i per rematar la situació, el discurs del Rei Felip VI el 3 d’octubre va fer enfurir encara més els ànims independentistes. Per altra banda, crec que tota aquesta situació va donar aires als no independentistes a sortir al carrer el 8 d’octubre perdent la por que havien tingut a ensenyar la bandera espanyola pels carrers de Barcelona. Fet que és fonamental per fer créixer una democràcia en un Estat.

Una nit al Menéndez y Pelayo

RICARD, va dormir a Menéndez y Pelayo

Acabava de celebrar la meva festa dels divuit anys amb companys de l’escola i amics. Aquella seria la meva primera votació. Al voltant de quarts de quatre va vindre un cotxe dels mossos. Ens va preguntar que fèiem i si pensàvem estar molt de temps. “estem jugant per passar l’estona”, vam respondre.

Acabava de celebrar la meva festa dels divuit anys amb companys de l’escola i amics. Aquella seria la meva primera votació. Quan vàrem marxar del local vam decidir fer alguna cosa per allò que creiem important i especial. Alguns de nosaltres vam dir d’anar a dormir a un centre de votació que fos proper a les nostres cases. Es va acordar anar al Menéndez y Pelayo. Eren a prop de l’una i mitja de la nit i el centre estava ple de gent. Ningú dormia. Tothom anava preparat amb sacs de dormir, menjar i jocs per passar l’estona. Les aules estaven buides. Tots estàvem instal·lats al gimnàs. A fora hi havia un servei improvisat de cafès i pastes que alleugeraven l’espera. Estàvem expectants i encuriosits.

Sincerament pensàvem que no vindria ningú i mai haguessim ni tan sols sospitat la violència de les hores vinents. Era com l’enaltiment d’una convicció. Sabíem que no fèiem res de dolent. Al voltant de quarts de quatre va vindre un cotxe dels mossos. Es va estacionar davant la porta i només va sortir un agent. Ens va preguntar que fèiem i si pensàvem estar molt de temps. La nostra resposta va ser “estem jugant per passar l’estona”. A mesura que la nit acabava anava arribant més gent. A les cinc de la matinada vàrem marxar cap al nostre lloc de votació, L’Escola Augusta.

“Es va fer sense protagonismes ni medalles”

TONI, va votar a l’Espai Putxet

“Som pacífics, bona gent i només reivindiquem el dret a ser un poble adult i que se’ns escolti. Hem despertat, tenim la raó i la força. Ara la por la tenen ells.  Estem a un pas de la victòria.”

Ha passat un any, un any en què hem perdut la innocència i hem pres consciència del nostre poder i de la nostra capacitat d’autoorganització, malgrat les amenaces i la injustícia que, de manera particular, ha caigut sobre els nostres presos i exiliats. No se’m fa difícil recordar les imatges de l’1-O, ni les del 3, ni les de tots els esdeveniments fins a la proclamació de la república, ni les de després. Tot segueix tant viu, que sense esforç passejo per aquest àlbum imaginari.

El dia 1 va començar molt aviat, de fet al migdia del 30, a l’espai Putxet. La gent  ens anàvem reunint, sense conèixer-nos. Cap pregunta de què pensàvem. Improvisàvem. Esforç desinteressat, voluntat incansable  i amb una generositat immensa que et fa creure en el ser humà. Sense protagonismes ni medalles. Grans i joves. Dones i homes. Infants que acompanyaven els seus pares i que jugaven innocentment. Amb la mateixa innocència dels que pensàvem que l’Estat ens considerava ciutadans seus, que era demòcrata i que s’asseuria a negociar. Què ingenus! Sabíem que hi havíem de ser i allí érem. Moltes preguntes sense resposta. Què passaria? Hi hauria urnes? Sentíem la incertesa, però no ens preocupava. No teníem por. Sopar de germanor. I, a la nit, mentre alguns intentàvem descansar, l’arribada d’un grup d’unionistes violents, impunes com sempre, que insulten, apedreguen i trenquen la porta.

Atac amb pedres a l’Espai Putxet

I la pluja suau però constant. Molta gent a primera hora, ordenada, silenciosa. I arriben les urnes i tothom es posa en dansa. Boicotegen constantment la xarxa i els informàtics no paren. La gent espera. I quan ja  està tot a punt, l’emoció és a flor de pell i s’aplaudeix i es vota. Avis i àvies emocionats, alguns amb cadires de rodes, que et demanen una foto.

I el dia avança. Arriben notícies de la brutalitat de la policia, hereva en massa coses del franquisme. I em fan venir llàgrimes les imatges que ens arriben de l’escola Pau Claris.  Els esperem. Som pacífics, bona gent i només reivindiquem el dret a ser un poble adult i que se’ns escolti. Hem despertat, tenim la raó i la força. Ara la por la tenen ells. Estem a un pas de la victòria.

Els mossos a l’Espai Putxet passen a notificar que els assistents estan cometent un acte il·legal. Són respostos amb roses. © Juanjo Compairé

De la defensa de les escoles a la creació de CDRs

ELENA BULET

Durant els actes posteriors a l’1 d’octubre (assemblees, manifestacions, etc.), es va anar creant una remor… I si ens constituïm com a CDR? Des del diari, hem assistit a una de les assemblees del CDR Galvany. Aquest és un dels dos CDR que va sorgir al districte arran de la defensa dels col·legis. Parlem amb algunes i alguns dels seus participants.

La defensa dels diversos centres electorals del districte durant el referèndum va teixir una unitat entre molts veïns abans inexistent. En especial, a la zona de Galvany i el Farró.  Estan molt lluny dels nuclis d’activitats culturals del barri, per exemple de Cassoles o Vil·la Florida, que generen un cert sentiment de comunitat.

Els dies previs a l’1 d’octubre, es van crear diversos grups de whatsapp perquè les veïnes i veïns de cada col·legi es poguessin organitzar per defensar-lo. L’esforç i la convivència durant aquestes jornades va crear un sentiment d’unió i va demostrar que ningú estava sol/a. Va permetre que moltes persones del barri es coneguessin i volguessin seguir lluitant juntes per aconseguir la república.

Durant els actes posteriors a l’1 d’octubre (assemblees, manifestacions, etc.), es va anar creant una remor… I si ens constituïm com a CDR? Des del diari, hem assistit a una de les assemblees del CDR Galvany. Aquest és un dels dos CDR que va sorgir al districte arran de la defensa dels col·legis. Parlem amb algunes i alguns dels seus participants.

Vaga general del 3 d’octubre. Columna de Sant Gervasi. © Martí Bech

“Fa 58 anys que visc aquí i mai havia tingut sensació de barri”, explica una veïna. “Ha estat una trobada, una il·lusió, una utopia”, descriu. Gairebé totes les persones de l’assemblea destaquen el fet de fer barri. “Potser feia falta, anem tots a una”, expressa una altra.

El CDR Galvany ha organitzat actes com el sopar groc, l’acte “Cap dona en l’oblit”, les manifestacions amb espelmes i per la llibertat dels presos, les enllaçades, l’enviament de cartes als presos, les manualitats, el repartiment de fulletons durant el Mobile World Congress… També ha participat en diversos actes conjunts. Destaquen el problema de ser poca gent a les reunions. Ara bé, la gent del barri respon quan s’organitzen actes.

En l’actualitat, els CDR són un element clau per al barri. És la voluntat de les veïnes i dels veïns, que s’organitzen i actuen. Dona gust veure la valentia i la fermesa amb què moltes i molts s’impliquen, al marge de les influències institucionals, per un objectiu comú. 

Els CDRs commemoren l’1 d’octubre

Els CDRs del districte van organitzar actes el passat 30 de setembre per commemorar l’1-O. Als diversos centres electorals de Sarrià, el Farró, Vallvidrera i Sant Gervasi es van realitzar xocolatades, lectures, tallers o exposicions fotogràfiques durant el matí del dia 30. També es va preparar un mural per a cada centre i un llibre de visites. A la tarda, les veïnes i veïns van manifestar-se a la cercavila, tot deixant clavells a les escoles on va haver-hi ferits. La jornada va culminar en un sopar de carmanyola als jardins de casa Sagnier, acompanyat d’actuacions musicals i parlaments.

 

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.