23 C
Sant Gervasi
| Dimarts 29 de setembre de 2020 |

Un pacient de covid-19: “He rebut un regal enorme. Molt afecte i riure a cada petita oportunitat”

Un veí de Sarrià que ha estat 22 dies en coma per coronavirus a la UCI de l'Hospital Cima relata la seva lluita contra la malaltia

Societat

Eduard Reig

Durant aquest estat d’alarma hem escoltat l’opinió de molts metges sobre els estralls de la pandèmia i sobre les mesures necessàries per aplanar la corba de contagis, així com la millor manera de dur a terme el desconfinament. A molts periodistes escriure sobre xifres de contagiats, curats i morts, com també del canvi de paradigma que suposarà la covid-19 per a les nostres societats. Alguns escriuen que el món anirà cap a millor, d’altres en canvi que anirem a pitjor. Fins i tot, llegim opinions que argumenten que res canviarà, però només són teories. Hem parlat amb José Luís, un veí de Sarrià que ha sigut el pacient que més temps ha estat ingressat a la UCI de l’Hospital CIMA a causa del coronavirus. Advertim per endavant que José Luís no tenia patologies prèvies, gaudia de bona salut, bons hàbits alimentaris i fins i tot practicava ioga i natació.

Vostè va trucar al telèfon d’emergències i li van dir que no estava greu.

Portava més d’una setmana amb febre i no imaginava que fos covid-19. Pensava en una grip i només el temor de familiars i amics va fer que truqués al 061 i al 112. La resposta sempre va ser la mateixa: no és perfil de risc i està ocupant una línia. Preocupat perquè la febre no remetia i cada cop em sentia més cansat vaig concertar una vídeoconferència amb la doctora de la família a Sanitas. Ella em va dir que si no obtenia resposta del 061 anés a urgències de l’Hospital Cima.

Així que va arribar a l’hospital pel seu propi peu?
Publicitat

Vaig arribar a urgències conscient i intuint que m’ingressarien, però mai m’hauria pensat que estava tan greu. Més endavant els metges em van dir que si hagués trigat unes hores més, hauria perdut la consciència i amb tota seguretat hauria mort sol a casa. Vull dir que després del que he passat, penso que la gestió de la pandèmia ha deixat molt que desitjar. Hi ha tres paràmetres fàcils de mesurar que ens poden ajudar a avaluar el nostre propi estat: temperatura, saturació i capacitat de retenció de l’aire. Temperatures sostingudes per sobre els 38º graus, saturacions d’oxigen per sota 90 i incapacitat de retenció de l’aire per sota els 10 segons són clares senyals d’alarma. Per tal de mesurar aquests valors en tenim prou amb un termòmetre i un pulsioxímetre.

“Les infermeres van explicar-me que algun dia van trobar-me caigut al terra, fora del llit”

L’ingressen.

Vaig ingressar el 17 de març i passades les proves d’ingrés tot es difumina. Vaig estar en coma induït 20 dies i crec que amb respiració assistida fins el 14 d’abril. D’aquest període de coma recordo nombrosos malsons, després sabria que la combinació de sedants i analgèsics me’ls provocaven. Només recordo dolor, mort i destrucció, fins i tot recordo com si fos abduït per alienígenes vestits amb robes amples i els ulls fora les òrbites. Dins dels malsons, l’única manera que tenia d’escapar d’aquells éssers terrorífics era llençar-me avall, de fet, les infermeres van explicar-me que algun dia van trobar-me caigut al terra, fora del llit. Dels 22 dies en coma, cinc els vaig passar en estat crític. També recordo poderosament un somni, que no sé si va coincidir o no amb aquells dies on em debatia entre la vida i la mort. Vaig escoltar ben clarament una veu que em deia: “El teu propòsit a la vida està encara per determinar; has de continuar”.

És a partir de sentir aquest missatge que remunta? Quan el seu cos reacciona?

Vull pensar que sí. Una vegada despert, encara molt afectat per la medicació, no entenia perquè els que em rodejaven anaven vestits d’astronauta, escoltava les veus amb retard i sentia molta por. Volia fugir, sortir corrents, però no em podia moure, no podia parlar, no entenia el que provaven d’explicar-me. No sé quan temps va transcórrer fins que vaig adonar-me que estava dins la UCI, que havia patit una pneumònia severa i que estava en bones mans. Una vegada conscient, vaig començar a reflexionar sobre tots els aspectes de la meva vida, la feina, la família, la situació econòmica, fins i tot en la borsa… i vaig entrar en una espiral de negativitat que amenaçava amb destruir-me. Aleshores, decidí apartar de la meva ment allò que escapava al meu control, de tal manera que les preocupacions van quedar descartades i només va quedar-me una cosa.

“Estar concentrat exclusivament en la meva recuperació em va permetre convertir una situació traumàtica en una experiència de superació d’enorme intensitat”

Vaig dir-me: estic a la UCI, cal que em recuperi i ajudar en la mesura del possible al personal que m’està atenent. Estar concentrat exclusivament en la meva recuperació em va permetre convertir una situació traumàtica en una experiència de superació d’enorme intensitat. Els vuit dies que vaig romandre despert a la UCI em van semblar setmanes. Hi havia un rellotge sense pila i fins que una infermera no va canviar el calendari, i una altra la pila del rellotge no sabia en quin dia vivia, si era de dia o de nit. El transcurs del temps tenia la mateixa vivesa que a la infantesa; cada dia era un repte i per cada dia que passava la millora era evident.

L’agraïment que ha de sentir vers el personal sanitari ha de ser infinit.

El que he rebut ha sigut un regal enorme. Molt afecte, riure a cada petita oportunitat, passar de puntetes pel dolor i els mals moments, sempre acompanyat, sempre amb paraules d’ànim, una mà que et reconforta, emotives mirades. Dies carregats de detalls: el calendari, la pila del rellotge, un abecedari per a poder expressar-me assenyalant les lletres, un coixí per aguantar-me assegut i evitar la temuda úlcera de sacre, massatges…fins i tot un afaitat que va tenir un efecte dignificant. Una vegada a planta, el detall més sublim el vaig rebre d’una de les infermeres que va preocupar-se de portar-me una muda de roba del seu marit, per tal que pogués sortir vestit el dia de l’alta. Mai li estaré prou agraït.

Puc afegir un detall?

El que necessiti.

Ho dic perquè no sé si molta gent entén la duresa del que estem vivint. La pneumònia a causa del virus genera una fibrosi dels pulmons, provocant que cada vegada arribi menys oxigen a la sang. Quan vaig començar a curar-me, tenia molta mucositat que anava expectorant pel tub de la traqueotomia. Aquest tub se’m va obturar més d’una vegada, impedint-me la respiració, i vaig estar a punt de morir ofegat en un parell d’ocasions, sort que vaig adonar-me que apropant-me el tub al nas podia inspirar una mica d’aire i també del formidable equip que em vigilava. Tanmateix, el personal mèdic va explicar-me que en altres hospitals, un mateix equip gestionava cinc boxes i que per desgràcia es veien absolutament desbordats per la quantitat de malalts greus que ingressaven. Molts pacients han mort ofegats perquè no han arribat a temps de netejar-los els mocs dels tubs.

El col·lapse del sistema sanitari?

Sí.

I amb tot, arriba un dia que els metges li comuniquen que ha superat la covid-19 i ja pot posar un peu a terra.

No, no és només un dia. Hi ha un procés de desconnexió ple de seqüeles transitòries. Una reducció progressiva de la medicació, l’extracció del tub respirador. Començava a parlar tapant-me el forat de la tràquea i no podia parar d’explicar històries, records, fer preguntes… La recuperació de la capacitat motriu va ser el més complicat, i no hauria sigut possible sense l’ajuda i el consell de les fisioterapeutes de rehabilitació. Posar els peus descalços per primera vegada al terra i sentir una descàrrega tremendament dolorosa, comprovar la incapacitat per controlar el moviment. Segons em van dir, després d’un coma perllongat, les connexions nervioses es trenquen i el tacte permet al cervell recordar els moviments que ha oblidat. El segon dia em van llevar del llit, havia perdut més de setze quilos, no em podia moure, només mantenir-me dempeus i recuperar l’equilibri. Les primeres passes van ser fetes amb l’ajuda de dues persones al tercer dia. I al quart, em vaig alçar jo sol, però no podia mantenir-me dret. Així progressivament fins que una vegada a planta, vaig poder-me desplaçar amb ajuda d’una persona. Cada dia feia exercicis més exigents fins que maldestrament, però sol, vaig aconseguir caminar, un parell de dies abans de l’alta.

“M’acomiadaren amb un calorós aplaudiment”

Sortir al carrer, tornar a casa. És com s’ho imaginava o sent que alguna cosa ha canviat?

El pas de la UCI a planta i encara més la tornada a casa van ser moments molt durs. Vaig obligar-me a avançar, a acceptar els reptes, a enfrontar-me a la incertesa. Tenia por a caure, a que em faltessin les forces, a recaure… El dia de l’alta hospitalària va ser esgotador per l’estrès, per recollir les pertinences i per la simple espera. A la sortida del passadís d’urgències m’esperaven els que van poder venir dels diferents equips que van tractar-me durant la convalescència. M’acomiadaren amb un calorós aplaudiment. Tot allò viscut, allò bo, quedarà per sempre més gravat en la meva memòria. He viscut una experiència transformadora, he tingut la mort al davant i m’he sentit prest a enfrontar-la. Pel camí he conegut gent meravellosa, he rebut tantes mostres d’afecte per part de metges, infermers, auxiliars, personal de neteja, familiars, amics, veïns que de manera totalment desinteressada m’ha brindat la seva ajuda… La meva vida no pot ser la mateixa a partir d’ara, i espero que la societat en general reflexioni i aprengui de la situació extrema que m’ha tocat viure, que ens ha tocat viure.

José Luís em tramet una nota dedicada a l’equip de la UCI que mecanografio a continuació:

“Con cariño y agradecimiento al equipo UCI del Hospital CIMA: un gran grupo de profesionales de los de vocación y enorme calidad humana que salva vidas… Entre otras muchas la del dormilón más dormilón de todos los dormilones. El BOX 8. Sin vosotros esta segunda oportunidad que hoy disfruto no hubiera sido posible, siempre os llevaré en mi corazón y celebraré un nuevo cumpleaños, el del día que desperté rodeado de desconocidas que al principio me dieron miedo, pero que en pocos días llegué a querer y admirar. No tenéis cara, me confundo con muchos nombres, sois voces amables que me ayudasteis cuando más lo necesitaba”.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.