Un record d’infància

memòria viscuda

En pocs anys de diferència es van construir a la falda de Collserola tres grans col·legis. Per ordre d’antiguitat, el primer que es va aixecar va ser el Col·legi de la Bonanova, (1889), després el dels Jesuïtes, (1892) i el darrer, el dels Escolapis, (1894). Sortosament, els tres continuen; és més, tots ells han incrementat  i millorat les seves perspectives en el món de l’educació. Cal remarcar, però, que a Jesuïtes i Escolapis, si bé el creixement urbanístic ha arribat al seu gran perímetre original, s’ha fet majorment amb cases unifamiliars, conservant un cert aïllament, certa autònoma tranquil·litat en el seu entorn. En canvi, el Col·legi de la Bonanova, el dels Germans de la Salle, tot i conservar, també, el seu recinte original, no deixa d’estar dins una gran densitat d’habitatges i amb un gran tràfec, originat a la Plaça de la Bonanova, tocant a l’entrada dels jardins que condueixen al edifici noble del col·legi.

La Salle Bonanova és el que està més integrat  en el barri de Sant Gervasi. I aquest escrit vol rememorar alguns aspectes de la vida que un pàrvul extern va portar al Col·legi de la Bonanova, de l’organització originalment francesa —fundada per Joan Batista de La Salle— i que havia estat prohibida i expulsada de França al darrer quart del segle XIX. Originalment, doncs, van ser germans francesos foragitats del seu país els qui s’instal·laren a la Bonanova, a Sant Gervasi.

La vida d’un pàrvul amb
els germans de La Salle

Encara que el petit pàrvul, que era jo, hi va anar a una data no gaire allunyada de la construcció del Col·legi, l’octubre de 1933, la veritat és que només recordo haver tingut un germà francès, que precisament, era  el professor de la Langue Française. Com que era un col·legi religiós, tots els educadors eren de l’ordre de Sant Joan Baptista de la Salle i anaven vestits amb hàbit negre, destacant-hi dos grans rectangles blancs, que descansaven damunt del pit. Per això  la gent, popularment, els hi deien els del pitet…

Quan vaig iniciar la meva vida d’estudiant jo tenia vuit anys i vaig passar de l’escola de pàrvuls de Sarrià al grandiós edifici de la Bonanova. Va ser un dels xocs que vaig haver d’assimilar. Altres novetats foren de graduació superior: per exemple,  un altre noi de Sant Gervasi i jo, érem, sobre un total de 25 alumnes, els únics estudiants externs de la classe; la resta eren interns, és a dir vivien en el mateix col·legi. Alguns, els de Barcelona, sobretot, els venien a buscar el dissabte a la tarda i els tornaven el diumenge, també a la tarda. Aprofito per dir que nosaltres només teníem festa el dijous a la tarda; el ‘dissabte anglès’ encara era desconegut pels germans… Val a dir que sempre em vaig sentir integrat amb la totalitat de la classe, malgrat la meva timidesa. Va anar molt bé l’espai que cada classe tenia per jugar, naturalment a futbol, i que ajudava molt a precipitar l’amistat.

Durant els tres cursos que hi vaig anar van ser uns anys de bon record. Per això em sap greu que, el juny de l’any 1936 al acomiadar-nos —quasi tots amb la papereta de Aprobado en el examen de Ingreso—  cap estudiant ja no va poder seguir el nou curs en el Bonanova: el juliol començava la Guerra Incivil, el col·legi ocupat, els germans que estaven de vacances, potser van salvar la vida, però altres potser la perderen aquí… I jo ja noi vaig anar-hi més.

Tornant als meus tres anys al Bonanova, diré que si bé el Col·legi havia d’adaptar-se a la normativa educativa general espanyola, a les classes, s’hifeien  moltes intrusions franceses que si bé no érem capaços de valorar-les, moltes han calat i ens han servit de més grans. Per exemple, els germans donaven importància a la llengua francesa i això va ser un ferm pilar per a més endavant. Junt amb la llengua, la cultura francesa, encara que també cal dir que el fet que l’ensenyessin en castellà —tot es feia en castellà— potser no li varem saber donar tot el valor que tenia en el seu moment, però que ara, beneïm.

Personalment, hi va haver un altre important llegat, el religiós. A casa, cal dir-ho clar, no eren gent d’església… Tot i això, curiosament, van triar un col·legi religiós per a la meva educació. L’ensenyament al Bonanova comportava una part d’adoctrinament cristià, però sense barrejar-lo mai en els estudis. Hi havia invitacions personals: “Voldries, un dia a la setmana, perdre la meitat de l’esbarjo, o tot, per anar a resar, tot sol, a la capella?” I jo vaig ser un dels que l’aprofitaven… jo, que mai a la meva vida havia resat ni un parenostre abans d’anar a dormir.

El dijous a la tarda era festa, ja ho he dit. Però no volia pas dir que no anéssim —els externs— al Bonanova. Si feia bo, anàvem a visitar tota la classe llocs propers: a Sant Josep de la Muntanya o altres llocs més o menys religiosos, i sempre hi anàvem a peu i en fila. Altres vegades pujàvem al Tibidabo —grande successo— o a l’hivern o quan plovia, anàvem a les golfes del col·legi, on hi havia el teatre. I ens passaven algunes pel·lícules de riure o es feien algunes representacions dramàtiques pels alumnes més grans.

Temps de lleure al col.legi

Quan ja feia bon temps, alguns dijous anàvem a jugar a futbol, en un camp de debò. Sortíem en fila del col·legi, travessàvem el passeig de la Bonanova i baixàvem cap el que avui és el carrer Bigai i ja trobàvem un camp obert, part del qual el Futbol Club Sant Gervasi l’havia condicionat com a camp de futbol, amb porteries i tot. Hi havia molt poca professionalitat; més o menys, tots corríem darrere la pilota, sense respectar gaire si érem defenses o davanters… sota un sol dominador de l’espai i que ens feia suar la cansalada…

Probablement ja estava acordat amb els germans, però sempre hi havia un bon senyor que en unes galledes amb gel tenia unes quantes begudes a refrescar i quan el germà tocava el xiulet que acabava el partit, tots estàvem assedegats i  ens llançàvem, pagant, sobre les gasoses, les Orange Crush i altres marques que no recordo. Si, però, que recordo molt bé la marca de refrescs que ningú volia: la Coca-Cola!

A l’arribar al final de la nostra vida, la ment tria, inevitablement, els records que hi han tingut. Els vells vivim el present però no deixem de mirar enrere i escollir, tot recordant, els temps i els fets que han estat decisius, per una o altra qüestió, i sobretot els que atenyeren a la nostra formació. És un goig recordar els tres anys que vaig passar amb la gent del pitet.

Jesús Mestre i Godes és escriptor

Fotografia de final de curs, de principis dels anys cinquanta, amb els alumnes ben
col·locats per l’ocasió, en un dels patis del Col·legi de la Bonanova.
Fotografia cedidad per Joan Vallés Asens

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Fatal error: Uncaught wfWAFStorageFileException: Unable to save temporary file for atomic writing. in /usr/home/diarieljardi.cat/web/wp-content/plugins/wordfence/vendor/wordfence/wf-waf/src/lib/storage/file.php:35 Stack trace: #0 /usr/home/diarieljardi.cat/web/wp-content/plugins/wordfence/vendor/wordfence/wf-waf/src/lib/storage/file.php(659): wfWAFStorageFile::atomicFilePutContents('/usr/home/diari...', 'saveConfig('livewaf') #2 {main} thrown in /usr/home/diarieljardi.cat/web/wp-content/plugins/wordfence/vendor/wordfence/wf-waf/src/lib/storage/file.php on line 35