Entrevista
Carlos Monfort
Víctor Amela és un periodista i escriptor nascut l’any 1960 a Barcelona. Graduat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser el cocreador de La Contra de La Vanguardia. Col·labora amb el programa Aruseros de La Sexta i a El Món a Rac1. A més, és crític de televisió i va ser professor universitari.
Els humans som animals socials, i ara ens demanen que no socialitzem.
L’ésser humà és social per naturalesa. Hi ha hagut la sort que durant el confinament hem tingut les xarxes socials, el telèfon, i això ens ha permès seguir sent com som.
Es podria dir que vostè és un termòmetre de la societat. Com veu la gent avui dia?
Molt adaptada a la situació i intentant treure el màxim profit a la situació en general.
Què és el que més l’ha sorprès des que va començar la pandèmia?
He vist que la gent ha buscat sortir més forta. Molta gent s’ha posat a escriure, a llegir, a replantejar-se la seva vida, a buscar nous horitzons personals… Ho hem de mirar des d’un punt de vista constructiu i pensar que aquesta etapa ha estat un revulsiu que a molts els ha canviat la vida. El confinament ens ha fet sortir de la rutina per enfrontar-nos a una realitat més complexa.
“El comerç és una ocupació molt noble i molt satisfactòria en la que s’expressen les virtuts de l’ànima humana”
Ens llegeixen molts comerciants i clients de comerciants. Quin consell els donaries?
El comerç és l’expressió més pura de la llibertat. Sóc un admirador de qualsevol forma de comerç. És una ocupació molt noble i molt satisfactòria en la que s’expressen les virtuts de l’ànima humana. Només puc donar molt suport a tots i cadascun els comerciants, perquè amb aquesta capacitat de sacrifici que ens han demostrat durant tants anys els ajudi a resistir els mals moments. Depenem d’ells i ells de nosaltres, i ens hem d’ajudar els uns als altres. Han de notar que estem al seu costat.
22 anys fent entrevistes a La Contra de La Vanguardia, es diu aviat…
Vam començar el 13 de gener del 1998, el pròxim gener farem 23 anys. Són moltíssims dies, hauré fet unes 2.500 entrevistes.
“Les entrevistes em fan més ampli de mires, més comprensiu i en definitiva, una mica més llest”
Que li han ensenyat tantes entrevistes?
Totes m’han ensenyat alguna cosa. Em fan més ampli de mires, més comprensiu i en definitiva, una mica més llest. No tan sols m’han fet capaç de comprendre millor sinó que alguns testimonis m’han millorat a mi com a persona. M’han fet obrir els ulls i veure coses que mai abans havia vist.
Per exemple?
Alexandre Jollien. Quan el vaig entrevistar devia tenir uns 25 anys. Pensava que l’hauria d’orientar, ja que és paralític cerebral, però quan el vaig tenir davant em va canviar la vida. Ser paralític cerebral significa tenir algunes disfuncions motores, però no comporta cap mena de discapacitat cognitiva ni intel·lectual.
“Sovint pensem que estem ajudant, però el que realment estem fent és degradar a l’altra persona”
Què el va commocionar tant?
Em va dir que a l’hora de tractar persones amb discapacitats cometem un error. Ell prefereix a algú que es burli d’ell o l’insulti, abans que algú que compassivament i misericordiosament l’intenti protegir, fent-lo sentir inferior.
I això és pitjor.
Ho fem molt sovint. Pensem que estem ajudant, però el que realment estem fent és degradar a l’altra persona. Vaig aprendre que cal tractar als altres per igual sempre, sigui qui sigui. Em va narrar una frase de Ramon Llull que m’ha quedat marcada per sempre: “Ja que estem vius, alegrem-nos”. Ara és el meu lema.
I tot això ho va aprendre en un matí!
I a més treballant! Entrevistant a una persona que em va fer millor. Aquest és un cas singular, però no menteixo si dic que el 10% o el 20% de les entrevistes em canvien i em fan veure les coses des d’una perspectiva diferent. És com estar cursant un màster continu en què jo no pago i rebo ensenyament de diverses matèries.
“Pensava que sent advocat podria viure millor, però la realitat és que va ser tot el contrari”
Sempre ha sabut que voldria ser periodista?
No. M’agradava molt llegir, imaginar i explicar coses. També la literatura, l’art, i tot allò que té a veure amb l’emoció estètica. Als 18 anys vaig decidir que el que encaixava millor amb mi era el periodisme.
També es va matricular en Dret.
Tenia el dubte de si el periodisme em donaria de menjar. Pensava que sent advocat podria viure millor. Però la realitat és que va ser tot el contrari, al cap d’un parell d’anys em vaig adonar que el dret era molt avorrit i no em feia feliç.
Què va passar?
No anava a classe i em quedava llegint. Vaig entrar a fer pràctiques a La Vanguardia i vaig decidir que totes les meves forces anaven allà. Em va fascinar veure el procés de creació del diari. Vaig posar tot l’empeny del món perquè m’agafessin com a fix. Ara ja han passat 36 anys.
“Sarrià – Sant Gervasi és com una senyora elegant de mitjana edat”
Com descriuria el districte de Sarrià – Sant Gervasi si fos una persona?
Una senyora elegant de mitjana edat, amb un aspecte molt ben cuidat i que porta a berenar el seu nét –el qual va a buscar només un dia a la setmana– a un lloc molt agradable.
Un lloc molt agradable?
La Casa Orlandai! I el convida a un croissant i una Coca Cola. A continuació acompanya al seu nét a casa i ella marxa a casa seva a llegir.
“La ciutat s’està abandonant i s’està descuidant”
Com veu el rumb que està prenent la ciutat?
La ciutat està fastiguejada per les circumstàncies. La ciutat s’està abandonant i s’està descuidant. En aquests moments és quan succeeixen extravagàncies. La ciutat se sent abandonada i s’abandona a si mateixa. A partir de març s’ha produït un efecte psicològic que ha afectat a tothom: barcelonins, el consistori, etc.
Què és el que més li agrada del districte?
M’agrada la seva atmosfera de serenitat. Em transmet una sensació d’assossec que cap altra zona de Barcelona em transmet. És un districte serè i plàcid.
“A algunes zones del districte falta una mica més de vida. Hi ha zones massa residencials”
I el que menys?
Em costa trobar el costat negatiu de les coses. Potser a algunes zones falta una mica més de vida. Hi ha zones massa residencials. Trobo a faltar algun comerç o alguna tenda als baixos.
Què li agrada fer al districte?
Tinc un molt bon record dels cops que he passejat al Carrer Major de Sarrià, quan estava convertit en una zona de vianants. I el Foix de Sarrià. L’ambient m’encanta, em causa benestar.
“He après que la felicitat és una decisió. No depèn de ningú, sinó del que decideixis”
És feliç ara mateix? El seu treball l’omple com a persona?
És el vehicle pel qual expresso el meu acord amb el món. Em sento complagut amb el món per estar viu. Procuro fer el bé i aportar el màxim als altres. He après que la felicitat és una decisió. No depèn de ningú, sinó del que decideixis. Òbviament no és igual de fàcil dir-ho quan les circumstàncies no són les adients, però al cap i a la fi és la decisió de l’individu la que mana. Sóc feliç.
Per curiositat, perquè tant interès per la Lleva del Biberó?
Cada 25 de juliol -dia en què va començar la Batalla de l’Ebre- entrevisto a un supervivent de la Lleva del Biberó. Un tiet meu va estar a la lleva i quan li preguntava coses mai em volia respondre. La seva negativa va provocar que a la seva mort, l’any 2005, m’adonés que no m’anava a conformar a saber més. Vaig aprofitar que el meu ofici per entrevistar a molts supervivents. Finalment, vaig reunir totes les dades i entrevistes que tenia en un llibre. És un treball d’indagació constant generat pel meu tiet José.
