17.1 C
Sant Gervasi
| Dijous 26 de maig de 2022 |
Publicitat

Xavier Montsalvatge i Bassols, el compositor de la “generació perduda” establert a Sarrià

Va obtenir tots els reconeixement possibles com a compositor musical i el seu cos va ser enterrat al cementiri de Sant Gervasi

Publicitatspot_imgspot_img
Publicitat

Semblances

Manuel Castellet

Fill d’una família acomodada, que compaginava l’amor pels negocis amb el de les arts, Xavier Moltsalvatge va néixer a Girona el 12 de març de 1912, en una casa de reminiscències gòtiques, que encara existeix, a la porticada Plaça del Vi. El pare regentava les banques d’Olot, Girona i Figueres, les quals van perdre per la seva mort prematura l’any 1921.

Aquell mateix any, la família es va traslladar a Barcelona i el petit Xavier va ingressar a l’Escola Municipal de Música, on va estudiar piano amb Francesc Costa i Eduard Toldrà, solfeig amb Lluís Millet i composició amb Enric Morera i Jaume Pahissa. Mentre cursava els estudis regulars a l’Escola Montessori, s’anava decantant musicalment cap a la composició.

Publicitat

Ben aviat, el van atreure les tendències avantguardistes de Robert Gerhard, Xavier Montsalvatge i Bassols que va dur a Barcelona els compositors més importants de finals dels anys vint: Arnold Schönberg, Igor Stravinsky, Arthur Honegger i Manuel de Falla. Montsalvatge, més jove que aquests, no formarà part de l’anomenat Grup de la República, sinó que en serà descendent, de la dita “generació perduda”, entre els músics dels anys de la República i els actuals. Una primera obra de joventut, Tres impromptus, per a piano, va guanyar el premi de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, que li va permetre fer una curta estada a París. Allà va comprar partitures de Satie, Ravel, Milhaud i Poulenc, músics que influirien en la seva obra com a compositor.

L’any 1936 va guanyar el Premi Felip Pedrell, de la Generalitat de Catalunya, amb l’obra Petita suite burlesca per a violí i quartet de vent. Va començar, aleshores, a col·laborar com a crític musical al diari barceloní El Matí. Anys després del final de la Guerra Civil espanyola va prosseguir amb l’activitat de crític, publicant a La Vanguardia i també a la revista Destino —setmanari de referència intel·lectual d’aquells anys—, de la qual va esdevenir director del 1968 al 1975.

Publicitat

Coincidint amb els primers anys de postguerra, va presentar les obres Tres divertimentos i Ritmos, introduint-hi, a l’última, la politonalitat, inspirat pels vals-jota, el xotis, l’«americana» o la sardana. Aquests anys feia classes de teoria a l’Acadèmia Marshall, continuadora de l’escola pianística que va fundar Enric Granados, i el 1945 va estrenar Cinco canciones negras, per a soprano i piano i en versió orquestral, una de les obres mestres del seu repertori, d’amplíssima difusió mundial i l’exemple més clar de l’estil antillà o del nacionalisme ultramarí que ha caracteritzat moltes de les seves obres —evocant les colònies espanyoles a Amèrica que es van perdre al final del segle XIX. Tres anys més tard, estrenava al Liceu la seva primera òpera, El gato con botas, amb llibret de Néstor Luján, i l’any següent va guanyar el premi especial per la Sinfonía Mediterránea, en el concurs del Premi Extraordinari de Composició del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.

Mentrestant, Montsalvatge s’havia relacionat i inspirat musicalment amb el món de la dansa: el Ballet de París, el de Montecarlo, el Ballet Rus del Coronel de Basil i altres. Fou a través de la ballarina francesa Yvonne Alexander que va conèixer Elena Pérez d’Olaguer, amb qui es va casar l’any 1947 i van tenir dos fills, Xavier i Yvette. A inicis dels anys setanta, van establir-se a Sarrià, a les cases de “les cotxeres”, de l’arquitecte Josep Antoni Coderch. La maduresa musical de Montsalvatge va arribar als anys cinquanta, influenciat per compositors francesos com Messiaen i Àuric. En aquesta dècada i en les posteriors va escriure i estrenar tres òperes —Una voce in off, amb llibre seu, estrenada al Liceu—, obres per a orquestra — entre elles, Desintegración morfològica de la Chacona de Bach—, obres per a piano —com Sonatine pour Yvette—, obres per a violí i piano, obres per a piano i orquestra —com el Concerto breve, dedicat a la pianista Alicia de Larrocha—, obres per a soprano i conjunt instrumental, etc.

Així doncs, Montsalvatge pot ésser considerat un compositor important, que, partint d’una admiració per Stravinsky i, sobretot, pels músics francesos de la seva època, va compondre amb absoluta independència, inventant-se un antillanisme, segell de les obres més personals que li van fer accedir a un renom internacional. Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, i va pertànyer a comitès directius de la Societat Internacional de Música Contemporània i del Consell Internacional de Música de la UNESCO.

La Generalitat de Catalunya el va guardonar amb la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi Nacional de Música (1997) i la Medalla d’Or (1999); el Govern espanyol, amb el Premio Nacional de Música (1995); i la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir doctor honoris causa (1985). Ens va deixar a Barcelona, el 7 de maig de 2002 i va ser enterrat al cementiri de Sant Gervasi.

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.