Cultura
Fra Valentí Serra de Manresa
Jesús Mestre, conegut especialista d’història local i coordinador i editor del nostre periòdic El Jardí, acaba de publicar la present harmonització d’aquest centenar d’articles d’història i curiositats diverses (101 curiositats de Sant Gervasi, Editorial Efadós) sobre l’antiga vila barcelonina de Sant Gervasi de Cassoles; tots ells uns articles molt ben elaborats de la mà d’experts estudiosos dels barris de la Bonanova, el Galvany, el Farró i el Putxet. Aquests indrets havien format part de l’antic nucli urbà de Sant Gervasi que, ara fa 125 anys, constituïen un petit municipi independent de Barcelona que comptava amb personalitat pròpia des del 1727, però que arrelava en una llarga tradició històrica que es remunta a la presència de grups d’ibers en els turons del Putxet i de Monterols.
Pel que fa al topònim Cassoles, tradicionalment s’havia vinculat a l’expressió cases soles, però sembla que el terme es prengué ja en temps molt llunyedans del cognom Chassoles, que era el nom dels antics senyors del territori, força anterior als Montjuïc. De fet, fou Pere de Montjuïc qui, l’any 1243, obtingué la reconversió de la capella privada del seu castell familiar en una parròquia dedicada als sants Gervasi i Protasi, i que avui és l’actual parròquia de la Bonanova.
Cal assenyalar que, en els anys de la represa de la vida religiosa, durant la restauració alfonsina, la vila de Sant Gervasi, a semblança de Sarrià, atesa la seva proximitat a Barcelona, durant la segona meitat del segle XIX acollí un gran nombre de comunitats religioses. A més, la vila santgervasienca esdevingué la seu de prestigiosos col·legis agraciats amb edificis de gran personalitat com ara el de les Teresianes (obra d’Antoni Gaudí); el de Jesús-Maria (obra d’Enric Sagnier); les Escoles Pies (de l’arquitecte Eduard Mercadé); i la Salle-Bonanova, que compta amb un impressionant edifici projectat per Ignasi Romañà, que seguí el model arquitectònic de les grans escoles privades angleses i que, al seu moment, disposà d’una important biblioteca, laboratoris, museus de mineralogia i zoologia, jardí botànic i, àdhuc, un gran herbari -amb més de 75.000 plantes- que pacientment aplegà l’expert botànic lasal·lià, germà Sénnen, i que, posteriorment, fou cedit a l’Institut Botànic de Barcelona (veg. p. 119-120).
També hi havia nombroses cases religioses -algunes ja desaparegudes, com els monestirs de les monges santjoanistes i el de Santa Margarida la Reial de clarisses-caputxines- principalment les monges cistercenques de Valldonzella, les agustines del carrer Vallmajor, les clarisses de Jerusalem al carrer de Sant Elies, els franciscans del carrer Santaló, els frares carmelites del carrer Sant Hermenegild, les reparadores del carrer Emancipació. Alhora la vila de Sant Gervasi fou també lloc de residència, o bé d’estiueig, de famílies benestants que contribuïren a urbanitzar un espai que, inicialment, era de zona de bosc i de conreu. El llibre assenyala les peculiaritats arquitectòniques de nombrosos edificis com la grandiositat de la Torre Castanyer i el seu vistós i petit pavelló que fou construït, a correcuita, com a lloc d’esbarjo per als infants de la casa reial -entre els quals hi havia el futur Alfons XIII- quan la reina regent, Maria Cristina, hi sojornà l’any 1888 en ocasió de l’Exposició Universal.
Del conjunt d’edificis de l’antiga vila de Sant Gervasi són particularment destacables la Torre de Bellesguard (obra d’Antoni Gaudí); La Rotonda (antiga Torre Andreu, obra de l’arquitecte Adolf Ruiz Casamitjana); el mercat monumental del Galvany (dissenyat per Pere Falqués); la Casa Tosquella, d’estil arabista o mudèjar, al carrer de Vallirana, avui una joia modernista que precisa una restauració urgent, obra d’Eduard Balcells; la torre de Muley Afid, fill del soldà de Marroc que, ran de l’ocupació francesa, fixà la residència a l’atractiva edificació que l’any 1911 feu bastir al passeig de la Bonanova sota el guiatge de l’arquitecte Puig i Cadafalch; i la curiosa arquitectura de la parròquia de Sant Gregori Taumaturg -l’església rodona- obra projectada l’any 1954 per Bartomeu Llongueras i completada el 1993 per l’arquitecte Lluís Bonet i Armengol, recentment traspassat.
Aquests edificis han estat expressament seleccionats per donar cos a aquesta ressenya, car destaquen entre altres edificis i curiositats històriques que trobem a les pàgines d’aquest esplèndid volum d’història local que, òbviament, també tracta sobre els tramvies de Sant Gervasi; sobre els poetes i escriptors fills de Sant Gervasi (com Mercè Rodoreda, veg. p. 251-253; Marià Manent; Jaume Bofill, veg. p. 299-301); sobre la gran popularitat de les festes de Sant Medir; sobre el centenari de l’annexió a la ciutat de Barcelona de la vila de Sant Gervasi de Cassoles, etc.
Les curiositats i anècdotes aplegades en aquest preciós volum -que compta amb belles i expressives fotografies, algunes d’elles de gran interès històric- ajuden a vertebrar la veritable història d’aquest emblemàtic indret barceloní i, alhora, aporten algunes de les claus interpretatives per entendre els aspectes més significatius de la personalitat santgervasienca que, al seu moment, capitanejats per Manuel de Craywinckel, s’oposaren amb fermesa a l’annexió de Sant Gervasi a Barcelona tot i que, finalment, amb un decret de la reina regent Maria Cristina, signat el 20 d’abril de 1897, Sant Gervasi de Cassoles -i sis pobles més del pla de Barcelona- restaven, tanmateix, annexionats a la Ciutat Comtal. Com a conseqüència d’aquest fet, escriu Jesús Mestre: “Entre les prestacions que es van poder negociar, s’acordà que, durant els deu primers anys, els pobles agregats mantindrien els mateixos impostos i que durant els deu següents s’augmentaria la contribució per dècimes parts fins a unificar-la amb la de Barcelona. Sant Gervasi es difuminava en el mapa de Barcelona” (p. 139).
Sens dubte, aquesta publicació d’història local ajudarà enormement a retrobar les peculiaritats i a potenciar la identitat pròpia de Sant Gervasi, per tal que els santgervasiencs s’indentifiquin, encara molt més, amb l’espai i les tradicions de la seva antiga vila. Una felicitació, ben de cor, a Jesús Mestre, coordinador de l’obra, i a l’extens equip de redactors format per Albert Anglès, Josep Arisa, Manuel Castellet, Ferran Colombo, Ester Rodríguez, Araceli Vilarrasa i Jaume de Oleza. No es pot pas deixar d’esmenar que, a les pàgines 348-351, un índex analític junt amb la bibliografia acaba de donar solidesa al volum que, gustosament, hem ressenyat per als lectors del periòdic El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià per animar-los a fer-se amb aquest preciós llibre i, sobretot, a llegir-lo.
