Cultura
Roser Díaz
“Hi ha molta gent que no ha vist mai un fantasma, passen per la vida sense adonar-se del que es perden.”, Joan Perucho.
Aquest és l’any Perucho, en què es commemoren cent anys del seu naixement, en una iniciativa impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes, la mateixa que el va guardonar. Des de la Conselleria de Cultura se li ha adjudicat un pressupost de 75.000 euros, que es dedicaran a fer exposicions itinerants (Berga, Barcelona, Manresa, Morella, La Granadella, Móra d’Ebre), rutes literàries (Barcelona i l’Albinyana) i altres actes en biblioteques i museus.
Julià Guillamon, amic de l’escriptor i comissari dels diferents actes, ens acosta una mica a l’especial personalitat de Joan Perucho. El va conèixer un dia a casa seva, quan hi va anar per fer-li una entrevista, Guillamon era molt jove i des d’aleshores va ser l’amic i cronista de l’escriptor. De la seva primera impressió ens diu: “La casa era com un escenari teatral, i en Perucho s’hi movia com si fos un actor. S’havia creat una personalitat fascinant, deia paraules que només les deia ell… I tenia una gesticulació exagerada”
Qui era aquest peculiar escriptor?
Era un escriptor complet i original, que va néixer a l’avinguda de la República Argentina, al número 238, un 7 de novembre de 1920. En aquell temps, el carrer pertanyia a Sant Gervasi i avui en dia a Gràcia. Quan tenia 19 anys, va ser cridat a files, per incorporar-se al front de l’Ebre. Aleshores va emmalaltir de tifus, i no hi va poder anar. Molt influït pel seu amic Eugeni d’Ors, va escollir la carrera de jutge. L’atzar el va portar a ocupar la plaça de Gandesa, pocs anys després del desastre de la Batalla de l’Ebre. Encara s’hi respirava el dolor i les absències. Creia que el seu destí hagués pogut ser la mort al front i aquesta sensació el va embolcallar, atrapant per sempre el seu subconscient i fent present en els seus escrits la mort i el més enllà. Dins d’aquesta tònica va estar molt influït per H.P. Lovecraft, un escriptor estatunidenc que tractava el terror d’una manera nova, defugint el satanisme i incloent el món alienígena. També va conèixer Picasso, Miró i Josep Palau i Fabre.
De tot això va sortir un estil propi. Com escriu Julià Guillamon, una novel·la psicoanalítica. Els seus escenaris estan plens de màgia, fantasmes, alquímies, castells: es troba còmode entre miralls i animals fantàstics. Encara que els anys 80 era un escriptor respectat però sense gaire ressò, ara el podem veure com un precursor del realisme fantàstic. Dins de la seva obra novel·lística (molt extensa), destaca el llibre de Les històries naturals, ambientat en les guerres carlines i protagonitzat per vampirs. Pel que fa a poesia, destaca El Mèdium, on com si es tractés d’un participant més, descriu de manera molt sensitiva la invocació de l’esperit de la jove Odette. La seva principal característica és el tractament del món sobrenatural amb constant ironia, especialment en aquells temes que tracten sobre vampirs i la mort. També tracta temes gastronòmics, assajos, en una producció tan variada com interessant.
Aquest autor tant especial com profund, ens va deixar un 28 d’octubre de l’any 2003, a Barcelona, la mateixa ciutat on va néixer.
