Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
El 26 de gener de 1939, quan Barcelona va caure i les tropes de Yagüe van entrar desfilant a la ciutat, sense trobar cap mena d’oposició, J.V. Foix va pujar caminant des de la seva pastisseria fins a la Plaça Sarrià per veure passar la història de prop. Segurament, com tants d’altres, en el fons estava desitjant que acabés la guerra, perquè entre el caos i un ordre qualsevol, encara que fos repressor, era preferible un ordre on almenys hi hagués alguna cosa a preservar. Per exemple, una pastisseria. Així que J.V. Foix, que en aquell moment vorejava ja els cinquanta, va arribar a la plaça del seu poble i més o menys des del mateix lloc on avui dia hi ha emplaçada la biblioteca que porta el seu nom, es va mirar com un vianant qualsevol aquell espectacle fosc.
Les tropes de Yagüe baixaven des de Vallvidrera i a l’arribar a la plaça Sarrià es van dividir en dues columnes, una desfilant cap a avinguda Pedralbes i l’altra cap al passeig de Bonanova. Anaven repartint uns paperets. Foix va agafar-ne un on va llegir: “No tingueu por, catalans. No us passarà res, perquè respectarem la vostra llengua i només serà perseguida si és utilitzada com a òrgan roig-separatista”. El missatge estava escrit en català. I podríem dir que el poeta de Sarrià s’ho va mig creure al principi, fins que molt aviat els fets, van acabar demostrant tot el contrari. O així ho podem deduir d’una entrevista que Narcís Comadira li va fer l’any 1984 i on el mateix Foix confessa que aquell dia li havia semblat reconèixer entre les tropes de Yagüe, vestits de falangistes, alguns joves militants de la Lliga Regionalista i va interpretar allò com que la repressió podria quedar esmorteïda. En aquella entrevista el mateix Foix va a explicar-li a Comadira que encara guardava a casa algunes d’aquelles octavetes.
Seguim el rastre del paper. L’ideòleg d’aquella estranya operació va ser curiosament un altre poeta, en aquest cas el poeta castellà Dionisio Ridruejo. Falangista de primera hora, havia organitzat un camió sencer ple de propaganda en català per la ciutadania, fins i tot amb l’edició d’alguns llibres clàssics de la literatura catalana. Tot i ser un autèntic feixista (en aquest cas no es tracta d’un insult, és un terme merament descriptiu de qui, com a cap de Propaganda del govern de Burgos, va ser anomenat més d’un cop el Goebbels espanyol), creia que era inoportú, injust i contraproduent atacar certes coses, com per exemple la llengua, que els catalans consideraven importants. Així i tot, ràpidament els seus superiors li van confiscar el camió i li van fer saber que tampoc havien guanyat la guerra per anar repartint flyers en català. Així que la cosa no va anar més lluny i es van repartir molt poquets, només en alguns barris de la zona alta, o potser només a Sarrià i els seus voltants.
L’any 1942 Ridruejo va abaixar-se en marxa del tren del franquisme perquè li semblava una broma de mal gust i una traïció als valors originals del feixisme hispànic de José Antonio. Però aquesta és una altra història. O no. Perquè pocs anys després encara va afegir un altre gir improbable a la seva biografia i es va penedir de tot per fer-se demòcrata. Desterrat a Catalunya, per fi es va trobar amb J. V. Foix a la Barcelona de finals dels 40, a qui considerava el primer i el més original dels surrealistes peninsulars. No sé si algun dels dos va esmentar la qüestió de les octavetes en aquelles primeres converses. Potser només van parlar de poesia. Temo que no ho sabrem mai. En qualsevol cas, és com si aquella amistat improbable que tot just començava tanqués un cercle.
