Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Fa cosa d’un mes vaig rebre un correu electrònic on se’m convidava a un esdeveniment anomenat “Calçotada Fest” a la població madrilenya de Las Rozas. Es veu que la d’aquest any és la setena edició que fan. El gran atractiu de la festa eren els calçots il·limitats als quals, suposadament, podien accedir tots els inscrits.
Aquest 21 de febrer, al conegut barri de Vallecas (molt a prop d’on visc), el Cercle Català de Madrid i la seva colla castellera van organitzar una calçotada popular per a més de 200 persones. Va ser tot un èxit. Van exhaurir els tiquets i la cosa va sortir en uns quants diaris i publicacions. Fins i tot recordo que al meu barri, veí de Vallecas, se’n va parlar, no sense sorpresa.
La cosa és que ja fa un temps que la gent amb qui em vaig trobant aquí a Madrid, quan s’assabenta que soc català, em pregunta i em treu sovint el tema dels calçots. Quan els confesso que no soc un gran aficionat d’aquest àpat la gent se sol estranyar, com si no ho acabessin d’entendre. I encara més quan els intento explicar que en realitat és un costum més propi d’unes quantes comarques tarragonines que no pas de Barcelona. Em temo que aquesta és una guerra perduda. Com succeeix amb la paella o la fondue, els calçots ja han esdevingut per als altres (i també per nosaltres, que ho hem acabat comprant) un símbol de catalanitat indiscutible.
Reconec que no vaig veure venir aquest hype dels calçots. De fet, em sembla irònic que un país com el nostre, amb no sé quantes estrelles Michelin i que es vanta d’haver inventat la cuina molecular, hagi acabat exportant a tort i dret un menjar tan primitiu. Suposo que en part és normal. En un món buit que s’ofega en la banalitat i on cada cop costa més trobar-se amb els altres, les calçotades aspiren a recuperar una idea de comunitat festiva, encara que sigui fràgil i totalment provisional. A mi també em passa. De fet, m’atreviria a dir que m’interessen més les calçotades que els propis calçots. Aquest mateix any, sense anar més lluny, m’han convidat a dues a prop de Madrid. I la veritat és que no recordo pràcticament res dels calçots suposadament de Valls d’aquells dies, però sí una taula allargada amb un munt de gent sent feliç, o almenys fingint certa idea de felicitat. Dit a la manera d’un esnob: el triomf incontestable del calçot és més antropològic que gastronòmic.
A la “Calçotada Fest” que es va organitzar a Las Rozas es prometia a més un campionat de menjar calçots i un altre de beure en porró. Reconec que vaig estar temptat d’apuntar-me als dos concursos com a exercici de periodisme gonzo, aquell que es fa des de dins, sense cap pretensió d’objectivitat, i on el reporter es converteix en protagonista (sovint esbojarrat) dels fets que narra en primera persona. Segur que m’hauria resolt aquesta columna. Per desgràcia ja havia donat per acabada la meva temporada de calçotades, així com la de sociabilitat extrema. Necessitava certa soledat. De manera que m’he vist empès a tractar el tema des d’un cantó força menys empíric.
Per justificar la meva feina he creat una teoria. La podríem anomenar “Teoria general del calçot” i de moment, en aquesta primera aproximació, consta només de dues observacions o comentaris: 1) el calçot confirma l’obsessió malaltissa de la gastronomia popular catalana amb les formes allargades, per no dir fàl·liques (la botifarra, el fuet, el frànkfurt…); 2) quan Unamuno, en la seva coneguda discussió regeneracionista amb Joan Maragall, va demanar gairebé a crits que es catalanitzés Espanya, no sé si volia dir ben bé això.
