Pitu

Sarrià Blues

Aitor Romero Ortega

Escoltava l’altre dia una cançó de la Ludwig Band on en la primera estrofa es diu: “He sortit a prendre l’aire i estic en mig del no-res”. I una mica m’he sentit així en assabentar-me de la mort del Josep Calderó i Calopa (Pitu), fundador i president històric del CP Sarrià. Com si de cop, en tornar a casa o despertar d’una llarga migdiada, tothom hagués marxat i aquell indret s’assemblés molt a l’original, però ja no fos ben bé el mateix. Sobreviure a la ciutat de la infantesa és una experiència moderna i de vegades terrible.

El CP Sarrià va formar part de la infantesa i joventut de molts. En Pitu va ser president durant més de 70 anys (1952-2023), una xifra que no supera ni Fidel Castro i que diria que és rècord mundial. Jo el recordo sovint al local del club a Major de Sarrià o en els mateixos partits, barrejat entre el públic, tant a Can Caralleu com a fora de casa, com una figura tutelar que formava part del paisatge. Sortit del cristianisme de base, va voler utilitzar el futbol com a eina social per al jovent i podríem concloure que va triomfar. Tenia, és cert, alguna cosa de missioner laic en la seva actitud vital. Treballava com a ferreter en una botiga a peu del carrer Major i era potser un dels penúltims representants d’un cert model de menestralia que va teixir un barri i un país i que poc a poc es va extingint, deixant pas a un món nou sense vincles forts ni amb la feina ni amb la comunitat.

Quan un té catorze o quinze anys jugar en un equip de futbol de barri s’assembla molt a l’experiència magnífica. És com pertànyer a una ordre heroica. La vida civil i quotidiana, al costat dels partits del cap de setmana, esdevé una activitat insubstancial, un rumor banal. Res és comparable. Nosaltres vam jugar en un temps on tots els camps eren encara de sorra irregular i a Badalona n’hi havia un amb unes dimensions tan desproporcionades (el de la Unió Esportiva Llefià, un equip magnífic, per altra banda) que nosaltres l’anomenàvem l’aeroport. En fi, batalletes. Ens vam recórrer l’àrea metropolitana de Barcelona (quants clubs hi ha a l’Hospitalet, per l’amor de Déu? I a Badalona?) més d’una vintena de vegades. Després van privatitzar Can Caralleu i vam haver de sortir al carrer, encara que tothom ho hagi oblidat perquè en aquest barri i en aquesta ciutat i en aquest país tothom s’oblida de les coses tota l’estona. Vam tallar la Via Augusta, si no recordo malament, i finalment l’Ajuntament va haver de recular i reconèixer que un club històric com el CP Sarrià no podia ser desallotjat, com si res, de la que havia estat sempre casa seva. Així que suposo que aquell partit el vam guanyar.

Un és el que és als divuit, després es dedica a sobreviure. En aquest cas passa fins i tot abans. Un es fa adolescent, apareixen altres estímuls i el futbol ja no és l’única gran cosa que et passa a la vida, territori únic de transgressió i aventura. Així i tot, conserva intacta la seva capacitat per promoure una identificació grupal que gairebé res més pot promoure. És raríssim. Un ni tan sols s’adona en el precís moment que ho viu, sinó després, anys després, quan ja és massa tard i ho ha perdut tot. És com si estiguéssim condemnats a la nostàlgia.

No sé, diria que tot això és el que ens va donar el Pitu: una estranya forma de vida, la possibilitat de ser algú cada cap de setmana durant uns quants anys i després en el record per sempre.

A la darrera estrofa d’aquella cançó de la Ludwig que esmentava al principi, el cantant ens diu: “He sortit a fer un cigarro i se l’ha cruspit el vent”. Suposo que és una mica això. Tots som contingents, però ell era necessari.