Quan Nadal em torna a trobar 

Relat

Maria Àngels Viladot

Aquest any no he fet pessebre. No em veig amb cor de donar forma a un naixement, quan dins meu tot s’esllangueix. Ara que ell ha mort, i jo soc aquí: viva. Sola. És el primer Nadal sense ell. Encara no sé com passaré el dia.

Però l’arbre hi és. El de mida mitjana de sempre. Agafar-lo de l’altell m’ha costat qui sap què. L’escala trontollava sota els peus, i m’he imaginat la bronca d’ell, dient-me què em pensava que feia enfilada allà dalt. Al final, l’he fet lliscar cap a mi i l’he baixat com he pogut. Li he desdoblegat les branques, hi he penjat quatre boles daurades. Volia embolicar-lo de bombetes blaves des de la base, però m’he hagut d’agenollar, i el dolor a les articulacions se’m feia insuportable. Així que m’he assegut a terra, amb lentitud. I allà, gairebé abraçada al tronc sintètic, he anat passant el fil de llum, com si cada volta pogués retenir una mica de l’escalf perdut.

Avanço pel carrer Amigó, vacil·lant. Fa un fred que pela i m’alço el coll de l’abric. Hi ha dies en què sortir és una proesa. Arribo al mercat de Galvany, que llueix esplèndid: garlandes enroscades als arcs de ferro, cintes virolades que s’entrellacen amb neules i torrons. I el Fum, fum, fum surt d’un altaveu a la façana, a tocar de la floristeria. Hi ha grèvol, galzeran, vesc… i ponsèties. Em semblen flames vermelles sorgides d’un decorat verd profund. Me’n recordo d’ell. Cada any creuava el llindar de casa amb una ponsètia als braços, gran, esplendorosa. Ara la compro jo. Petita, però amb un significat immens.

M’aturo davant la fruiteria de sempre, davant les mandarines apilades. El veig a ell, com les pelava per a mi, traient-ne cada fil amb una paciència que m’esbalaïa. Al costat, magranes obertes com cors, amb grans que semblen llàgrimes de robí. Raïm, dàtils, figues… tresors d’un banquet que ara em sembla incomplet.

Busco més que fruita. Encara no sé què.

Un nen em sosté l’esguard. Com si endevinés, en silenci, quelcom que jo mateixa he oblidat. Els cabells platejats? El rostre d’àvia, naufragada en pensaments? Duu una bufanda amb flocs de neu estampats i, per un instant, em recorda el meu net gran: cabells castanys, llisos, espigat, amb aquell somriure mig burleta, tan viu. Com el d’aquest nen, que ara me’l fa, i jo li’l torno sense pensar-m’hi. Com si el somriure fos un pont entre el seu candor d’infant i la meva vellesa.

Un instant breu, tendre, que em commou. Feia massa temps que no somreia a ningú. I aquest nen m’ha fet sentir que encara hi soc.

Em sembla que compraré bacallà. Però, vet aquí, els meus peus van sols: se salten la bacallaneria i se’n van cap a la peixateria. Era allà on ell sempre volia anar primer, quan m’acompanyava al mercat per distreure’s. Sense adonar-me’n, el continuo seguint.

M’atanso al taulell de marbre. Al meu voltant, veus de dones, guants negres de goma que brillen sota la llum blanca, el xerric dels ganivets, el cop sec quan el peix cau a la balança.

L’olor salobre m’envaeix i, de sobte, em transporta al vaivé de les onades del mar mediterrani. Amb ell. Sempre amb ell. Més de mitja vida amb ell. Els records s’entrellacen amb la visió dels peixos que descansen damunt el gel, que cruix sota les mans de les peixateres. Ulls oberts, opacs; boques mudes; escates com miralls trencats. Carn fresca que, fa no res, era viva. I ara, quieta, exposada, com si esperés ser triada.

Tinc la sensació que aquests peixos em miren a mi i no pas al revés. Com si sabessin alguna cosa. Com si fossin testimonis d’un dolor que no es pot dir. Un calfred em recorre l’espinada. Una de les peixateres em somriu (en soc clienta de fa molts anys). És gran, com jo. Mirada franca. Pestanyes denses de rímel que semblen permanents.

—Vols res, reina? —em diu, amb aire confident—. Aquest llobarro de Nadal t’està esperant. És de mar brau, pescat en el silenci… de la nit.

Per un moment penso que no parla només del llobarro. Potser em parla a mi. Em reconeix com una d’aquelles dones que no s’han rendit del tot: múrria, amb el cor viu, i brava, com un mar que no s’atura. Em sento llegida d’una manera que m’omple de joia.

El compro.

Camino de tornada a casa, arrupida dins l’abric, com qui no hi torna exactament, sinó a un lloc que encara no sap posar en paraules. A una mà, la ponsètia. A l’altra, la bossa amb el llobarro. No és només peix: és una ofrena. Una reconciliació, potser. Amb Nadal. Amb la vida. Els carrers estan encesos amb una obstinació que em sembla gairebé excessiva. Les llums parpellegen com si volguessin convèncer-me que tot va bé. Però jo camino entre aquesta resplendor com qui travessa un somni que no li pertany. Dins meu, la claror és una altra: més suau, més fràgil. No il·lumina, sinó que abraça.

A la cuina, obro la bossa i el torno a mirar abans de posar-lo a la nevera. Els ulls continuen mirant-me. Sento una sensació estranya: una tristesa tan neta que frega l’alegria. Perquè aquest llobarro, mort i d’escates de nacre, em fa sentir que puc tornar a cuinar, parar taula, allargar una copa de cava a algú. Encara que aquest algú ja no hi sigui. Encara que sigui per mi.

Miro l’arbre de Nadal amb tendresa, com un vell amic que ha resistit massa hiverns. Li poso una estrella feta amb paper de plata. Per dignitat. Perquè quan la il·lusió se’n va, la bellesa roman. I potser la bellesa és això també: continuar, malgrat tot, amb el cor obert. No pas fer veure que no passa res, sinó fer lloc al que sí que passa.

Cuino el llobarro al forn, amb llimona i llorer. No poso plats extres, ni espelmes. Menjo en silenci. Està boníssim. El frec dels coberts al plat, la copa de cava escumejant, les bombolles escapant-se com esperits a l’univers. Just abans de recollir la taula, un plint! talla l’aire com un fil invisible. És el so que em porta la veu de la meva filla abans fins i tot d’escoltar-la:

—Bona nit, mamà. T’estic trucant però no em contestes. Tot bé, oi? Els nens tenen ganes de veure’t i d’abraçar-te. I jo també. Demà et vindré a buscar cap a quarts d’una… Posa’t ben guapa! T’estimem!

Faig un sospir. És clar. Tinc el mòbil en silenci. Aquest any, per primer cop, el dinar de Nadal el farem a casa la meva filla. Quan ell vivia, sempre es feia aquí, a casa nostra. Amb ella, amb el meu fill, amb les parelles. Amb tots els nets. Ara tot ha canviat. Penso en trucar-la, però m’hi repenso. No vull molestar.

—Jo també us estimo! Fins demà! —li escric, amb moltes emoticones: cors, molts cors, un trineu, un avet de Nadal…

Tremolo una mica, però tremolo de ganes —de viure aquest demà. I, de sobte, m’adono que no estic del tot sola. Hi ha una espurna nova que m’acompanya. No és tan sols la meva filla, ni el meu fill, ni els meus nets. Tampoc no és ell. Ni Déu. És una presència íntima, subtil, com si dins meu algú m’hagués estat esperant tot aquest temps.

Algú que soc jo.

Potser Nadal és això. No només el record nostàlgic, ni la festa, ni les nadales, ni el recolliment en família —que també. És clar que també. Però, sobretot, és aquest instant en què una dona sola, solitària, en soledat, torna a creure. No només en els altres, sinó en el propi anhel de viure.

I llavors em torno a enfilar a l’escala.

«Quina temeritat!», em renyaria ell.

Obro la porteta de l’altell i, entre les caixes —una amb fotos antigues en blanc i negre—, en trec la capsa de cartró on guardo les figures: el bou i l’ase, el suro, el riu de paper de plata, el nen petitó… Les acarono amb els ulls.

Penso que sí.

Que ja puc.