Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Relat
Maria Àngels Viladot
Els matins d’hivern al carrer Vico no són del tot matí. Els jardins de les torres no tenen pressa per obrir els ulls. El fred és viu, sec; la foscor de la nit s’hi aferra tant com pot. D’aquí a una estona, el sol baix dibuixarà ombres llargues sobre la pedra de les façanes. Ombres que conec de memòria.
Amb l’abric montgomery i la cartera ben agafada, surto de casa cap a la Isabel de Villena, la meva escola, al carrer Raset, perpendicular a Vico, en el tram que fa pendent fins a Ganduxer. Camino amb els ulls mig clucs i el cos endormiscat; els carrers són quiets, gairebé deserts.
No trigo ni un minut a arribar-hi. I això no és tan bo com podria semblar, perquè m’arrapo als llençols fins a l’últim moment: a vegades tanco la reixa del jardí i encara porto la diadema penjada al coll. Un dia, sense adonar-me’n, sortiré amb sabatilles.
No puc dir que els fanals ja s’han apagat perquè, senzillament, no n’hi ha. Som nosaltres, el meu germà Adrià i jo, qui als vespres il·luminem el carrer amb el feix tremolós de les dinamos de les bicicletes —unes Sanromà elegants, gairebé orgulloses de si mateixes. És el nostre ritual: sortir de casa amb elles per veure qui arriba primer, si la foscor o els pares. Pedalem sense pressa amunt i avall per la part plana de Raset, com si volguéssim allargar l’espera. I quan finalment apareixen amb el Seat 600, el carrer s’omple d’una llum diferent. El cotxe és verd, verd com la primavera, i per a nosaltres és més que un vehicle: és l’alegria de tornar a casa, amb el cos lleuger, a cor què vols. Un cotxe nou de trinca, com si el futur acabés d’arribar.
L’Adrià ha marxat cap al Liceu Francès. No em pregunteu per què uns aquí i els altres allà; no ho sé. Una decisió que a mi em va fer molt feliç. A la meva escola, culta, progressista, catalana, no podia estar-m’hi millor. Ocupa una torre llogada, una casa gran amb jardí, d’aquelles que abans devien haver estat plenes de visites i que ara ho són de noies de tota mena: alegres, parlaires, plenes de confidències i rialletes murmurades. També discretes, silencioses. Jo soc més aviat d’aquestes últimes.
Dic noies perquè els nois els fitem de lluny: s’estan en una altra torre, amb entrada pel carrer Ganduxer. Ens és prohibit barrejar-nos-hi. Ells aquí; nosaltres, les noies, allà. Però ho fem igualment. L’escola ens deixa. I els pares també. Els jardins de les dues escoles estan connectats per una escala feta per a aquest propòsit.
La reixa del jardí, com la de casa, s’obre amb un grinyol conegut i, només d’entrar-hi, tot canvia. És un lloc on la llum arriba abans, encara que a fora continuï sent fosc. Hi ha unes escales amb un enllosat antic i, una vegada al jardí, al bell mig, hi ha una palmera alta i solitària, que sembla que ens observi. M’agrada pensar que és més vella que nosaltres i que ho ha vist tot.
Moltes vegades, a l’hora del pati, juguem a «matar» amb una pilota. El joc no és terrorífic; el nom, sí. El pronunciem tan fresques, sense saber què vol dir de debò.
A dins de l’escola hi ha una calma que m’agrada, una quietud ben ordenada molt de la Maria Tubau —la secretària, vinculada al món del teatre—, i que es barreja amb l’olor de fusta i de guix i amb les passes que ressonen a l’escala. Pugem a la classe. Als replans hi ha alguns dibuixos, penjats amb xinxetes, que hem fet amb en Josep Maria Garcia-Llort, el nostre professor de dibuix. Són fulls grans, amb colors vius i formes que ell ens anima a exagerar, a fer més lliures. Quan hi passo pel davant, sempre m’hi aturo un instant: reconec la meva línia tremolosa, el blau massa intens, la figura que volia ser una casa i que ell va dir que tenia «ànima de bosc». A la classe també n’hi ha, i fa l’efecte com si algú hi hagués deixat una finestra oberta perquè hi entrés la imaginació.
Algunes matèries les fem a les golfes, sota la teulada: a l’hivern hi fa fred i se sent la pluja repicant damunt les teules; a l’estiu, s’hi enganxa una calor pesada. M’assec a la taula, amb el quadern ben alineat, i espero. No parlo gaire si no em pregunten, però estudio molt i les bones qualificacions em surten soles. M’agrada quan tot és a lloc: les lletres ben traçades, els números sense errors, el dictat —en castellà— sense taques de tinta. Per inèrcia, parlem en català, tot i que hauríem de fer-ho en castellà. Així ho volen.
Aquest matí, abans que comenci la primera classe, passa alguna cosa. Ho notem totes.
La Tubau ha tancat la porta del despatx, quan mai no ho fa. A dins s’hi ha quedat la directora, la senyoreta Carme Serrallonga, amb dos homes desconeguts. Alguna cosa no va bé.
El rumor s’escampa com una ameba viscosa: diuen que avui ens han vingut a veure uns inspectors.
El professor d’història, el senyor Ricard Albert, puja les escales amb un pas que no li coneixíem, gairebé un galop contingut. Entra a l’aula i ens ordena que ens alcem. Em costa empassar saliva. A la paret, darrere la taula de la senyoreta, el retrat del Generalísimo Francisco Franco penja lleugerament tort, com si algú l’hagués desempolsat i col·locat a correcuita, amb les mans tremoloses.
Uns segons després, darrere d’ell, dos homes grisos s’esmunyen dins la classe amb la discreció d’un mal presagi. Un d’ells ens interroga: una operació elemental, una frase en castellà dita en veu alta. Quan em toca, la veu em surt ferma, potser massa. Sé la resposta. Sempre la sé. El meu accent és, diguem-ne, massa català, però no faig res per dissimular-lo. Ell assenteix amb un gest mínim i continua.
Tot plegat dura un sospir, però deixa un rastre aplomat, com de pols remoguda. Com si l’aire encara ens vigilés. Ens intercanviem mirades ràpides, rialletes que s’esmicolen abans de néixer. Algunes de les meves amigues murmuren que tot plegat és impresentable. La senyoreta, l’Hortènsia Coromines, les fa callar amb un gest sec, mirant cap a la porta.
La classe continua. Fem veure que res no ha passat. Però sí: ha passat, i ho sabem totes.
Al pati, el jardí ens acull amb la mateixa blanor de sempre. Algunes noies de la classe juguen a «matar», d’altres formen una rotllana i comparteixen entrepans i secrets. Jo també jugo, però al cap d’una estona m’assec al muret que envolta la palmera —el meu entrepà és de pa amb tomàquet i mortadel·la— i alço el cap per mirar-la. Potser ve del mar o de Collserola, aquest ventet pacient que li fa tremolar les fulles. M’agradaria assemblar-m’hi una mica: segura, arrelada, vel·leïtosa…
Aquests matins d’escola, dins d’una torre amb jardí i una palmera que ho observa tot, són el lloc on aprenc a callar sense abaixar els ulls; a entendre que hi ha veritats que no es poden dir en veu alta.
