Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Remeis i cuina de convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El mill (llat., Panicum miliaceum; cast., mijo, millo) és una planta de la família de les gramínies. Sembla que prové de l’Índia i el seu conreu avui està molt estès a Xina i a l’Àfrica occidental on, precisament, forma part de la dieta bàsica quotidiana de molts pobles. El mill és un cereal que resisteix molt bé la secada i la calor extrema, i necessita poca aigua per a la seva creixença. La tradició remeiera de casa nostra ha reconegut en el mill nombroses propietats per combatre l’anèmia, reforçar els ronyons i, a més, s’aconsella d’inserir mill en la dieta, especialment per aquelles persones amb problemes digestius.
A la cuina el mill és un cereal de molt fàcil cocció ja que té una closca molt tova. Per cuinar-lo cal rentar-lo bé amb aigua freda i coure’l amb tres parts d’aigua per una de mill. S’ha de fer bullir i escumar, i abaixar el foc, llavors s’hi ha de posar la sal i mantenir-lo al foc, tapat, durant mitja hora. En la gastronomia actual se’n fan croquetes i es pot incloure a algunes sopes, especialment a la sopa de verdures, prioritàriament de ceba o de coliflor. Recentment a Europa, més enllà d’emprar-lo per al nodriment dels ocells engabiats, ha entrat en la dietètica, ja que és un cereal remineralizant de l’organisme que no conté gluten, i de gust suau i amantegat
A propòsit de la camamilla, és aquesta una herba remeiera molt estimada per la medicina popular puix que gaudeix de notables propietats calmants del sistema nerviós i, sobretot, afavoreix la digestió. El religiós caputxí fra Jacint de Sarrià (†1778) escriví que de la flor de la camamilla se’n fa un oli molt bo “per a mitigar los dolors, y la decocció de la camamilla mitiga los dolors del ventrell y és bona per moltas enfermetats, dóna ganas de menjar y té virtut de resoldrer” (BHC, De algunas herbas, ff. 167-168). La camamilla és una planta remeiera molt popular i que trobem de manera espontània a les vores dels sembrats i en els erms i guarets situats en el nord-est del territori peninsular ibèric. De la camamilla només s’utilitza la infusió de les flors, que cal haver collit en un dia serè i clar, i després fer-les assecar a l’ombra.
El cèlebre metge de la Universitat Complutense, D. Andrés de Laguna (†1560) escriví sobre les propietats més desconegudes de la camamilla, i assenyalà que “sana la ictericia y las enfermedades del hígado; y sirve su cocimiento de muy útil fomentación contra las pasiones de la vejiga” (Acerca de la materia medicinal, III, 148). A l’article vinent us vull parlar, si Déu vol, de com aprofitar l’escudella sobrant.
Fra Valentí Serra de Manresa és axiver dels caputxins.
