Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Remeis i Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
Als convents, antigament, les enciamades o amanides d’hortalisses fresques i capolades les solien amanir amb agràs o bé amb vinagre de poma. A més d’aportar sabor, aquesta mena de vinagre servia als frares per desinfectar la pell i les ferides i també com a conservant natural dels aliments, especialment del peix escabetxat.
Quan hi havia excedent de l’hort, elaboraven conserves de coliflor capolada, bròquil trossejat i cogombres verds petits macerats amb vinagre de poma. Aquestes preparacions resultaven unes menges molt refrescants i aperitives, que sovint es presentaven al refetor com a entrants en els àpats de les principals festivitats.
La coliflor (Brassica oleracea var. cauliflora) és una variant de la col de la família de les crucíferes, caracteritzada per la seva capsa floral blanca, carnosa i comestible, que habitualment es cull a finals d’estiu. El bròquil (Brassica oleracea var. botrytis), en canvi, presenta una inflorescència verdosa o blavosa i la seva recol·lecció és pròpia dels mesos d’hivern.
Estudis recents han posat de manifest les propietats antioxidants del bròquil i la coliflor, així com els seus beneficis per reforçar el sistema immunològic. La coliflor, a més de contribuir a la desintoxicació de l’organisme, una vegada macerada amb vinagre ajuda a eliminar l’excés de líquids i, consumida en amanides durant l’estiu, proporciona una agradable sensació de frescor.
Tant el bròquil com la coliflor tenen un baix contingut d’hidrats de carboni, proteïnes i greixos, fet que els converteix en aliments rics en fibra i minerals, però poc calòrics. El seu contingut en calci, potassi i magnesi afavoreix el bon funcionament del fetge i contribueix al manteniment de les defenses naturals de l’organisme.
Es considera que el conreu de la coliflor i del bròquil —hortalisses originàries d’Orient— es va introduir a Europa a finals del segle XVI. Ambdues necessiten regs freqüents i prefereixen terres lleugeres, tot i que també prosperen en sòls consistents sempre que estiguin ben adobats.
Durant la tardor i a les portes de l’hivern, a les llars i als convents era especialment apreciat el bròquil de Santa Teresa, conegut també com a col-i-bròquil (Brassica oleracea var. botrytis). Les seves característiques capses florals de color morat, el gust delicat i les seves propietats alcalines i antioxidants l’han convertit tradicionalment en una de les varietats més valorades de l’horta catalana.
