Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Antropologia
Cristina Junyent
Des de fa uns anys, diversos països europeus revisen el seu passat colonial i el seu paper en el tràfic de persones esclavitzades. A Catalunya, exposicions com La infàmia, del Museu Marítim de Barcelona, i les recerques d’historiadors han contribuït a fer visible una realitat durant molt temps amagada. Aquest exercici de memòria no pretén jutjar el passat amb els valors actuals, sinó entendre fins a quin punt una part de la prosperitat del segle XIX es va construir sobre l’explotació humana i fins a quin punt aquell llegat encara es reflecteix en formes de racisme i desigualtat.
A mitjan segle XIX, Catalunya vivia una etapa de gran expansió econòmica. Barcelona havia enderrocat les muralles, estrenava l’Eixample i es preparava per presentar-se al món amb l’Exposició Universal de 1888. Una part dels capitals que van impulsar la industrialització provenien dels negocis colonials. Diverses fortunes vinculades al comerç amb Cuba i Puerto Rico van contribuir a finançar bancs, empreses, fàbriques i edificis emblemàtics. Entre els noms més coneguts hi ha Joan Güell, enriquit amb negocis a Cuba i pare del mecenes d’Antoni Gaudí, com també Antonio López, fundador de la Companyia Transatlàntica i impulsor del Banco Hispano Colonial. Avui, edificis com el Palau Güell, el Palau Moja o el Gran Teatre del Liceu recorden també, indirectament, una part d’aquesta història.
Un negoci que va alimentar la industrialització
Entre els segles XVI i XIX, més de 12,5 milions de persones van ser capturades a l’Àfrica i deportades a Amèrica per ser esclavitzades. Les colònies espanyoles, especialment Cuba i Puerto Rico, van continuar depenent d’aquesta mà d’obra fins ben entrat el segle XIX. Tot i que Espanya va prohibir oficialment el tràfic de persones el 1820, el tràfic clandestí va continuar durant dècades amb la complicitat de les autoritats colonials.
Encara és difícil quantificar amb precisió la participació catalana en aquest negoci, perquè el tràfic de persones era una activitat transnacional i sovint clandestina. Les investigacions indiquen que els vaixells amb bandera espanyola van transportar prop d’un milió de persones destinades a l’esclavitud i documenten la participació de capitans, armadors i comerciants catalans. Els beneficis obtinguts van alimentar inversions en bancs, companyies mercantils i indústries, especialment la indústria tèxtil, que es va convertir en un dels motors de la industrialització catalana.
El sucre era el gran negoci de la Cuba colonial. El 1860 l’illa comptava amb 1.365 ingenios, grans hisendes agroindustrials dedicades al cultiu i al processament de la canya de sucre, i tots funcionaven amb mà d’obra esclavitzada. La majoria eren propietat d’espanyols o dels seus descendents, entre els quals també hi havia diversos catalans. Aquest sistema va generar una societat profundament desigual: una petita elit acumulava fortunes extraordinàries mentre centenars de milers de persones vivien privades de llibertat i de qualsevol dret.
La major part de les persones esclavitzades treballaven als camps de canya i als ingenios, encara que també n’hi havia als cafetars, les plantacions de tabac, els tallers i el servei domèstic. Les condicions eren extremes: jornades que durant la collita podien arribar a les setze o vint hores, calor i humitat constants, alimentació insuficient i una esperança de vida molt baixa, sovint inferior als quinze anys un cop arribats a les plantacions. Malgrat la repressió, mai no van deixar de resistir mitjançant fugides, sabotatges i revoltes. Els ingenios necessitaven aquesta mà d’obra intensiva i pràcticament gratuïta per mantenir la seva extraordinària rendibilitat.
Entre el negoci i l’abolicionisme
La societat catalana, però, no mantenia una posició unànime davant l’esclavitud. Les principals elits econòmiques, representades per institucions com la Junta de Comerç o el Círculo Hispano-Ultramarino de Barcelona, defensaven el sistema perquè protegia els seus interessos colonials. Aquesta posició també comptava amb el suport d’una part de la població: quan el 1868 va començar la Guerra dels Deu Anys, uns 3.500 voluntaris catalans es van allistar per combatre al costat de l’exèrcit espanyol contra els independentistes cubans. Paral·lelament, però, creixia un moviment abolicionista impulsat per figures com Clotilde Cerdà, Antonio Bergnes de las Casas, Laureà Figuerola, Joaquim Maria Sanromà i Francesc Pi i Margall. El 1872 Barcelona va acollir la primera gran manifestació abolicionista.
Les persones esclavitzades mai no van acceptar la seva situació. La revolució d’Haití, culminada amb la independència el 1804, es va convertir en un símbol per als pobles esclavitzats i en una amenaça per a les potències colonials. El Regne Unit va abolir l’esclavitud el 1833, França el 1848 i els Estats Units el 1865. A Espanya es va eliminar a la península el 1837, però es va mantenir a les colònies: Puerto Rico no la va abolir fins al 1873 i Cuba fins al 1886, convertint-se en un dels últims territoris americans a posar fi legalment a l’esclavitud. Va ser el darrer país europeu, només per davant del Brasil, que la va abolir el 1888, en bona part perquè les grans plantacions de cafè continuaven depenent de mà d’obra esclavitzada per satisfer la creixent demanda internacional, especialment dels Estats Units, on el cafè havia esdevingut la beguda de consum quotidià durant el segle XIX, per diferenciar-se de l’imperi de sa majestat gran consumidor de té.
L’abolició no va acabar amb les seves conseqüències. Durant els segles XVIII i XIX es van consolidar estereotips que identificaven les persones africanes amb una suposada inferioritat racial, prejudicis que es van estendre també a la cultura popular i que han perdurat fins als nostres dies. La revisió d’aquest passat no pretén deslegitimar el desenvolupament econòmic de Catalunya, sinó entendre que una part d’aquella riquesa també es va construir gràcies a un sistema basat en la deshumanització i l’explotació de milions de persones. Fer visible aquesta història és una manera de comprendre millor el present i d’evitar que les seves conseqüències continuïn perpetuant-se.








